Cada dos o tres mesos baixe uns dies a la Marina. Hi tinc molta família, amics, relacions… I un grapat de records d’infantesa que sempre m’acompanyen. Un d’aquests records més intensos és dels ametlers florits al cor de l’hivern com una neu amable que pintava de blanc i rosa aquell paisatge únic. De fet és un record indirecte, interposat. Altea era només el lloc de les vacances de Pasqüa i d’estiu. Aquestes setmanes d’hivern érem al col.legi, a la ciutat de València, i no podíem gaudir en directe del fastuós esclat de la florida dels ametlers. Això sí, cada any en teníem puntual notícia gràcies a les targetes postals que ens enviava l’avi Joaquim, el pare de ma mare, amb motiu de festes, sants i aniversaris. El meu sant, que cau el 17 de gener, no era oblidat i sempre rebia una postal amb un fragment costa florida. De Benissa, Calp. Altea…

   De tota aquella vella esplendor no queda pràcticament res. L’ametller no és un arbre indígena. D’origen oriental, necessita unes determinades atencions al llarg de l’any per tal que done fruits. Abandonat, acaba degenerant, s’asseca i mor. Així morts o moribunds mostren actualment les seues branques nues i negrelloses per bancals i secans els que fa només dues dècades encara ens oferien generosos cada hivern la gala gratuïta dels seus pètals blancs o delicadament rosats.

   Diuen que el seu conreu ja no és rendible. Potser. El antics bancals han esdevingut solars i els vells jornalers fan d’obrers de vila, llanterners, electricistes, jardiners… Es guanyen molts més diners, ara. Segur. Però hem perdut per a sempre la meravella dels ametlers en flor al cor de l’hivern. Els ajuntaments, la Generalitat, haurien de fer alguna cosa per recuperar aquesta espècie en extinció, aquella bellesa. Ja fa més vint anys el navarrés-basc Mario Gaviria escrigué: “Los valencianos han destruido su tierra y se han destruido”. Acabarà tenint raó?

Toni Mestre
Publicat Diumenge 3.02.02)