El llibre que teniu a les mans és un llibre de memòries. Arreplega els records propis i heretats d’un valencià fill de l’antic poble de Campanar, a la comarca de l’Horta, ara ja víctima d’una política urbanística brutal que l’ha transformat en un barri més, despersonalitzat i amorf, de la ciutat de València. Citat ja en el “Llibredel Repartiment” del segle XIII, Campanar, el 1242 era senyoria de Gaspar Despallar- gues, passà després a la corona i va formar part sempre del terme de València tot i que des de 1836 fins al 1897 va ser municipi independent. Com en el cas de Russafa, per eixemple, la seua absorció per la capital va suposar l’inici de la seua desapari-ció com a nucli urbà i de l’anorreament de la seua societat diferenciada.

              Francesc Torres, ha estat testimoni directe de les últimes etapes d’aquest procés que amb tota justícia podem qualificar d’atropellament. La ciutat de València, les seues classes dominants, sempre temorenques davant d’una Horta hostil que explotaven, ha allargat els seus tentacles d’avarícia i fredor cap a Campanar moguda per dos motors bords i impresentables: fer diners fàcils amb l’edificació dels antics camps ara convertits en solars i esborrar un fragment més de la memòria històrica col.lectiva dels valencians.

              Perquè Campanar, quan jo vinc a viure al barri de Quart de Fora l’any 1952, era encara un nucli armònic i ben diferenciat plantat enmig dels camps i voltat de molins i alqueries  a l’altra banda del riu. Un poble viu i sencer que celebrava les seues festes tradicionals a les que acudíem en massa, a mi em portava la meua àvia Helena, els veïns del barri i els habitants d’altres nuclis hortolans com Marxalenes i Tendetes o urbans com el carrer de Morvedre. Recorde sobretot les del Crist del Pouet, que cauen en estiu. Aquella gatzara general, la concorreguda processó pel mig dels camps, entre alqueries i barraques on s’encenien bengales al pas de la imatge, la música, l’olor de la pólvora, la cera i les herbes oloroses, aquell món sensual i sentimental que identificava clarament les festes valencianes.

             Però després de la riuada de 1957, i sobretot després de l’apertura del pont dit d’Ademús i de l’urbanització de la marge esquerra del Túria, amb la construcció de l’Estació d’Autobusos i altres edificis d’habitatges o de serveis com l’hospital “La Fe”, Campanar, abans tan pròxim, visible des de les velles baranes del riu, desaparegué de l’horitzó urbà. I l’oblidàrem. I passaren anys que no m’hi vaig acostar. Fins que un dia entrà per la porta de la llibreria “Ausiàs March”, que jo regentava amb Frederic Martí al número 11 del carrer de l’ambaixador Vich, Francesc Torres. Un jovenet adolescent que m’havia conegut a través del programa radiofònic “De dalt a baix” on maldàvem per reviscolar d’adormida consciència nacional dels valencians a través de donar a conéixer la història, el costumari, la cultura i les reivindicacions, dins del que era possible durant els últims anys del franquisme i primers de la Transició, del nostre poble.

               Ens férem amics. Em parlà del seu poble, els campaners sempre en diuen “el poble”, li vaig passar els meus records infantils que he comentat i un dia em va convidar a visitar-lo. Encara s’hi respirava aquell ambient rural que recordava de vint anys abans. Encara tots els seus habitants, si més no els que em va presentar, parlaven un valencià ric i sucós i pels carrers del poble antic es respirava l’aire de l’antiga societat llauradora característic de molts nuclis o poblacions de la comarca de l’Horta. Francesc, que és un gran aficionat a la fotografia, m’en va mostrar algunes d’indrets o edificis ja desapareguts o en greu perill de caure víctimes de la “modernització”. I un altre dia hi vaig acudir amb la meua càmara de fotos per tal d’arreplegar instants d’aquell indret i aquella societat rural que, com a tot arreu, estava entrant en un accelerat procés de substitució. Algunes de les fotografies que trobareu més avant són fruit d’aquell impuls de conservar sobre el paper alguns grapats de memòria. Jo aleshores escrivia al “Diario de Valencia” que dirigia JJ. Pérez Benlloc i hi vàrem publicar algun article sobre Campanar. Gràcies a el nostre esforç es va salvar de l’enderroc, si més no exterior, l’alqueria de Santamaria.

                Però la sort de Campanar estava traçada i ben traçada. L’orgia constructora l’assetjava per totes bandes, especialment pel Llevant, on la construcció del anomenat “Nuevo Centro”, tan fàcil que hauria estat batejar-lo com “Nou Centre”, però ja sabem com és la botigueria valenciana, i els dos edificis del Corte Inglés va promoure la urbanització de mig terme. Una altra filera d’edificis pantalla aillà pel sud el nucli antic del vell riu Túria. Després dues noves rondes de trànsit ràpid l’encerclaren, i el separaren, per ponent i pel nord de les partides del Pouet i de Dalt. El setge s’havia tancat i el llaç estava ja a punt per escanyar el poble lentament però de manera irremeiable. De fet el procés no va ser gens lent. En pocs anys s’ha accelerat a cavall de l’especulació més brutal i a hores d’ara només podrem recòrrer els carrers i les partides rurals del Campanar de fa un quart de segle a través d’aquests pàgines i les fotografies que les il.lustren.

                Unes pàgines que no són nostàlgia, sinó memòria. Memòria lúcida i apassionada. I una denúncia. L’autor ha arreplegat els seus records  personals i familiars de tres generacions. Des de la que naix en el segle XIX i es desenrotlla durant el primer terç del XX, que correspondria als seus avis; la segueix la que creix amb la guerra i la postguerra, que serien els seus pares; fins a la d’ell, nascuda cap als anys cinquanta i testimoni impotent de la destrucció del poble i la seua conversió en un barri vulgar i despersonalitzat de la capital. De fet estem davant d’una història desolada però que no mou al pessimisme sinó a la revolta. Perquè el mal, enorme, ja està fet. Però a través del llibre queda ben palés que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera menys agressiva, més respectuosa. Però això, aquest tractament suau i mesurat de l’urbanització de la zona, només es podia fer des de l’amor. L’amor a la història, la societat i la cultura generada per la gent de l’Horta al llarg dels segles. I això, amor pel seu entorn més immediat, pel que li ha donat fama i vida, la ciutat de València no l’ha sentit mai. Quan diu que l’homenatja, cas de les festes falleres, de fet l’escarneix. Aneu a Múrcia i veureu l’exemple d’una ciutat enamorada i orgullosa de la seua Huerta. Aneu i en veureu la diferència.

                      Aquest desamor secular per un lloc habitat per gent rebel, perquè era explotada, bàrbara, perquè conservava la llengua del país que la capital havia abandonat, bruta, perque vivia en contacte amb la natura, ha anat accentuant-se cada dia que passa fins a esdevenir un odi patològic. L’odi que sentiria el porc si veiés la seua cara reflectida a l’espill. Un odi, un autoodi, que porta al trencament, a l’esmicolament del cristall i no a una operació d’estètica. Hem malmés, destruït i bastardejat els barris populars de la ciutat; destruïm ara l’Horta i els seus habitants i així ningú, mai, ens retraurà l’abandonament de l’idioma, la dimissió nacional, el sucursalisme polític castellà. En una paraula: la traïció al país. A la pàtria!

                   Tot això i més llegireu i veureu en les pàgines que segueixen. L’amic Francesc Torres se sent hereu d’un patrimoni material i espiritual que no vol que el vent s’emporte irremeiablement. Perquè hi ha les cases, els carres, les partides, amb els seus molins i alqueries, les séquies, el vells treballs del camp… però hi ha també les persones, els drames, les comèdies i els sainets de cada dia. La vida dels llauradors ens és contada fil per randa, però també coneixem les festes i hàbits dels campaners en general, la vida comercial i social, els personatges singulars, els indrets màgics, com el cinema del barri digne d’una pel.lícula de Fellini. Tota la vida íntima, familiar i col.lectiva d’una comunitat concreta ens és contada per l’autor en profunditat. I amb sentiment. Però l’amor que sent pels seus personatges, gent real, molts desapareguts i altres encara vius, no el cega. D’ací el gran interés antropològic del llibre “Campanar: una memòria”. Les coses foren com foren, la gent és com és.

                  Estic content d’haver engrescat l’autor a escriure aquest llibre. Francesc Torres, com en el cas de Frederic Martí amb “El carrer de Rubiols”, em contava històries, recordava personatges, evocava indrets durant les nostres passejades per Campanar. La meua insistència era sempre la mateixa: “Escriu això! Cal que tot aquest tresor es conserve. I només tu pots fer-ho! Fes-ho!”. Afortunadament m’ha fet cas. Ho ha escrit i ho ha fet molt bé. Com cal. Posant-hi el cor i el fetge. I molt de dolor, ho sé. Per això el llibre està ple de saba, d’aquells sucs (saliva, suor, llàgrimes i semen) que son el solatge de la memòria humana crua, viva i bategant. De la vida.

                 Ens trobem, doncs, davant d’un llibre viu. I per tant útil per a tots els que confiem en el futur del nostre poble. Per a les velles generacions que recordaran i per a les noves que descobriran enlluernades com érem , com som encara i com i perquè hi ha forces poderoses que no volem que ho seguim sent. Un llibre que, tot i tractar d’un petit poble del País Valencià, de la comarca de L’Horta, és un clar referent del que està passant actualment de dalt a baix de la nostra geografia. Un tòc d’avís per tots aquells que es creuen els enganyosos cants de sirenes que ens diuen que la destrucció del nostre patrimoni lingüístic, cultural, nacional!, és cosa del progrés i que al remat tots n’eixirem beneficiats. Mentida! Tenim l’exemple sangonós de la destrucció de la Partida del Pouet, que hauria pogut ser un parc temàtic sobre l’Horta, a la mateixa vora de la ciutat de València, que ben portat hauria sigut una atracció turística de primer ordre internacional perquè hauria segut únic. S’ha preferit destruïr-ne la possibilitat per a edificar sobre els seus terrenys un barri com n’hi ha milers arreu. Paral.lelament es construïa a Benidorm una falsificació històrica de cartó anomenada pomposament “Terra Mítica” que al remat ha resultat un fracàs. I una estafa. Així va el nostre país. De fracàs en estafa. Tant de bo que llibres com el que ara i ací tinc el gust de prologar i recomanar ajuden a esmenar-ne el camí.

Toni Mestre. Primavera de 2005.