Les últimes setmanes s´ha casat la filla d´un parent i hem soterrat la germana petita de ma mare, morta després d´una llarga malaltia. Aquests fets m´han retornat a l´interior de les esglésies, que només visite com turista, durant dues celebracions rituals importants. La boda em va portar a Santa Maria del Mar, al Grau, on el capellà, un clònic de Terenci Moix, va fer una cerimònia tant teatral i desimbolta que semblava un “show”. Em va cridar l´atenció, però, la  suficiència  amb què el prevere, home en principi cèlibe, va aconsellar els  joves sobre les delícies i perills que comportava la vida en parella, l´educació dels fills, etc. No cal dir que tot l´acte va ser en castellà, la llengua de la jove parella. Era un nou cas de llengua interrompuga, perquè el valencià va ser, mentre van viure, la dels avis paterns de la jove.

    Ma tia va morir a Altea i el vetlatori es va fer al tanatori de la Marina Baixa. Un lloc pulcre, tranquil i relaxant. D´entre les corones em va sobtar i sorprendre una on es llegia “Tu esposo e hijo no te olvidan”. De segur que ho havien escrit a la funerària, perquè ma tia només tingué “marit i fill”. El funeral religiós va ser a l´església de baix d´Altea, on la morta s´havia casat feia un grapat d´anys. El capellà va fer el sermó en la mataixa llengua que hauria usat a Albacete. No parava de parlar de “la hermana Carmen”, quan ma tia només va tenir germans i tothom li va dir sempre Carmina. Aquell home estrany va acabar el seu discurs i va començar la desfilada d´amics i veïns que donaven el condol a la família. Al meu oncle i al meu cosí i als germans de la difunta. Jo era al costat de ma mare. Varen passar vora tres-centes persones. Totes, sense excepció, ens van acompanyar en el sentiment en valencià. Avui, vespra de sant Vicent Ferrer, quan alguns fan tanta faramalla barata sobre la llengua valenciana, no m´he pogut estar de recordar qui l´està matant: ells… i nosaltres. I des de fa segles!

Toni Mestre Diumenge 07/07/2002