Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2015 » Setembre

Monthly Archives: Setembre 2015

El premi de Silla.

L’any 1980 se celebrà la I Edició del Concurs Literari “Ciutat de Silla” i em vaig presentar al premi de poesia “Artur Simó”. Jo escrivia versos des de l’adolescència. De primer en castellà., l’única llengua que m’havien ensenyat a escriure al col.legi. Però molt prompte, cap a 1962-63, em vaig llançar a escriure en valencià, en el nostre català vull dir, que vaig aprendre amb la gramàtica de Carles Salvador, la que es donava als cursos de “Lo Rat Penat” d’aleshores. Em trobava ja a la Universitat, a la Facultat de Flosofia i Lletres, on la nostra llengua començava la lenta però inexorable remuntada que la trauria de la via de l’extinció i la portaria a la de la recuperació esperançada. Aquells poemes, pures temptatives, romanen inèdits.

 

Alguns anys després, durant la segona meitat dels setantes, vaig reprendre el conreu de la poesia. De primer vàren ser lletres de cançons, com “Què vos passa, valencians?” o “La torxa”. Amb més lectures i més maduresa vaig anar confegint versos i més versos. Els vaig ensenyar a alguns amics poetes i tots em vàren animar a seguir escrivint-ne i a presentar-me a algun concurs. S’acabava de convocar el de Silla i vaig decidir de presentar-me. Entre el material que tenia vaig fer una tria i vaig confegir un recull que vaig titular “Pleniluni d’estiu”. Està format per dues parts: la que dona nom al recull i una altra, “Tots vosaltres i jo”. Trenta-un poemes que, d’alguna manera arrepleguen alguns aspectes de la meua vida amorosa d’aleshores. Tenia trenta.vuit anys i vivia el meu “pleniluni” estival, vital. El jurat, format per Fina Cardona, Jaume Pérez Montaner i el gran Vicent Andrés Estellés tingué l’amabilitat de premiar-me per unanimitat.

 

Era el dia 9 d’agost de 1980, una data que no oblidaré mai. Jo era un home molt conegut pel meu treball radiofònic al front del programa “De dalt a baix”, però era un deconegut en literatura. El premi “Artur Simó” de Silla em va esperonar a seguir escrivint. L’any següent vaig guanyar el premi de poesia de Catarroja amb el llibre “Retaule” i el “Jordi de Sant Jordi”de l’ajuntament de València amb “Fletxes de vent. Amb les armes del sonet” que va publicar l’Editorial Prometeo. Des d’aleshores no he deixat de fer versos i els vaig publicant ací i allà. Gràcies a Silla. I gràcies a Vicent Martínez, el ciutadà sillà que va dotar amb quinze mil pessetes, una quantitat aleshores respectable, aquella primera edició d’un premi posat davall del nom d’Artur Simó, un altre sillà il.lustre. Els llaços d’amistat i d’afecte entre Silla, els sillans i jo no han fet sinó fer-se més i més forts des d’aleshores. Ara s’amplien a la gent que fa i crema cada 19 de març la Falla del Port. Per molts anys, amics!

 

Toni Mestre.

Constructors del País Valencià.

Ja haureu endevinat que aquestes ratlles no van dels contructors aquells de “golf y adosados”, entre altres raons perquè aquests depredadors de paisatges i societats no es podrien mai de la vida assimilar al terme “País Valencià”. Aquests, com ja sabeu, són acèrrims de la collonada de “la Comunidad” i punt. A tot estirar es es deixaran dir “constructores comunitarios”, perquè això de valencians, més enllà de les fronteres de la província central, els fa urticària. Aquestes ratlles van, doncs, sobre els que “han fet un país”, no dels que estan desfent-lo.

Tracte del llibret, perquè només té 63 pàgines, “Testimonis que han fet un país” que Antoni Gómez ha editat en la col.lecció Literatura de la UNED Alzira-València. Un llibret, dic, de modesta apariència però d’un interés d’allò més viu que arreplega vint-i-dos semblances biogràfiques sucintes, però intenses, que l’autor ha publicat a la revista “Saó” durant els anys 2002 1 2003 sobre vint lletraferits i dos artistes plàstics d’aquells que han deixat petja en la història recent del nostre país.

Molts han mort ja, d’altres segueixen vius i actius. Però, com diu al pròleg Emili Marín, “Antoni Gómez ha confegit una mena de planisferi en què llueixen, malgrat la distància i el temps, alguns dels estels més lluminosos del nostre firmament cultural i literari”. Patriòtic, afegiria jo. Perquè en aquest país al que sistemàticament se li neguen el nom i les senyes d’identiat històriques, només aquestes llums ens han ajudat a trobar en la nit el camí correcte perquè sabien, i saben, que “allò que val és la consciència / de no ser res si no s´és poble”, com digué l’Estellés qui, per cert, no es troba entre aquests testimonis. Potser en un pròxim lluirament, perquè la nòmina no s’ha acabat.

Ací trobarem dones, com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutilles, Maria Ibars i Maria Beneyto. Homes, com Joan Valls, Alfred Giner Sorolla, Martí Domínguez, Bru i Vidal, Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Joan Senent Anaya, Aguilera Cerni, F. de Paula Burguera, Miquel Peris, Soler i Godes, Germà Colom i Xavier Casp; i els pintors Artur Heras i Michavila. Des de la lieratura feminista al compromís humanista passant per la singularitat poètica, la discreta elegància, la saviesa, l’honestedat, el sentit de l’humor, la generositat intel.lectual, el somni il.lustrat, la tenacitat del mecenes, la fidelitat valencianista, la inquietud cultural, la passió per la llengua i un llarg etcètera de qualitats que han adornat, i adornen, sovint en ramell aquests personalitats. Aquests pares i mares de la pàtria al quals devem, si més no des del punt de vista nacional, la vida. La venturosa possibilitat der ser i seguir sent valencians.

 

Un llibre, doncs, per a qualsevol lector despert i obert que vulga saber d’on ve i com ha arribat ací. Els qui coneguérem alguns dels seus protagonistes morts els retrobem vius de bell nou. Amics amables i generosos com fóren sempre. Però les generacions més joves es trobaran de sobte, i en poques pàgines, amb els seus nobles avantpassats directes que potser desconeixien o només coneixen de nom. Ara en sabram com i quan es posaren els fonaments de l’edifici que, més o menys precari, ens aixopluga i ens permet acarar el futur amb certa confiança. Busqueu el llibre perque no sols no us defraudarà sinó que us enfortirà nacionalment.

 

Toni Mestre.

29.06.05.

Vicent

 

A Isabel

 

 

 

VICENT

 

 

Vicent Andrés Estellés que corries

terres i gents d’arreu amb ulls oberts

sempre captant, retratant geografies

i humanitats en els teus versos certs.

 

Sovint a peu, o a cavall de tramvies,

de trens obscurs amb destins sempre incerts,

vares cantar les penes i alegries

del món en rams de poemes experts.

 

Vares patir els esculls de la ruta

i el got del dol begueres fins al fons,

fins a saber “que la vida és molt puta”.

 

Però també tingures els collons

de fer-li front i ningú ja et disputa

qui en vas fruir a doll i a borbollons.

 

Mestre i amic!, maldestre, a rebolcons,

enyore avui la teua bonhomia

i aquest sonet té el deix de l’elegia.

 

 

 

Toni Mestre. 5 de febrer de 2002.

 

 

 

 

 

%d bloggers like this: