El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig  protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses  i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.

             Recordaré ara un parell d’anècdotes  que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues  institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana,  més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li  recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.

            Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que daixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”

          L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància  va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.

             Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor,  Lluís Guarner,  Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.

                                                                  Toni Mestre.València, abril de 2001.