“La ciutat trista” és la segona part de les memòries de Frederic Martí Guillamon. El llibre abraça els anys 1946-1966, els anys del “franquisme profund” que va fer de la capital valenciana,  una ciutat no només vençuda i escapçada, sinó també una ciutat mediocre, provinciana, sòrdida: trista. En ella creix i obre els ulls al món un adolescent que ha viscut la guerra i la primera postguerra, com podem llegir en “El carrer de Rubiols”,  i ara malda per fer-se una idea cabal del món i de la vida lluitant contra la mediocritat intel.lectual, els horitzonts provincians i la sordidesa de la política del moment.

              A través de les seues pàgines l’adolescent es fa jove i el jove home. La ciutat, els seus locals d’oci (caus d’art, cafés, teatres…), les pobres llibreries i controlades plataformes culturals , la prostitució física i moral de la majoria, els personatges de tota mena que poblaben aquells ambients, les lectures,  l’aventura del teatre, etc. Però no tot era negatiu. Aquella  València era “trista”, sí, però al fons dels fons de la seua societat es covava una llavor que veuria la llum els anys seixanta i fructificaria en la recuperació de la consciència nacional. Aquella València a la qual torna l’autor després d’uns anys a Madrid, on intentà l’aventura del teatre professional, ja no és la que ha deixat uns anys abans: ja no és ni mediocre, ni provinciana, ni sòrdida. I ha deixat de ser trista perquè, la seua classe intel.lectual si més no, ha trobat el camí del futur. Aquesta pàgines ens permeten seguir aquest canvi a través de la peripècia personal del seu autor.

    Toni Mestre.