L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.

   Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!

   Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.

Toni Mestre