Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Urbanismo'

Tag Archives: Urbanismo

El jardí botànic de València

Si bé el primer Jardí Botànic que s’instal·là a València data de 1567, i durant els anys del Barroc i de la il·lustració els catedràtics d’Herbes i Simples aconseguiren diversos jardins per a explicar les seues classes, no va ser sinó a primers del segle XIX que la Universitat de València, I’any 1802, va crear l’actual Jardí a I’antic Hort de Tramoyeres, situat al carrer de Quart de Fora, vora el convent de sant Sebastià. El primer director fou Vicenç Lorente, catedràtic d’Herbes de la Facultat de Medicina, qui l’organitzà segons el sistema de Linné i va establir relacions amb altres jardins similars, sobretot amb el de Madrid.

El Jardí Botànic de València va viure des de la fundació una etapa de gran activitat científica interrompuda per la primera invasió de les tropes napoleòniques, el 1808, durant la qual el seu director, que havia participat en la defensa de les instal·lacions, va ser empresonat i condemnat a mort, de la que se salvà gràcies a la mediació del botànic francés Léon Dufour. Com a conseqüència de la segona estada dels francesos, 1812-1813, el Jardí restà en un estat lamentable fins que el 1829 fou nomenat director José Pizcueta, el qual inicià un període d’intensa activitat científica, eixamplà la superficie del Jardí i va canviar la distribució de l’Escola Botànica. S’hi va construir un hivernacle de fusta, un gran umbracle, estufes d’aclimatació i un hivernacle de ferro i vidre, conservat actualmente, que va constituir un capítol inportant no només per la historia del Jardí Botànic, sinó també per a la de l’arquitectura del ferro i el desenvolupament de Nous materials constructius a l’estat espanyol. En aquells anys es van arribar a conrear al Jardí més de 6.000 espècies diferents, a mès d’instal·lar-s’hi un herbari.

L’any 1843, durant el regnat d’Isabel II, es va crear la Facultat de Ciències i el Jardì Botánic passà a dependre’n, per la qual cosa els catedràtics de botànica deixaren de ser metges de professió. Mort Pizcueta el 1867, va ser substituït per Rafael Cisneros, qui va millorar les instal·lacions i va començar la publicació del catàleg anual -per a bescanvi amb altres jardins semblants- que encara avui es publica. El 1876, va agafar la dirección José Arévalo Baca, qui va ser-hi al front durant dotze anys, fins que va ser reeplaçat per Eduard Boscà Casesnoves. La segona meitat del segle XIX va veure l’augment de les activitats relacionades amb l’Escola de Botànica, així com el caràcter pràctic i experimental de les plantacions com a resposta a l’impuls que pren l’agricultura valenciana en aquests anys amb la introducció de Nous conreus, aclimatació d’espècies, etc. La importancia del Jardí Botànic exigí el seu eixamplament fins arribar a l’extensió actual. Va ser aleshores quan s’hi van construir diverses estufes i l’hivernacle anomenat “de la bassa”. D’aquest momentés l’umbracle projectat en temps d’Arévalo Baca, darrera construcció del Jardí.

L’any 1913, és nomenat director Francesc Beltran Bigorra, gran entusiasta de la botànica, qui no obstant això va trovar-se amb unes circunstàncies històriques, com la guerra civil de 1936-39, que limitaren l’impuls que calia donar tant al Jardí Botànic com a les cències naturals a València. Mès tard, a l’octubre de 1957, es va produir la trágica riuada del Túria que va assolar al ciutat de València i quasi va destruir el mateix Jardí Botànic, del qual es van perdre l’herbari, reculls de plantes, arxius històrics, etc. Malgrat tot, Beltran va aconseguir d’augmentar notablement les col·leccions i establí nombroses relacions arreu del món. A ell es deu el primer sistema de documentació de les plantes del Jardí. Ignasi Docavo se’n va fer càrrec l’any 1961 i es trobà que només edificacions. És ara quan es refan la biblioteca, els planters, els laboratoris; es restaura l’estructura de l’unbracle, s’instal·la un aquari i un aviari i s’aconsegueix, en general, de dotar el Jardí amb una infrastructura mínima que en el permet el funcionament. De tota manera aquesta és una época de dacedència que no finalitza fins al nomenament de Manuel Costa l’any 1987, el qual enceta un programa de restauració i dinamització actualment en marxa. La restauració de les instal·lacions ha fet que el Jardí Botànic de València mostre avui una cara nova sense haver perdut res de la seua llarga historia. Si originàriament els jardins botànics apareixen a Europa con a centres per al conreu de plantes, destinades principalment a l’ús medicinal i amb fins docents i experimentals, actualment són en primer lloc una selecció i mostra, científica i rigorosa, de col·lecions de plantes que corresponen a espècies diferents, exhibides per les seues pròpies particularitats, i que comporten una visió de la diversitat vegetal tan ampla com siga possible. Al mateix temps són autèntics centres d’investigació que desenvolupen programes que aborden l’estudi de la flora i la vegetació al seu propi medi natural. Igualment treballen en la tasca de salva-guarda i conservació del patrimoni vegetal rar, amenaçat o en perill d’extinció.

Naturalment, el Jardí Botànic de la Universitat de València és per damunt de tot un centre d’educació que avui dia ha eixamplat el seu camp d’activitats educatives tradicionals: des del món universitari fins als nivells més elementals tot projectant-se sobre la societat en el seu sentit més ampli. La distribució  del Jardí. Ací es tendeix a mantenir les espècies més representatives dels principals grups botànics. Hi ha exposades aquelles que posseeixen un major valor didáctic.

Peró la visita no ha fet més que conmençar. Pel jardí hi ha diverses basses i fonts on són exposades diverses plantes aquàtiques, mentre al bell mig del Botànic, adossat a l’edifici de direcció, es trova l’Hivernacle tropical, la construcció més important del Jardí, una estructura de ferro que sosté 465 metres quadrats de vidriera construïda entre 1860-62. L’umbracle, obra de l’arquitecte Artur Mèlida, és un projecte de 1897 que ha estat objecte d’una restauració integral. Són importants les col·leccions de plantes suculentes i de palmàcies. I no hi ha dubte que un dels majors valors i el principal atractiu del Botànic és l’arbreda que s’estén per quasi tota la seva extensió. La familia de les fagàcies está molt ben representada i podem trovar excel·lents exemplars de Zelkova crenata, Gingko Biloba, Chorisia speciosa i Carya olivaeformis, aquest últim l’arbre més gran de tot el Jardí.

TONI MESTRE. Revista Catalònia Culture January 1995. Num 40-

Campanar.

El llibre que teniu a les mans és un llibre de memòries. Arreplega els records propis i heretats d’un valencià fill de l’antic poble de Campanar, a la comarca de l’Horta, ara ja víctima d’una política urbanística brutal que l’ha transformat en un barri més, despersonalitzat i amorf, de la ciutat de València. Citat ja en el “Llibredel Repartiment” del segle XIII, Campanar, el 1242 era senyoria de Gaspar Despallar- gues, passà després a la corona i va formar part sempre del terme de València tot i que des de 1836 fins al 1897 va ser municipi independent. Com en el cas de Russafa, per eixemple, la seua absorció per la capital va suposar l’inici de la seua desapari-ció com a nucli urbà i de l’anorreament de la seua societat diferenciada.

              Francesc Torres, ha estat testimoni directe de les últimes etapes d’aquest procés que amb tota justícia podem qualificar d’atropellament. La ciutat de València, les seues classes dominants, sempre temorenques davant d’una Horta hostil que explotaven, ha allargat els seus tentacles d’avarícia i fredor cap a Campanar moguda per dos motors bords i impresentables: fer diners fàcils amb l’edificació dels antics camps ara convertits en solars i esborrar un fragment més de la memòria històrica col.lectiva dels valencians.

              Perquè Campanar, quan jo vinc a viure al barri de Quart de Fora l’any 1952, era encara un nucli armònic i ben diferenciat plantat enmig dels camps i voltat de molins i alqueries  a l’altra banda del riu. Un poble viu i sencer que celebrava les seues festes tradicionals a les que acudíem en massa, a mi em portava la meua àvia Helena, els veïns del barri i els habitants d’altres nuclis hortolans com Marxalenes i Tendetes o urbans com el carrer de Morvedre. Recorde sobretot les del Crist del Pouet, que cauen en estiu. Aquella gatzara general, la concorreguda processó pel mig dels camps, entre alqueries i barraques on s’encenien bengales al pas de la imatge, la música, l’olor de la pólvora, la cera i les herbes oloroses, aquell món sensual i sentimental que identificava clarament les festes valencianes.

             Però després de la riuada de 1957, i sobretot després de l’apertura del pont dit d’Ademús i de l’urbanització de la marge esquerra del Túria, amb la construcció de l’Estació d’Autobusos i altres edificis d’habitatges o de serveis com l’hospital “La Fe”, Campanar, abans tan pròxim, visible des de les velles baranes del riu, desaparegué de l’horitzó urbà. I l’oblidàrem. I passaren anys que no m’hi vaig acostar. Fins que un dia entrà per la porta de la llibreria “Ausiàs March”, que jo regentava amb Frederic Martí al número 11 del carrer de l’ambaixador Vich, Francesc Torres. Un jovenet adolescent que m’havia conegut a través del programa radiofònic “De dalt a baix” on maldàvem per reviscolar d’adormida consciència nacional dels valencians a través de donar a conéixer la història, el costumari, la cultura i les reivindicacions, dins del que era possible durant els últims anys del franquisme i primers de la Transició, del nostre poble.

               Ens férem amics. Em parlà del seu poble, els campaners sempre en diuen “el poble”, li vaig passar els meus records infantils que he comentat i un dia em va convidar a visitar-lo. Encara s’hi respirava aquell ambient rural que recordava de vint anys abans. Encara tots els seus habitants, si més no els que em va presentar, parlaven un valencià ric i sucós i pels carrers del poble antic es respirava l’aire de l’antiga societat llauradora característic de molts nuclis o poblacions de la comarca de l’Horta. Francesc, que és un gran aficionat a la fotografia, m’en va mostrar algunes d’indrets o edificis ja desapareguts o en greu perill de caure víctimes de la “modernització”. I un altre dia hi vaig acudir amb la meua càmara de fotos per tal d’arreplegar instants d’aquell indret i aquella societat rural que, com a tot arreu, estava entrant en un accelerat procés de substitució. Algunes de les fotografies que trobareu més avant són fruit d’aquell impuls de conservar sobre el paper alguns grapats de memòria. Jo aleshores escrivia al “Diario de Valencia” que dirigia JJ. Pérez Benlloc i hi vàrem publicar algun article sobre Campanar. Gràcies a el nostre esforç es va salvar de l’enderroc, si més no exterior, l’alqueria de Santamaria.

                Però la sort de Campanar estava traçada i ben traçada. L’orgia constructora l’assetjava per totes bandes, especialment pel Llevant, on la construcció del anomenat “Nuevo Centro”, tan fàcil que hauria estat batejar-lo com “Nou Centre”, però ja sabem com és la botigueria valenciana, i els dos edificis del Corte Inglés va promoure la urbanització de mig terme. Una altra filera d’edificis pantalla aillà pel sud el nucli antic del vell riu Túria. Després dues noves rondes de trànsit ràpid l’encerclaren, i el separaren, per ponent i pel nord de les partides del Pouet i de Dalt. El setge s’havia tancat i el llaç estava ja a punt per escanyar el poble lentament però de manera irremeiable. De fet el procés no va ser gens lent. En pocs anys s’ha accelerat a cavall de l’especulació més brutal i a hores d’ara només podrem recòrrer els carrers i les partides rurals del Campanar de fa un quart de segle a través d’aquests pàgines i les fotografies que les il.lustren.

                Unes pàgines que no són nostàlgia, sinó memòria. Memòria lúcida i apassionada. I una denúncia. L’autor ha arreplegat els seus records  personals i familiars de tres generacions. Des de la que naix en el segle XIX i es desenrotlla durant el primer terç del XX, que correspondria als seus avis; la segueix la que creix amb la guerra i la postguerra, que serien els seus pares; fins a la d’ell, nascuda cap als anys cinquanta i testimoni impotent de la destrucció del poble i la seua conversió en un barri vulgar i despersonalitzat de la capital. De fet estem davant d’una història desolada però que no mou al pessimisme sinó a la revolta. Perquè el mal, enorme, ja està fet. Però a través del llibre queda ben palés que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera menys agressiva, més respectuosa. Però això, aquest tractament suau i mesurat de l’urbanització de la zona, només es podia fer des de l’amor. L’amor a la història, la societat i la cultura generada per la gent de l’Horta al llarg dels segles. I això, amor pel seu entorn més immediat, pel que li ha donat fama i vida, la ciutat de València no l’ha sentit mai. Quan diu que l’homenatja, cas de les festes falleres, de fet l’escarneix. Aneu a Múrcia i veureu l’exemple d’una ciutat enamorada i orgullosa de la seua Huerta. Aneu i en veureu la diferència.

                      Aquest desamor secular per un lloc habitat per gent rebel, perquè era explotada, bàrbara, perquè conservava la llengua del país que la capital havia abandonat, bruta, perque vivia en contacte amb la natura, ha anat accentuant-se cada dia que passa fins a esdevenir un odi patològic. L’odi que sentiria el porc si veiés la seua cara reflectida a l’espill. Un odi, un autoodi, que porta al trencament, a l’esmicolament del cristall i no a una operació d’estètica. Hem malmés, destruït i bastardejat els barris populars de la ciutat; destruïm ara l’Horta i els seus habitants i així ningú, mai, ens retraurà l’abandonament de l’idioma, la dimissió nacional, el sucursalisme polític castellà. En una paraula: la traïció al país. A la pàtria!

                   Tot això i més llegireu i veureu en les pàgines que segueixen. L’amic Francesc Torres se sent hereu d’un patrimoni material i espiritual que no vol que el vent s’emporte irremeiablement. Perquè hi ha les cases, els carres, les partides, amb els seus molins i alqueries, les séquies, el vells treballs del camp… però hi ha també les persones, els drames, les comèdies i els sainets de cada dia. La vida dels llauradors ens és contada fil per randa, però també coneixem les festes i hàbits dels campaners en general, la vida comercial i social, els personatges singulars, els indrets màgics, com el cinema del barri digne d’una pel.lícula de Fellini. Tota la vida íntima, familiar i col.lectiva d’una comunitat concreta ens és contada per l’autor en profunditat. I amb sentiment. Però l’amor que sent pels seus personatges, gent real, molts desapareguts i altres encara vius, no el cega. D’ací el gran interés antropològic del llibre “Campanar: una memòria”. Les coses foren com foren, la gent és com és.

                  Estic content d’haver engrescat l’autor a escriure aquest llibre. Francesc Torres, com en el cas de Frederic Martí amb “El carrer de Rubiols”, em contava històries, recordava personatges, evocava indrets durant les nostres passejades per Campanar. La meua insistència era sempre la mateixa: “Escriu això! Cal que tot aquest tresor es conserve. I només tu pots fer-ho! Fes-ho!”. Afortunadament m’ha fet cas. Ho ha escrit i ho ha fet molt bé. Com cal. Posant-hi el cor i el fetge. I molt de dolor, ho sé. Per això el llibre està ple de saba, d’aquells sucs (saliva, suor, llàgrimes i semen) que son el solatge de la memòria humana crua, viva i bategant. De la vida.

                 Ens trobem, doncs, davant d’un llibre viu. I per tant útil per a tots els que confiem en el futur del nostre poble. Per a les velles generacions que recordaran i per a les noves que descobriran enlluernades com érem , com som encara i com i perquè hi ha forces poderoses que no volem que ho seguim sent. Un llibre que, tot i tractar d’un petit poble del País Valencià, de la comarca de L’Horta, és un clar referent del que està passant actualment de dalt a baix de la nostra geografia. Un tòc d’avís per tots aquells que es creuen els enganyosos cants de sirenes que ens diuen que la destrucció del nostre patrimoni lingüístic, cultural, nacional!, és cosa del progrés i que al remat tots n’eixirem beneficiats. Mentida! Tenim l’exemple sangonós de la destrucció de la Partida del Pouet, que hauria pogut ser un parc temàtic sobre l’Horta, a la mateixa vora de la ciutat de València, que ben portat hauria sigut una atracció turística de primer ordre internacional perquè hauria segut únic. S’ha preferit destruïr-ne la possibilitat per a edificar sobre els seus terrenys un barri com n’hi ha milers arreu. Paral.lelament es construïa a Benidorm una falsificació històrica de cartó anomenada pomposament “Terra Mítica” que al remat ha resultat un fracàs. I una estafa. Així va el nostre país. De fracàs en estafa. Tant de bo que llibres com el que ara i ací tinc el gust de prologar i recomanar ajuden a esmenar-ne el camí.

Toni Mestre. Primavera de 2005.

%d bloggers like this: