Toni Mestre

Pàgina d'inici » Arxius » El jardí botànic de València

El jardí botànic de València

Categories

Si bé el primer Jardí Botànic que s’instal·là a València data de 1567, i durant els anys del Barroc i de la il·lustració els catedràtics d’Herbes i Simples aconseguiren diversos jardins per a explicar les seues classes, no va ser sinó a primers del segle XIX que la Universitat de València, I’any 1802, va crear l’actual Jardí a I’antic Hort de Tramoyeres, situat al carrer de Quart de Fora, vora el convent de sant Sebastià. El primer director fou Vicenç Lorente, catedràtic d’Herbes de la Facultat de Medicina, qui l’organitzà segons el sistema de Linné i va establir relacions amb altres jardins similars, sobretot amb el de Madrid.

El Jardí Botànic de València va viure des de la fundació una etapa de gran activitat científica interrompuda per la primera invasió de les tropes napoleòniques, el 1808, durant la qual el seu director, que havia participat en la defensa de les instal·lacions, va ser empresonat i condemnat a mort, de la que se salvà gràcies a la mediació del botànic francés Léon Dufour. Com a conseqüència de la segona estada dels francesos, 1812-1813, el Jardí restà en un estat lamentable fins que el 1829 fou nomenat director José Pizcueta, el qual inicià un període d’intensa activitat científica, eixamplà la superficie del Jardí i va canviar la distribució de l’Escola Botànica. S’hi va construir un hivernacle de fusta, un gran umbracle, estufes d’aclimatació i un hivernacle de ferro i vidre, conservat actualmente, que va constituir un capítol inportant no només per la historia del Jardí Botànic, sinó també per a la de l’arquitectura del ferro i el desenvolupament de Nous materials constructius a l’estat espanyol. En aquells anys es van arribar a conrear al Jardí més de 6.000 espècies diferents, a mès d’instal·lar-s’hi un herbari.

L’any 1843, durant el regnat d’Isabel II, es va crear la Facultat de Ciències i el Jardì Botánic passà a dependre’n, per la qual cosa els catedràtics de botànica deixaren de ser metges de professió. Mort Pizcueta el 1867, va ser substituït per Rafael Cisneros, qui va millorar les instal·lacions i va començar la publicació del catàleg anual -per a bescanvi amb altres jardins semblants- que encara avui es publica. El 1876, va agafar la dirección José Arévalo Baca, qui va ser-hi al front durant dotze anys, fins que va ser reeplaçat per Eduard Boscà Casesnoves. La segona meitat del segle XIX va veure l’augment de les activitats relacionades amb l’Escola de Botànica, així com el caràcter pràctic i experimental de les plantacions com a resposta a l’impuls que pren l’agricultura valenciana en aquests anys amb la introducció de Nous conreus, aclimatació d’espècies, etc. La importancia del Jardí Botànic exigí el seu eixamplament fins arribar a l’extensió actual. Va ser aleshores quan s’hi van construir diverses estufes i l’hivernacle anomenat “de la bassa”. D’aquest momentés l’umbracle projectat en temps d’Arévalo Baca, darrera construcció del Jardí.

L’any 1913, és nomenat director Francesc Beltran Bigorra, gran entusiasta de la botànica, qui no obstant això va trovar-se amb unes circunstàncies històriques, com la guerra civil de 1936-39, que limitaren l’impuls que calia donar tant al Jardí Botànic com a les cències naturals a València. Mès tard, a l’octubre de 1957, es va produir la trágica riuada del Túria que va assolar al ciutat de València i quasi va destruir el mateix Jardí Botànic, del qual es van perdre l’herbari, reculls de plantes, arxius històrics, etc. Malgrat tot, Beltran va aconseguir d’augmentar notablement les col·leccions i establí nombroses relacions arreu del món. A ell es deu el primer sistema de documentació de les plantes del Jardí. Ignasi Docavo se’n va fer càrrec l’any 1961 i es trobà que només edificacions. És ara quan es refan la biblioteca, els planters, els laboratoris; es restaura l’estructura de l’unbracle, s’instal·la un aquari i un aviari i s’aconsegueix, en general, de dotar el Jardí amb una infrastructura mínima que en el permet el funcionament. De tota manera aquesta és una época de dacedència que no finalitza fins al nomenament de Manuel Costa l’any 1987, el qual enceta un programa de restauració i dinamització actualment en marxa. La restauració de les instal·lacions ha fet que el Jardí Botànic de València mostre avui una cara nova sense haver perdut res de la seua llarga historia. Si originàriament els jardins botànics apareixen a Europa con a centres per al conreu de plantes, destinades principalment a l’ús medicinal i amb fins docents i experimentals, actualment són en primer lloc una selecció i mostra, científica i rigorosa, de col·lecions de plantes que corresponen a espècies diferents, exhibides per les seues pròpies particularitats, i que comporten una visió de la diversitat vegetal tan ampla com siga possible. Al mateix temps són autèntics centres d’investigació que desenvolupen programes que aborden l’estudi de la flora i la vegetació al seu propi medi natural. Igualment treballen en la tasca de salva-guarda i conservació del patrimoni vegetal rar, amenaçat o en perill d’extinció.

Naturalment, el Jardí Botànic de la Universitat de València és per damunt de tot un centre d’educació que avui dia ha eixamplat el seu camp d’activitats educatives tradicionals: des del món universitari fins als nivells més elementals tot projectant-se sobre la societat en el seu sentit més ampli. La distribució  del Jardí. Ací es tendeix a mantenir les espècies més representatives dels principals grups botànics. Hi ha exposades aquelles que posseeixen un major valor didáctic.

Peró la visita no ha fet més que conmençar. Pel jardí hi ha diverses basses i fonts on són exposades diverses plantes aquàtiques, mentre al bell mig del Botànic, adossat a l’edifici de direcció, es trova l’Hivernacle tropical, la construcció més important del Jardí, una estructura de ferro que sosté 465 metres quadrats de vidriera construïda entre 1860-62. L’umbracle, obra de l’arquitecte Artur Mèlida, és un projecte de 1897 que ha estat objecte d’una restauració integral. Són importants les col·leccions de plantes suculentes i de palmàcies. I no hi ha dubte que un dels majors valors i el principal atractiu del Botànic és l’arbreda que s’estén per quasi tota la seva extensió. La familia de les fagàcies está molt ben representada i podem trovar excel·lents exemplars de Zelkova crenata, Gingko Biloba, Chorisia speciosa i Carya olivaeformis, aquest últim l’arbre més gran de tot el Jardí.

TONI MESTRE. Revista Catalònia Culture January 1995. Num 40-


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: