Pàgina d'inici » 2021 » gener
Monthly Archives: gener 2021
Emigrants/Inmigrants.
Des de fa uns anys es parla, i cada dia se’n parlarà més, d’inmigrants. Potser caldrà recordar que tots els “inmigrants”, totes aquelles persones que ens arriben des de països distints al nostre, són a la vegada “emigrants”, n’han abandonat un altre, el seu, abans de venir ací. De migracions, de canvis de territori, n’hi ha hagut sempre. Fams, guerres, persecucions o males conjuntures econòmiques han espentat milions de persones a canviar de país o de continent des que l’home existeix sobre la terra. A Europa caldrà recordar que les “invasions” bàrbares dels últims temps de l’imperi romà no foren sinó gegantescos desplaçaments de pobles sencers, enormes migracions. Més acostadament la “conquista” d’Amèrica en va ser una altra d’abast més gran encara. Arreu del món les migracions, com acabeu de llegir, s’entenen de dues maneres distintes: quan ens arriben gents massivament o per la força es parla d’invasions; quan pel contrari som nosaltres qui ocupem altres territoris “manu militari” en diem conquista i tan amics. Els inmigrants que ens ocupen, que ens preocupen, darrerament pertanyen, segons algunes veus, a la primera classificació. Son invasors no per la seua força militat, sinó pel seu nombre, que també pot arribar a ser una força, diuen.
Però el que m’interessa destacar ara i ací és la tristesa de la condició d’emigrant/inmigrant. Una condició desolada. Molt poca gent emigra per plaer o per desfici, que també n’hi ha. La immensa majoria ho fa per necessitat. Per necessitat imperativa, vull dir. O emigrar o morir. O malviure que ve a ser el mateix. S’abandona un país, una societat, una llengua, una família, un lloc coneguts. Infectes de vegades, però coneguts. Vas a parar no se sap on. On no saps res i on sovint ningú no t’espera. O t’espera un calvari que, t’aferres a la idea, pot portar-te al paradís, a l’èxit. Encara que saps, i t’ho amagues, que també pot conduir-te a l’infern, al fracàs.
Aquests condicionaments, en el cas de l’emigració proletària que és la que ens ocupa, fan de l’emigrant/inmigrant un ésser singular, esgarrat entre el que ha deixat i el que troba. I troba un ambient que, per diferent, ja considera hostil. Una hostilitat que esdevé ràpidament ressentiment perquè se n’adona que, com és natural, ocupa el punt més baix de la nova societat. I aquesta hostilitat i aquest ressentiment fan que s’aferre a trets i característiques que identifica amb el seu país d’origen. Un país que idealitza fins a extrems delirants amb total oblit de les negres condicions que l’obligaren a deixar-lo. I qui allà no era religiós ací es fa integrista, per exemple. Un drama. Perquè açò no és ni serà mai allò. I la solució no és conservar el vell inútil sinó assimilar el nou útil. I ací la responsabilitat de la societat receptora és total. Però com fer-los-ho comprendre, a uns i a altres, des de la nostra misèria nacional: sense política, sense mitjans, sense res? Seguirem, doncs, parlant-ne, de l’inmigració, com fins ara? Parlant per parlar, sense buscar ni aplicar solucions sensates, justes, urgents?
Toni Mestre. 31.07.03
Dues Anècdotes.
El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.
Recordaré ara un parell d’anècdotes que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana, més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.
Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que daixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”
L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.
Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Lluís Guarner, Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.
Toni Mestre.València, abril de 2001.
La maldat dels “bons”.
” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.
No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.
Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.
Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)
La mirada perifèrica.
Benvolguts lectors: “La mirada perifèrica” és un escrit que vaig fer quan s’inauguraren Ràdio 9 i Canal 9, la ràdio i la televisió públiques valencianes , el dia 9 d’octubre de 1989. Des d’aleshores, pervertint els fonaments jurídics de la iniciativa, la ràdio i la televisió públiques valencianes han esdevingut tot el contrari del que esperàvem i, en general, són la sucursal d’una mirada centralista, rància, aliena i antinacional. La de l’ “España” de sempre. Això és el que volien, i volen, PSOE i PP. Deficitàries, van a la cua en audiència, crèdit i estimació dels valencians.
Tot el contrari de que s’ha esdevingut amb la TV3 i Catalunya Ràdio, que enguany fan vint anys rics i plens. Rics d’aventura i, nacionalment parlant, plens de resultats positius. La realitat actual de TV3 i de Catalunya Ràdio no pot sinó enorgullir-nos a tots els catalans de nació, especialment als polítics i professionals que les crearen i les han pujat fins convertir-les en la referència informativa, i formativa, del nostre poble que les fa líders. Estem, doncs, tots d’enhorabona!
Al País Valencià l’arribada de la TV3 va ser un fet revolucionari. Després de més de tres cents anys, es restablien uns vincles culturals i lingüístics entre els dos països tallats de soca rel per l’imperialisme castellà. Recuperàvem el punt de vista que jo demanava a la televisió i la ràdio de la Generalitat Valenciana. El món llunyà i el pròxim se’ns tornaven a presentar amb ulls propis, sense cap cristall interposat. S’ha dit que “la realitat lingüística de TV3 és infinitament més catalana que la del país”. Com cal. Venim d’un silenci antic i molt llarg. Però és indubtable que, amb esforç i talent, hem recuparat l’antiga veu nacional. Que ningú no ens l’escanye. Al País Valencià tant el PSOE com el PP quasi ho han aconseguit. Venen elecccions, catalans! No badeu!
Toni Mestre.
Toni Mestre 