Pàgina d'inici » 2021 » febrer
Monthly Archives: febrer 2021
La ciutat de València.
Això d’ostentar la capitalitat d’un país és un honor i una responsablitat que els antics valencians tenien molt clars. “La Ciutat i el Regne de València” era la fòrmula que encapçalava la documentació de quan érem un poble independent. La desfeta de 1707 inicià la decadència nacional del País Valencià que s’agreujà després de 1808 amb allò de les províncies i la pèrdua de la capitalitat territorial. Símbol de la desnacionalització que representà el s. XIX va ser la destrució de la Casa de la Ciutat i la dispersió i mistificació del patrimoni que s’hi guardava: la manipulació de la Senyera de la Ciutat en seria el millor exemple.
La sucursalització i el provincianisme s’accentuen durant el segle XX. I el Franquisme serà la cirera del pastís amb tot allò de Valencia del Cid, Levante, etc. L’aparició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster l’any 1962 serà un revulsiu que afectarà sobretot les capes universitàries, però l’atonia de la ciutat no farà sinó agreujar-se. Així arribem a la Transició… Tímids intents de recuperar un país i una capitalitat, més enllà de la lletra impresa d’un Estatut pactat i redactat per forasters, són avortats des de Madrid. Amb el PP arribem a la desfeta total. “Fer-se rics i mangonejar” n’és la consigna i l’aceptació d’un paper de tercera “regional” un fet. Al binomi Madrid-Sevilla els valencians som incapaços d’oposar un València-Barcelona.
I així ens va la fira. Després de la Guerra de Succesió va pareixer pels carrers de València un pasquí amb el dibuix d’un valencià nu, amb una mà davant i una altra darrere, i el verset “Carles Tres / i Felip Quint / m’han deixat / en lo que tinc”. Després de vint-i-cinc anys de “Constitución y autonomias” podem ben bé reescriure’l així: “El PSOE / i el PP/ m’han deixat / com veu vosté”. Ens cal un canvi radical a l’ajuntament capitalí que retorne la dignitat a la ciutat i al poble de València!.
Toni Mestre 26.02.2003.
Decent/Indecent.
“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els individus o col.lectius que obren dignament, honradament, honestament, justament, són decents; els que no, indecents.
Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus i lliurepensadors.
Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea apócrifa (apuntes y recuerdos de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!
Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.
Constitucions són fonaments.
Jo vaig ser un dels qui, el 6 de desembre de 1978, no votaren l’actual “Constitución Española”. Perquè no hi estava d’acord, com no ho estic ara, amb molts dels seus principis bàsics. I no me n’he penedit mai. Recorde que llavors es va fer una campanya borda per part d’alguns partits: o votem aquesta constitució o torna el franquisme, deien. D’altres la combateren perquè els semblava massa d’esquerres. Quins collons! Aquesta trista Constitució que ara tant s’estimen els descendents d’aquells que no la volien, era precisament la llavada de cara dels que havien viscut a cavall de la dictadura. Era el passaport democràtic de “lladres, botxins i tirans”. Era el “ací no ha passat res i avant tots per la senda constitucional”. Esperpèntic. Més d’un quart de segle després aquelles martingales o baixades de pantalons dels anomenats “padres de la Constitución”, una tropa on hi havia de tot i més, la seua “filla” és el fonament d’un sistema que dretes i falses esquerres s’entesten a dir democràtic i que, com l’any 78 vam veure alguns, d’això té molt poc, degut, a més, a la lectura restrictiva que en fan.
Ara ens convoquen a una altra ensarronada, però aquesta vegada de nivell europeu. “Voteu sí”, ens diuen els de sempre. “Aquesta Contitució nostra és la millor possible. Votar no o no votar és tornar al caos”, afirmen. Quan els escolte em sent com fa vint-i-set anys: decebut i irritat. Decebut per la poca susbtància dels “nostres” polítics psoers i irritat amb una dreta que ens torna a tractar de faves i ens vol encolomar un text que el que fa és fonamentar l’Europa dels rics i dels estats centralistes. Una Europa de negocis i mentides, molt lluny de la que molta gent hem somniat i desitjat. Per la que hem lluitat i per la que seguirem lluitant sempre. Avui la meua lluita per Europa, que no vull que es fonamente més d’un quart de segle en aquest brut projecte de Constitució, serà votar NO. No amb el meu vot!
Toni Mestre. Diumenge 20.02.05.
Carassetes.
Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial han destruit de fet el sentit íntim de la festa.
Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!
Toni Mestre. Diumenge 26.02.06
Alerta amb els insults.
Insults són aquelles expressions o paraules ultratjoses amb què pretenem ofendre algú o alguna cosa, segons diu el Fabra. Insultar només ho fem els humans. De fet és una de les nostres activitats preferides, això d’intentar ultratjar, injuriar, escarnir, ofendre, ferir, infamar, etc. a altri. Totes les llengües tenen un variat repertori de mots esmolats com navalles amb els quals els seus parlants s’omplen la boca quan se’ls calfa el cap. Hi ha insults terribles, enginyosos, vulgars, ocurrents o divertits. Els valencians tenim fama de dir els insults més grossos fins i tot afectuosament. “Quina filla de puta estàs feta!” o “Mira que és cabronàs!” són expressions que el receptor/a, si és de la nostra nació, no prendrà malament o fins i tot considerarà un elogi. Ara, si mai les dieu a Espanya, Requena i Villena incloses, podeu acabar a l’hospital… o al cementeri.
Ultimament, i per influència del castellà que ens plou nit i dia, els valencians, tan rics en aquest camp, comencem a insultar-nos amb castellanismes innecessaris. La palma se l’enduu “gilipollas” que ha entrat fins i tot en els llibres infantils/juvenils sota la capa de fer un llenguatge viu i natural. Natural “gilipollas”? Començant per la “g” inicial castellana i el plural es “as” el mot no té res de nostre i és d’impossible assimilació. El que sí té és moltes equivalències genuïnes que el fan innecessari: borinot, per exemple. O moniato. O tòtil/a. Un altre intrús recent és “capullo”, també ja freqüent en llibres i doblatges, quan tenim el nostre “fava”, o el seu cap de caps “fava de segona flor”, per a denominar una persona estúpida, ignorant o bleda. També val “carallot” que, com “fava”, fa referència a la mateixa part de l’anatonia masculina que “capullo”. Ah, l’altre dia ma mare va dir, parlant d’unes germanes que l’ensenyaren a cosir de joveneta, que “ ja eren andosques”, mot genuí que fa totalment innnecessari el lleig castellanisme “matxutxo/a”. Alerta!
Toni Mestre. 08/02/2004.
L´Ovidi i jo.
La meua primera relació amb amb Ovidi Montllor va ser a través de la llibreria “Ausiàs March” (1966-1979), del carrer de l’Ambaixador Vich de València, un cau nacionalista que portava amb Frederic Martí i on la “Cançó” tenia un lloc destacat. No cal dir com rebérem el seu primer disc, de 1968, amb “La fera ferotge”, “Lliçó de sumes i verbs, “La cançó de les balances” i “Cançó del llaurador”. El venguérem a dotzenes. Era un nou valencià en la Cançó amb una veu, una personalitat i una força extraordinàries.
Ovidi Montllor
Després, a partir del programa de ràdio “De dalt a baix” (1973-1993) vàrem promocionar sempre els seus discs, la “Carta a casa” va ocupar molts mesos els primer lloc de la llista d’èxits “Quatre barres”, i els recitals que feia pel País Valencià. Li vaig fer també moltes entrevistes. Una, a fons, frustrada, feta als jardinets de la Generalitat: noranta minuts i, per un error mecànic, no es va gravar res.
Ens férem bons amics. Jo admirava la seua veu immensa i les seues mans d’obrer. Li vaig presentar moltes actuacions. Quan ja sabíem que es moria, quan vingué als Premis Octubre de 1994, vaig entrar al camerino on era amb el Toti. Abraçades. I una mentida. Li vaig dir que una admiradora volia el seu autògraf. Signaren ell i Toti. Em van eixir les llàgrimes. L’autògraf era per a mi. Toni Mestre.
Toni Mestre 