Pàgina d'inici » 2018 » Agost
Monthly Archives: Agost 2018
Una boda i un funeral.
Les últimes setmanes s´ha casat la filla d´un parent i hem soterrat la germana petita de ma mare, morta després d´una llarga malaltia. Aquests fets m´han retornat a l´interior de les esglésies, que només visite com turista, durant dues celebracions rituals importants. La boda em va portar a Santa Maria del Mar, al Grau, on el capellà, un clònic de Terenci Moix, va fer una cerimònia tant teatral i desimbolta que semblava un “show”. Em va cridar l´atenció, però, la suficiència amb què el prevere, home en principi cèlibe, va aconsellar els joves sobre les delícies i perills que comportava la vida en parella, l´educació dels fills, etc. No cal dir que tot l´acte va ser en castellà, la llengua de la jove parella. Era un nou cas de llengua interrompuga, perquè el valencià va ser, mentre van viure, la dels avis paterns de la jove.
Ma tia va morir a Altea i el vetlatori es va fer al tanatori de la Marina Baixa. Un lloc pulcre, tranquil i relaxant. D´entre les corones em va sobtar i sorprendre una on es llegia “Tu esposo e hijo no te olvidan”. De segur que ho havien escrit a la funerària, perquè ma tia només tingué “marit i fill”. El funeral religiós va ser a l´església de baix d´Altea, on la morta s´havia casat feia un grapat d´anys. El capellà va fer el sermó en la mataixa llengua que hauria usat a Albacete. No parava de parlar de “la hermana Carmen”, quan ma tia només va tenir germans i tothom li va dir sempre Carmina. Aquell home estrany va acabar el seu discurs i va començar la desfilada d´amics i veïns que donaven el condol a la família. Al meu oncle i al meu cosí i als germans de la difunta. Jo era al costat de ma mare. Varen passar vora tres-centes persones. Totes, sense excepció, ens van acompanyar en el sentiment en valencià. Avui, vespra de sant Vicent Ferrer, quan alguns fan tanta faramalla barata sobre la llengua valenciana, no m´he pogut estar de recordar qui l´està matant: ells… i nosaltres. I des de fa segles!
Toni Mestre Diumenge 07/07/2002
Riscs i Perills.
L´estiu, amb els desficis i els trasllats imposats per la calor i les vacances, augmenta les situacions de risc. Aquests dies les festes majors de moltes poblacions, els parcs temàtics, anar de boda o els viatges llargs o curts per carretera, són perills de primera magnitud que assumim De la manera més inconscient. Però n´hi ha qui no en té prou amb tot això i en quan arriben aquests mesos no sap què inventar-se per tal de posar-se en els trenca-colls més variats i innecessaris. Els uns pugen bojament muntanyes impossibles, aquells baixen rius salvatges, els de més enllà es tiren amb paracaigudes o des de ponts i finalment, entre altres milers d´exemples possibles, trobem els imbècils que fan la mà a cavall d´un ultralleuger i a més ens posen en perill a nosaltres volant sobre els nostres caps.
Sembla que la humanitat, en general, estima el risc. Hi ha qui diu que sense risc no hi hauria hagut progrés. Que les provatures, sovint perilloses, han fet avançar la civilització. Però el que veiem ara mateix no té res a veure amb els experiments de laboratori ni amb les proves científiques. Vivim, i sovint morim, una “cultura de l`oci”, segons diu qui en trau benefici. Caldria dir millor una “incultura”? Se´ns ven “l´aventura” com se´ns venen, per exemple, el tabac i l´alcohol. Ens avisen que és perillosa, mortal sovint, però al mateix temps, ens suggereixen a través de la dolça publicitat, és tan meravellosa! I piquem, vaja si piquem!
Hi ha tanmateix casos originals. Un amic, em conta, busca el risc al supermercat. Compra productes amb data de caducitat immediata i els consumeix a l´endemà mateix del dia límit. De moment va sobrevivint. Però potser un dia caurà i se l´emportaran riu avall unes caguetes murcianes. Risc o perill, com diu el Diccionari Català-Valencià-Balear, és la “possibilitat pròxima que s´esdevinga un mal” i no oblidem, com ens recorda el nostre refranyer, que: “Qui es posa en perill, perilla”.
Toni Mestre