Ja haureu endevinat que aquestes ratlles no van dels contructors aquells de “golf y adosados”, entre altres raons perquè aquests depredadors de paisatges i societats no es podrien mai de la vida assimilar al terme “País Valencià”. Aquests, com ja sabeu, són acèrrims de la collonada de “la Comunidad” i punt. A tot estirar es es deixaran dir “constructores comunitarios”, perquè això de valencians, més enllà de les fronteres de la província central, els fa urticària. Aquestes ratlles van, doncs, sobre els que “han fet un país”, no dels que estan desfent-lo.
Tracte del llibret, perquè només té 63 pàgines, “Testimonis que han fet un país” que Antoni Gómez ha editat en la col.lecció Literatura de la UNED Alzira-València. Un llibret, dic, de modesta apariència però d’un interés d’allò més viu que arreplega vint-i-dos semblances biogràfiques sucintes, però intenses, que l’autor ha publicat a la revista “Saó” durant els anys 2002 1 2003 sobre vint lletraferits i dos artistes plàstics d’aquells que han deixat petja en la història recent del nostre país.
Molts han mort ja, d’altres segueixen vius i actius. Però, com diu al pròleg Emili Marín, “Antoni Gómez ha confegit una mena de planisferi en què llueixen, malgrat la distància i el temps, alguns dels estels més lluminosos del nostre firmament cultural i literari”. Patriòtic, afegiria jo. Perquè en aquest país al que sistemàticament se li neguen el nom i les senyes d’identiat històriques, només aquestes llums ens han ajudat a trobar en la nit el camí correcte perquè sabien, i saben, que “allò que val és la consciència / de no ser res si no s´és poble”, com digué l’Estellés qui, per cert, no es troba entre aquests testimonis. Potser en un pròxim lluirament, perquè la nòmina no s’ha acabat.
Ací trobarem dones, com Beatriu Civera, Matilde Llòria, Carmelina Sánchez-Cutilles, Maria Ibars i Maria Beneyto. Homes, com Joan Valls, Alfred Giner Sorolla, Martí Domínguez, Bru i Vidal, Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu, Joan Senent Anaya, Aguilera Cerni, F. de Paula Burguera, Miquel Peris, Soler i Godes, Germà Colom i Xavier Casp; i els pintors Artur Heras i Michavila. Des de la lieratura feminista al compromís humanista passant per la singularitat poètica, la discreta elegància, la saviesa, l’honestedat, el sentit de l’humor, la generositat intel.lectual, el somni il.lustrat, la tenacitat del mecenes, la fidelitat valencianista, la inquietud cultural, la passió per la llengua i un llarg etcètera de qualitats que han adornat, i adornen, sovint en ramell aquests personalitats. Aquests pares i mares de la pàtria al quals devem, si més no des del punt de vista nacional, la vida. La venturosa possibilitat der ser i seguir sent valencians.
Un llibre, doncs, per a qualsevol lector despert i obert que vulga saber d’on ve i com ha arribat ací. Els qui coneguérem alguns dels seus protagonistes morts els retrobem vius de bell nou. Amics amables i generosos com fóren sempre. Però les generacions més joves es trobaran de sobte, i en poques pàgines, amb els seus nobles avantpassats directes que potser desconeixien o només coneixen de nom. Ara en sabram com i quan es posaren els fonaments de l’edifici que, més o menys precari, ens aixopluga i ens permet acarar el futur amb certa confiança. Busqueu el llibre perque no sols no us defraudarà sinó que us enfortirà nacionalment.
Toni Mestre.
29.06.05.
Per aquella època es deia una expressió molt bonica que ha caigut en desús: FER PAÍS. AIXÒ ÉS EL QUE CAL ARA MATEIX.
M'agradaM'agrada
Efectivament. Pense igual si no vertebrem aquest país serà complicat poder ho defendre i estarem indefensos a qualsevol atac cultural que vinga de qualsevol lloc.
M'agradaM'agrada