Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Toni Mestre' (Pàgina 2)

Tag Archives: Toni Mestre

Me´n recorde perfectament.

Passat dimecres 12 d´Abril, de vesprada, vaig rebre una telefonada. Algú, el nom del qual no recorde, demanava la meua col.laboració per a participar en un programeta que fan a Canal 9 i que es diu, no sé si mai l´haureu mirat. “Te´n recordes?”. Ni el programa ni qui el presenta m´han interessat mai. De fet la majoria dels professionals i programes de la casa no m´agraden gens. és el cas que el tema que volien tractar amb el meu concurs i el d´algú més era la “Nova Cançó”. T´en recordes?. Haig de confessar que els colors em van pujar a la cara. De primeres no entenia ben bé què volien. Vaig entendre que demanaven la meua col.laboració per tal de localitzar alguns elements de la “Cançó” o documentació gràfica i sonora. Però no, m´aclariren rapidament, em volien a mi. No m´ho podia creure. Els qui m´han perseguit des de fa anys implacablement, els qui mai no donaren cap oportunitat als nostres grups i cantants, ahí està l´exemple d´Ovidi Montllor, se´n recordaven ara de mi per parlar de la Cancó, com d´una cosa passada i superada, que calia soterrar definitivament. “Te´n recordes?”.

La sufocació esdevingué indignació, però vaig aguantar. Què podia dir jo d´aquella Cançó que aparegué durant els seixantes i va assolir gran popularitat i protagonisme els setantes? Jo, vaig deixar caure, no havia cantat mai i havia tingut poc a veure en aquell moviment socio cultural. No va colar. “Si home”, va insistir la veu del meu interlocutor, “Tu tens molt a dir. Allò que feieu a “De dalt a baix”, la llista d´èxits “Quatre Barres” i tot això” Sabien! Se´n recordaven de tot! I tenien la santíssima barra de telefonar-me i intentar embolicar-me en el seu parany, en la seua teranyina petita i fastigosa. Havien pensat en mi amb tota la indignitat, o la inconsciència, de que són capaços. Ells! els de CANAL 9! Volien fer d´una etapa important de la meua vida, del bo i millor de la meua generació i del meu país, un numeret sentimental i hipòcrita col.locat entre la història d´un boxejador sonat i una cupletista pansida. (Després va ser entre el Platanito, el Duo Baccara i Katia Loritz!). Des de Canal 9, que menysprea cada dia la cultura, volien fer, d´un moviment cultural de primera magnitud des del punt de vista nacional, encara viu malgrat ells, una evocació necròfila. “Te´n recordes?” Era increïble!

Era, simplement, aqueixa caricatura de Televisió Valenciana que és Canal 9. Hauria pogut callar-me, dir-los que no podia anar i intentar oblidar l´afront. Però no em va donar la gana. Què guanyava callant? Jo no res, ells la possibilitat de seguir fent malifetes impunement. I ja està bé d´actuar impunement tant ells, els de Canal 9, com aquells que els han col.locat on són: la sucursal local del PSOE. El partit que va usurpar les reivindicacions nacionals del nostre poble per a traïr-les. Un partit “español” que ha destruit en pocs anys les il.lusions i les esperances del País Valencià i el treball dels intel.lectuals i creadors nacionalistes de l´últim segle. Que no ha tingut empatx ni vergonya en utilitzar l´engany i l´abús de poder, la corrupció, per tal de dividir i destruir el nostre poble tot aprofitant-se de les nostres febleses. Clar que es el seu fals autonomisme, espanyolista, mai no ha enganyat cap nacionalista valencià. Però molts desvergonyits i alguns (pocs) ingenus se´n van pujar amb frivolitat al carro del poder. (Se´n pujaran al de qualsevol poder, ja ho veureu d´ací a poc). Des d´ell han ajudat a desfer, amb la major alegria i el millor dels seus somriures llepaculs, el dur treball de reconstrucció nacional fet sota el franquisme i la transició i ens han volgut furtar el futur. I molts dels colps contra el nostre país. i dels desgavells nacionals de què parle, has estat perpetrats des de Canal 9. “Te´n recordes?”. Clar que no tots els que hi treballen tenen la mateixa responsabilitat, però qui treballa amb la merda al remat s´empudega.

I ara, com qui no sap res del cas, em proposen que hi vaja a parlar de la “nova cançó”, pobreta. I que ho faça en un programa tan desnacionalitzador com el que perpetra cada setmana Inés (sic) Ballester! Són bojos? Em convoquen a desenterrar uns cosos, uns casos, que ells han torturat i assassinat traïdorencament. Que durant anys han fet tot el possible perquè ni fossen descobertes ni se´n parlés. Que han volgut desterrar i esborrar de la memòria del poble. Que han intentat anul.lar a colps d´autoodi i mala consciència. Que escarneixen cada dia amb la seua programació nacionalment alienadora…No ho entenc. De veritat. Però potser no són bojos. Són uns cínics que ni tan sols tenen consciència del crim que han ajudat a cometre, i també a amagar i a esborrar, davall la calç viva de la desmemòria nacional. T´en recordes? Tot això li vaig contestar a qui en va telefonar aquell dia. I ho escric ara i ací perquè sàpien també que hi ha gent que no oblidem ni oblidarem mai. Que els tenim ben presents, Des del “senyor X” fins l´últim/a sicari/sicària. De res no ens servirà, quan ja no reste res de res, que d´ací a vint anys, com han fet suara l´exèrcit i l´esglèsia argentins, demanen pel seu crim nacional. Qui l´haja feta, que la pague ara. “T´en recordes?” I tant com me´n recorde! Me´n recorde perfectament!

Toni Mestre. Abril 1995.

Toni Mestre. Origens.

Nota: El 22 de Setembre haguera fet anys. M´ha semblat curiós aquest text donat que, li descriu, era la seua parella Frederic Miquel Martí Guillamón.

“Que com era Toni Mestre? Toni era un optimista total perquè el ser-ho estava dins de la seua persona d´una manera natural. Creia en tot, en tot el que significava cultura i progrés per al país. Qualsevol projecte qu eli presenten, li pareixia possible i important i tot allò que era més necessari en aquell moment.

La seua carrera professional comença d´una manera casual. Allà estàvem ell i jo, treballant a la llibreria Ausiàs March quan, un matí, només obrir la btiga es presentà un amic i client que després seria molt conegut, Amadeu Fabregat, amb la pretensió d´emportar-se´l a Ràdio Nacional on Rosa Balaguer i Joan Monleón feien un programa en Valencià escrit per Amadeu i que es deia “De dalt a baix”.

Monleón estava malalt i algú havia de llegir junt a Rosa. Toni dubtava. Amadeu insistia: “_Només serà un moment hui, demà tornarà Monleón”. Un “moment” i el deixaren a soles. Jo em vaig quedar molt nerviós tot esperant el moment de l´emissió que era a les dotze. Vaig engegar el transistor i el programa va començar.

La veu de Toni semblava al principi vacil.lant, però no per això li mancava autoritat i la qualitat era magnífica. Comencí a tranquilitzar-me mentre pensava “per un dia”. Tanmateix, després d´allò mai més tornà Monleón: no va fer falta. Trucs com els d´aquella pel.licula magnífica que molts recordaràn “Eva al desnudo”; el programa ja era de Toni. L´augment d´audiència i popularitat fou ràpida i fulgurant al temps que el programa començà a fer-se més llarg cada vegada.

Els consells que li donaven alguns companys qu el´estimarien sempre eren els mateixos: hores i hores de micro, i quan més millor. Va a profitar el temps i es convertí en un comunicador excepcional.

Pensant ara en aquell temps, on adquirí nom, prestigi i la seua profesionalitat defifinita, sent importantíssima, crec que la tasca que va desenvolupar després aprofitant el seu nom i carisma és alguna cosa tan increïble que mai el seu poble i el seu país li pagaran encara que li dedicaren una avinguda amb una estàtua. Clar que a això ja estem acostumats. El mateix tractament han rebut altres figures insignes mortes o vives en l´actualitat.

Als primers anys de ràdio, en l´època més molesta, va començar a fer gravacions pràcticament casolanes de la “nova cançó” valenciana: Al Tall, Lluís Miquel, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Els Pavesos, Raimon … i els passava al costat de LLach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Marina Rosell…

Feia lletres i arreplegava cançons als pobles de l´interior, sobretot a la Marina. La majoria de les vegades des de la boca i la veu dels seus habitants. Connectava amb la gent popular amb gran facilitat, oblidant-se per complet del seu bagatge cultural i intel.lectual. Això jo no ho vaig poder fer mai. Sempre li acompanyava i quan ens trobàvem davant d´un llaurador que venia del camp, tot suat, no sabíem com entrar-li. SEmpre teníem la por que pensaren que ens burlàvem d´ell.

Recorde que cer director franquista de Ràdio Nacional, davant d´una cançó arreplegada en un poble de muntanya titulada “Redéu picaina, redéu picaina quin aigua cau”. Per demostrar la seua inocència s´enfrontà a Toni i li va dir: –Sent Toni, eixa cancó de “Picanya, redéu Picanya” no vull que la tornes a posar, queda quelcom confusa en la seua intencionalitat i això no es cap censura. Estàvem en plena transició i hi havia una gran confusió, ningú sabia el que anava a passar. La cançó l´havia gravat Lluís el Sifoner. Toni es va quedar molt tranquil i li digué:-“T´advertisc que la cançó ma la va cantar el cap local del Mobvimiento del Pueblo”… Era l´alcalde, efectivament, qui li la va cantar- “¡No me digas!” contestà descontent el director de torn.

Toni i el seu programa varen anar a més. Treballava al sotan de la llibreria quan podia i el deixaven donat que les visites eren continuades i jo em quedava dalt fotent colps.

En alguna ocasió va patir atracaments. Qualsevol moniato es presentava allà pretenent que Toni anara a un local de la perifèria on hi havien d´entregar-li un pergamí, mentre ell martiritzava al poble amb les seues cançons. Va aprendre a dir que no.

No totes les visites eren negatives. La llibreria era un focus d ´atención on s´anava aplegant gent molt important començant per la clientela.

Un dia es presentaren dues persones que marcaren a Toni per a tota la seua vida: Salvador Mercado i Fermi Pardo. Apelgava el folklore, i del bo. Venien fadrines de la Secció Femenina, on havíen hagut de recórrer i estaven formant un grup anomenat “Alimara“. Teníen una gran afició i entusiasme, el qual transmeteren a Toni. Sense massa esforç, Toni ja tenia una nova tasca per a lluitar. Supose que el buscaren per tindtre un nom en l´únic programa que es feia en valencià. El que no sospitava jo era de la integració que hi hauria a través del temps d´aquell binomi Alimara-Toni Mestre.

La vida de Toni i la meua es feia cada vegada més difícil. No teníem temps per a res. A les huit de la nit, a la llibreria semblàvem una tómbola. -A qui li toca? Tots venien a dir-nos – així no podíem continuar, han de deixar-nos tranquils. Però els qui ho deien consideraven que els llandosos no eren ells, eren els altres.

Toni, apart de tot, a casa escrivia molta poesia guanyant alguns premis literaris.

Salvador Mercado li proposà ballar i ell, molt disciplinat, va buscar temps que no teníem i va anar als assatjos. Va eixir a l´escenari en espectacles molt importants, combinats amb la seua carrera com a presentador, cosa que va acomplir de manera esplendorosa.

Al mateix temps, el temps passava i Toni, després dels titubejos de Ràdio Nacional, s´havia convertit en un locutor excepcional, amb una força increïble. A banda de dominar altres llengües, a Barcelona o Madrid hauria estat una gran estrella mediàtica, tot i que ell no hauria abandonat mai el seu país.

Encara recorde amb molta nostàlgia la nit que ballà la “dansa” a la plaça de la Mare de Deu rescatada per Salvador Mercado. Toni ballà i en aquell moment plovia. Els carrers i els mobles no estaven per a bromes. Toni Mestre, com no! va caure i un altre ballador també. Al públic hi hagué gent que va dir -“Mira, mira, Toni Mestre ballant ha caigut. -Calla dona, com va ser Toni Mestre? Toni Mestre no haguera caigut!…

La col.laboració amb Alimara continuà tota la seua vida i mai es va trencar. Va assolir noms prestigiosos per a fer cartells, ajudà en la promoció de llibres de folklore donat el seu extraodinàri poder de convocatòria.

La seua carrera radiofònica s´estabilitzà a partir de l´arribada del PSOE al poder. Hi entrà a Ràdio Cadena València, on, mitjançant unes oposicions es va convertir en funcionari. El principi d´aquesta nova etapa va ser molt important. Feia un programa diari a nivell de País, amb intervencions d´Alacant i Castelló. A poc a poc, sorgiren moltes variacions i al final, la ràdio es va convertir en una professió que li asegurava la vida.

Però clar, ell no parava: llibres articles, visites a escoles, conferències, presentacions de publicacions…Va dirigir el primer “Pensat i Fet” després de la seua recuperació per part d´Eliseu Climent que va eixir de manera esplèndida ple de noms prestigiosos. Es va convertir en un bon professional de la comunicació.

Així va continuar fins el final de la seua vida i amb una potència que em paregué miraculosa. No sé com aguantava.

Frederic Miquel Martí Guillamón.

Carta d´un amic d´Alacant

He rebut una nova carta del meu amic Vicent. M´escriu des de Barcelona, on estudia Belles Arts, però es alacantí. De la ciutat d´Alacant, vull dir. El vaig conéixer a través del programa “De dalt a baix“, allò que ferem des de diverses emissores i que s´emportà el vent quant tothom pensava el contrari. Ell ens escoltava des d´Alacant, on estudiava, adolescent encara, i a través de la radio rebia l´oxígen nacional que a la seua ciutat li negaven. Un día ens vàrem conéixer. Des del seu Alacant ple d´antivalencianisme vingué a la nostra València, curulla d´anticatalanisme. Ens férem amics. Bons amics. Des d´aleshores, ja fa un grapat d´anys, sempre que passa per ací em fa una visita. Jo li he ensenyat València. L´he ensenyat a estimar.la. Tant, que ja li dol i li fa tant de goig com a mi. I de tant en tant m´escriu, com ara. Perdoneu-me la confiança, però nopuc estar-me de transcriure la seua última carta. Trobe que us interessarà.

“L´Hospitalet de LLobregat. 12 d´Octubre de 1994. Hola Toni! Em vaig alegrar molt de sentir-te per la ràdio dijous passat. Feia més de tres anys que no sentia la teua peculiarísisima veu per aquest mitjà d´(in)comunicació. Era de vesprada i anava per l´autopista A-7 en el cotxe de mon pare. Ell, que com a capità duia el timó de l´embarcació, tenia sintonitzat Radio-5. Todo notícias, però l´ona, que arribava al ràdio-casete del cotxe era la del repetidor de Múrcia. Així doncs, la desconexió que sentíem era la de la Región de Murcia. Però, passat Benissa, la freqüència començà a perdre´s i mon pare sintonitzà de nou Radio-5. Ara el senyal venia d´un altre repetidor. En lloc de sentir notícies com “El PSOE de Múrcia norte quiere segregarse del resto del PSOE murciano” i “Cartagena quiere la independencia”; sentíem notícies com: “La concejala de cultura del Ayuntamiento de València no renuncia a pertenecer a Unión Valenciana” en la veu d´una senyora que deuria de ser germana de la locutora murciana perquè utilitzava la mateixa llengua i tenia el mateix to de veu. Sentit aquests locutors et venen al cap els anys d´or de l´ens RTVE, quan al final de l´emissió emetien un programa que s´anomenava Testimonio i censuraven sempre que podien (més aviat sempre que volien) el programa de música de Carlos Tena. Sembla qu eres no ha canviat en aquest ens públic, ja que censuren-anul.len programes com “El peor programa de la semana” o àdhuc arriben a censurar.anul.lar canals d´emissió sencers, com és el cas de Ràdio-4″.

“Abans de continuar escrivint, declare el més profund respecte cap a la teua companya de treball, ja que ella no té la culpa de res i és una excel.lent professional. Bé, anant concretant, el fet és que era la primera volta que et sentia per la ràdio des de feia tres anys i mig i la primera volta que et sentia en castellà. Tot això imposa una necessaria reflexió. Si la corporació de RTVE és una empresa pública finançada amb diners que ixen de les nostres butxaques, jo entenc que lleven Radio-4 adduïnt el pretext que moltes ràdios regionals són impossibles de sostenir amb diners públics. Però també són impossibles de sostenir amb diners públics els sous milionaris que reben certs presentadors de televisió, pel fet de presentar un programa que a lo millor dura un més i escaig. L´argument es fa més incomprensible encara quan veus que a Catalunya no han llevat Radio-4. Què passa aquí? Que els diners que paguen els catalans són millors que els que paguem els valencians?”

“Cada volta entenc menys aquesta societat. Visc en un barri on el 95% de la població son andalusos o extremenys (l´altre 5% que parlen la llengua del país són de Castelló). Ningú no protesta perque els rètols de les botigues estiguenen català. Els xiquets tenen l´accent andalús tan marcat o més que els seus pares, Quan venen camions de Sabadell, Badalona, Sant Feliu…la gent que els descarrega parla el mateix andalús ininteligible amb els venedors de les botigues. Tots els botiguers, no cal dir.ho, són andalusos o extremenys, i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en català, tenen enganxats adhesius que mostren amb orgull el seu lloc de procedència i naixement. A l´Hospitalet, el català és una ¨llengua mil.lenaria””

“Quan torne al meu barri d´Alacant, al Pla, al meu carrer i venen els camions de Monòver, Crevillent, Santa Pola… la gent que els descarrega parla en valencià del seu poble amb els venedors de les botigues que també el parlen, l´alacantí que diuen. Tots els botiguers, no cal dir-ho, són valencians i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en castellà, tenen apegats adhesius de l´Asociación de Comerciantes Pla-Carolinas. A Alacant el valencià és un “dialecto el pueblo””.

El meu amic Vicent, el d´Alacant, és jove, esportista, adora la bicicleta, lector empedreït, dibuixa i dissenya amb l´ordinador, té idees, compara, observa el seu país, la seua gent, i es fa preguntes. Qui pregunta, ja respon, Vicent. Gràcies per la teua carta que m´he permés de fer pública sense el teu permís. Però és que pense que els teus comentaris hauran estat ben interessants per a més d´un valencià. No trobeu?

Toni Mestre (Dissabte 26 Novembre 1994)

Mentre escolte com creix el teu cabell.

Va aparèixer un dia de primavera de 1990. Va preguntar per mi al guàrdia del vestíbul. Quan vaig eixir a veure qui em demanava el primer que vaig veure va ser el seu somriure. Era només un somriure. Em va allargar la mà i es va presentar sense deixar de somriure. Era un xicot jove, prim, no gaire alt, de cabells llissos i bruns que li queien continuament sobre el front. Volía conéixer-me. Feia temps que seguia el meu treball periodístic i per fi s´havia decidit a venir a veure´m. El vaig convidar a passar a la redacció on cap al vespre mai no hi havia gairebé ningú. Ja tenia ellestit el meu treball i podia dedicar una estona a rebre visites. De fet, sempre hi venia algú a xarrar. Hi estava acostumat i a més a més m´agradava.

Seguia somrient. Gairebé no parlava. Contestava amb monosíl.labs les meues preguntes i somreia. Vaig començar a sentir-me incòmode. Qui era aquell i que volia? La violència de la situació va fer que se m´acudís preguntar-li si volia un café. Va fer que sí amb el cap i passàrem a la cafeteria del costat. Asseguts als tamborets es va relaxar una mica i començà a contar-me qui era i qui feia. Havia nascut a un poblet de la Vall Farta, a la Ribera Alta. A l´arribar el moment d´incorporar-se al servei militar havia optat per l´objecció de consciència. Estava fent un treball substitutori no recorde si a Alberic o Alginet. De fet només li restava passar a recollir la llicència després haver estat més d´un any ajudant a un centre de joves. Tenia vint anys i mig, em va dir. Seguia somrient d´una manera que em va semblar histèrica.

Es deia Joan Manuel. Parlava un valencià de bona fonètica i utilitzava paraules i expressions cultes i sovint de procedència oriental. Era evident que no era universitari, però també que no era un llauradoret o un obrer tot i tenir les mans inflades pel treball. Ell també tenia aficcions, en digué, literàries i periodístiques. Em va caure bé i vaig pensar que potser li podría fer una entrevista dins la sèrie “Gent del carrer” que estava fent aleshores. Per tot allò de l´objecció que en eixe moment estava d´actualitat. Es va sorprendre. Augmentà de sobte el seu nerviosisme i tornaren les rialles, Vaig insistir i quedàrem per a un dia de la setmana següent.

Va venir puntual. De bell nou amb el somriure exagerat que de seguida vaig veure que era només un defensa. Era, i m´ho demostrà al llarg de l´entrevista, molt tímid. Però no era una timidesa natura, franca. Al seu darrere s´amagava alguna cosa que vaig trigar molt de temps a saber. Durant tota la gravació es mostra seriós. Pensava molt les respostes. Les elaborava. En contra del que m´esperava la conversa va resultar poc espontània. Forçada. Quan la vaig acabar sabia d´ell les poques coses que m´havia contat una setmana abans. A l´hora d´acomiadar-se tornà a somriure com sempre amb aquella insistència que m´omplia de neguit. Va agafar-me la mà amb al seua suada i freda i em va demanar si podría tornar a visitar-me. Quan vulgues, li vaig dir. I va tornar a l´altra setmana i a l´altra i a l´altra. Es va fer habitual.

Venia, s´asseia el meu costat a la taula, observava el meu treball i callava. Quan menys m´ho esperava em deia: “Em convides a un café?”.Passavem a la cafeteria. Jo el prenia descafeinat, però ell el demanava ben carregat i sovint doble. Només parlava si jo encetava la conversa i li demanava la seua opinió. Contestava amb frases curtes, De fet allò només eren monòlegs. Ell m´escoltava i em feia la impressió que es bevia tot el que jo deia. M´estudiava. No parlava mai de la família, ni dels seus amics. Només em va dir que, de moment, treballava de cambrer a un restaurant de la zona universitària de Blasco Ibàñez. Però allò era només provisional. Aquell estiu tenia el projecte d´anar-se´n a Menorca on, amb uns amics d´allà, pensaven muntar un cinema d´estiu i un restaurant.

Precisament uns dies abans d´enprendre el viatge, a primeries del més de juny, em va dir que perquè no quedàvem un dia a dinar. Aleshores jo ja tenia serioses sospites de la seua homosexualitat. Eren detalls, mirades, paraules deixades anar…N´estava ben convençut. I va ser així que vaig acceptar la seua proposta. Vaig trigar un dia que tenia la vesprada lliure. La idea de tenir moltes hores per a passar-les junts el va entusiasmar. Va insinuar un restaurant del barri del Carme. Un vegetarià. Mai no n´he estat aficcionat, però vaig acceptar. Hi varem quedar a la porta. Tot i que ell vivia al barri es va negar a que passés per sa casa a arreplegar-lo. Feia un dia calorós, ben típic del pre-estiu valencià. Jo tenia la idea de anar a dinar i després acostarnos al apartament que tinc vora la plaja. Era un lloc bonic i tranquil que podía molt bé ajudar-lo sincerar-se. No és que sentís per ell cap desig tumultuós. Ni pensar-ho. Però era jove i tenia, malgrat les seues tenebres, una virginitat aparentment lluminosa. A més em fei la impressió que era ell qui em necessitava.

El restaurant estava tancat. I vaig haver d´esperar-lo a la vorera gairebé mig hora. A la fi va arribar, misteriós, excusant-se. S´havia pelat els cabells al zero i estava horrorós. Amb els cabells, aquells cabells d´indi, negres i llissos, havia perdut tot el seu encant. Vaig fer el cor fort i, només pensant que d´allí a poc m´el follaría, li ho vaig perdonar i el vaig seguir fins un altre restaurant del carrer del Túria, al costat del Botànic, que oferia també especialitats vegetarianes. Era un local posat amb quatre taules i dos cartells a les parets. La carta només tenia bonics els noms dels plats. Vaig demanar un arròs de nom poètic que va resultar un desastre. No és que no m´agradassen els components. És que estava empastrat. De cuina, a aquell indret no en tenien ni puta idea. També les amanides resultaren un fracàs. I les postres. A més a més no tenien café…

Toni Mestre (nota. el text es talla ací. Arribarem a saber el final?).

Campanes.

Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.

Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.

A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.

Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.

Toni Mestre. 13/05/2001

Amics.

Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.

I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.

A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.

Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)

L´espai Fuster.

El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.

Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.

L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.

Toni Mestre

( Diumenge 1.12.02)

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

Informació.

Els valencians estem, en general, mal informats. La majoria del nostre poble depén de mitjans de comunicación aliens als interessos reals del país. Vull dir, de diaris, revistes, ràdios i televisions privats nascuts lluny d´ací i al servei d´amos, si més no, forasters. I en el cas dels públics, pagats per tots nosaltres, el sucursalisme majoritari de la nostra política ha fet del tot impossibles uns mitjans que ens oferiren una mirada propia per tal de saber què passa al món i qui som. Aquesta és l agreu realitat del nostre poble. Les poques excepcions no deixen de ser marginals o això: excepcions. Fa feredat escoltar què opinen molts valencians, o gent que viu i vota ací, sobre temes d´actualitat i d´interés. Repeteixen, criminalment ingenus, o no, el que han escrit o dit professionals més que menys reaccionàris sempre al servei d´interessos aliens. Un desastre que fa de la majoria dels nostres veïns gent que pensa igual que un habitant de Zamora o Albacete. I això es estar mal informats. O ben deformats.

Cal estar sempre alerta. Perquè qualsevol cosa que llegim o escoltem pot estar viciada d´origen. Cal ser selectius: destriar el gra de la palla. Cal malfiar-se de tot i de tots. LLegir o sentir entre línies. Preguntar-nos el perquè. Perquè diu això ara aquest/a? Què hi ha darrere de tal o qual campanya? Qui se´n beneficia? Joan Fuster, quan la trista guerra dels símbols, la que guanyaren un andalús i un segovià adoptiu i perdèrem tots els valencians, va escriure, cite de memòria: “No us fixeu en les banderes, mireu bé els abanderats!”. Fem igual amb els informadors. Ampliem al màxim l´espectre. No ens limitem als qui pensem que pensen com nosaltres. Contrastem punts de vista. No seguim qui més crida, sinó qui millor argumenta. Elaborem la nostra propia información i només així podrem anar anant amb una certa seguretat. Però sempre amb peus de plom, clar!

Toni Mestre (Diumenge 05.02.06)

Aquell 14 d´Abril.

Aquell 14 d´Abril ma mare, que tenia 14 anys, havia acompanyat els seus pares a Alacant. El meu avi Joaquim, que era ferroviari del tren de la Marina, patia de còlics nefrítics, estaba de baixa i acudia de tant en tant a la capital a veure el metge. Havien eixit de bon matí de l´Alfàs del Pi, on vivien. Ma mare era la major de cinc germans i si aquell dia acompanyava els pares era perquè el seu germà petit, l´oncle Miquel, tenia només cinc mesos i encara mamava. L´àvia Carme havia d´acompanyar el marit i al mateix temps havia de carrejar amb la criatura. Ma mare li havia de servir de descans. Vàrem fer la visita, l´àvia va aprofitar per fer algunes compres, i se n´anaren a dinar a ca la tia Maria Pepa, la germana de l´avi, que vivía al barri de sant Blai. Ma mare no recorda de què es va parlar a taula, però es normal que la conversa rodara al voltant de les eleccions d´aquells dies i dels seus resultats. La familia de l´avi, els dos germans i les tres germanes, orfes de pare i mare des de ben xiquets, estaba molt unida i era tota ugetista i republicana.

Després de la sobretaula es va fer hora d´anar a buscar el tren que els retornaría a casa. S´acomiadaren i en eixir al carrer van veure que alguna cosa nova s´esdevenia. El ritme normal de la ciutat s´havia alterat. L agent omplia els carrers i baixava agombolada cap a la Rambla. Ràpidament es van assabentar de la novetat: s´havia proclamat la República. L´avi es va emocionar. Va abraçar l´avia i va besar càlidament la seua filla major i el seu fill menut. La gentada, amb banderes, mocadors i cintes amb els colors de la nova bandera, creixia i creixia. En arribar a la Rambla la multitud era tan espessa qu epensaven que no podría crear a l´altra banda i arribar a l´estació de la Marina, situada davant de la platja del Postiguet. Tothom cantava i cridava visques a la República. Els balcons, plens a vessar, s´engalanaven amb banderes i cobrellits. Colles de fadrines, somriures Nous per a una nova etapa, enllaçades per la cintura avançaven entre la gent amb les cabelleres cenyides per cintes tricolors. en arribar a l´estació la multitud havia minvat però no l´entusiasme i l´alegria. El tren portava ja la nova bandera i durant tot el trajecte la màquina feia sonar el seu xiulet contestant els crits i els vítols de pobletans, mariners i camperols que l´aclamaven.

Tots sabem com van acabar aquell esclat d´il.lusió, aquella set de justicia, aquell anhel de progrés que va suposar l´arribada de la II República. Ma mare recorda clarament els tres anys de guerra. Els bombardeigs quotidians sobre Alacant, la matança del que va tocar de ple el Mercat Central. Aleshores ja festejava amb el meu pare, que mobilitzat, feia de xofer de la Comandancia de la zona, instal.lada al xalet “Mar i cel”, a la partida de Cap Negret d´Altea, on Carmelina Sánchez-Cutillas situa gran part del seu llibre “Materia de Bretanya”. Cada matí portava el comandant a Alacant i en tornava a migdia. Ell li va contar com corria la sang Rambla avall, la gran quantitat de morts i ferits causats per les bombes feixistes entre la gent que hi mercadejava aquell matí nefast, Recorda també amb aires de tragedia les situacions que varen viure els refugiats republicans dels últims diez de març de 1939 al port d´Alacant. Recorda tot això, recorda moltes més coses, i no entén com, a hores d´ara, des de fa uns anys sobretot, la població d´Alacant ha oblidat tant i tant de pressa i vota com vota. Jo tampoc no ho entenc. I quant em conta totes aquestes coses amb els ulls humits haig de baixar el cap perquè no veja al fons de les meues nines un toll de vergonya aliena. Però avui volia recordar nomes aquell 14 d´abril…

Toni Mestre.

%d bloggers like this: