Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2020 » febrer

Monthly Archives: febrer 2020

Ametlers de la Marina.

   Cada dos o tres mesos baixe uns dies a la Marina. Hi tinc molta família, amics, relacions… I un grapat de records d’infantesa que sempre m’acompanyen. Un d’aquests records més intensos és dels ametlers florits al cor de l’hivern com una neu amable que pintava de blanc i rosa aquell paisatge únic. De fet és un record indirecte, interposat. Altea era només el lloc de les vacances de Pasqüa i d’estiu. Aquestes setmanes d’hivern érem al col.legi, a la ciutat de València, i no podíem gaudir en directe del fastuós esclat de la florida dels ametlers. Això sí, cada any en teníem puntual notícia gràcies a les targetes postals que ens enviava l’avi Joaquim, el pare de ma mare, amb motiu de festes, sants i aniversaris. El meu sant, que cau el 17 de gener, no era oblidat i sempre rebia una postal amb un fragment costa florida. De Benissa, Calp. Altea…

   De tota aquella vella esplendor no queda pràcticament res. L’ametller no és un arbre indígena. D’origen oriental, necessita unes determinades atencions al llarg de l’any per tal que done fruits. Abandonat, acaba degenerant, s’asseca i mor. Així morts o moribunds mostren actualment les seues branques nues i negrelloses per bancals i secans els que fa només dues dècades encara ens oferien generosos cada hivern la gala gratuïta dels seus pètals blancs o delicadament rosats.

   Diuen que el seu conreu ja no és rendible. Potser. El antics bancals han esdevingut solars i els vells jornalers fan d’obrers de vila, llanterners, electricistes, jardiners… Es guanyen molts més diners, ara. Segur. Però hem perdut per a sempre la meravella dels ametlers en flor al cor de l’hivern. Els ajuntaments, la Generalitat, haurien de fer alguna cosa per recuperar aquesta espècie en extinció, aquella bellesa. Ja fa més vint anys el navarrés-basc Mario Gaviria escrigué: “Los valencianos han destruido su tierra y se han destruido”. Acabarà tenint raó?


Toni Mestre
Publicat Diumenge 3.02.02)

Pregó del "Cap de Dansa" de les Danses de Guadassuar.

   Guadassuarencs! Festeres i festers! Dansadores i dansadors! Amigues i amics! Un any més ens trobem en plena Setmana de Danses, en plena festa. Una festa popular, nascuda del poble i per ell mantinguda. Una festa valenciana, pròpia, perquè només al País Valencià trobem aquesta manifestació folclòrica tan antiga i tan interessant. Una festa que té per escenari el carrer, els carrers de Guadassuar, i per protagonistes indiscutibles els habitants del poble. Una festa que només obeeix les regles de l’alegria i de la imaginació. Alegria de retrobar-se, de sentir-se membres d’un col.lectiu que avança al ritme de la dansa, amb les ales de la fantasia. Seguint sempre un ritme ben acordat, en fileres ben rectes, amb homes i dones que dansen i fan camí donant-se la cara.

   Les Danses són un tresor que els valencians actuals hem heterat de la tradició, de la història. Un tresor valuossíssim que tenim l’obligació de mantindre, conservar i millorar. Mantindre’l viu amb l’esforç i la participació de tots any rere any. Conservar-lo tal com l’heretàrem. Net d’influències estranyes que, desvirtuant-lo, al capdavall, el destruirien. Millorar-lo retornant a la dansa aquells elements antics que s’havien perdut. I sobret tot mantindre-vos fidels a l’esperit ancestral de la Dansa com una cerimònia sociocultural de caracter íntim, on dansadors i espectadors formeu una gran família: els guadassuarencs. Danseu per a vosaltres, perquè us fa goig i plaer disfressar-vos i dansar. Si ve gent de fora, benvinguda siga. Però no copieu allò que fan a d’altres parts del món. Les vostres Danses són perfectes. No els cal res per a ser un monument d’extraordinari valor. No tingueu cap complexe d’inferioritat ni vulgueu adornar-les amb influències que no els farien cap bé. Això de “quan més sucre més dolç” és fals. Si ens passem de sucre el resultat amarga.

   Fa quasi quaranta anys vaig tenir l’honor, el goig i el plaer de ballar la vostra dansa una nit que recordaré sempre. Em va convidar un veí vostre, Vicent Gonzalves Oliver i vaig tindre de parella la seua germana Teresa que aquell any era festera. Hui els festers de sant Roc m’haveu fet l’honor de convidar-me a fer el paper de “Cap de dansa” i vull tornar-vos a agraïr la possibilitat que m’haveu donar de passar unes hores amb vosaltres. Amb els vells i nous amics de Guadassuar. Gràcies perquè la vostra sincera i continuada amistat m’ha permés coneixer millor el vostre poble, la vostra gent i les vostres tradicions que no són sinó una part més de la gran cultura popular del País Valencià. Moltes gràcies! Bona nit a tots i bona dansa!

Toni Mestre. 26 d’agost de 2003.

%d bloggers like this: