Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2020 » Agost

Monthly Archives: Agost 2020

Programa “Singulars” Àpunt




Periodista i escriptor valencià. Va fer ràdio en valencià en els anys setanta quan Franco encara era viu i des de la ràdio pública. És un referent cívic de primer ordre, que va impulsar tot tipus d´esdeveniment relacionats amb la cultura valenciana. Poetes, músics, artistes plàstics…tots van passar pel seu programa. En “Singulars” d´Àpunt escoltem la veu d´Esperança Camps conduint un programa amb la participació de la periodista Maria Josep Poquet, que va fer ràdio amb ell; amb Frederic Martí, company de vida durant més de quaranta anys; i amb altres personatges que el van conèixer.

Les portes del cel.

Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels  horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.

                                 Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!

     Toni Mestre. Agost de 2002.

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

Campanes.

Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.

Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.

A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.

Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.

Toni Mestre. 13/05/2001

%d bloggers like this: