Pàgina d'inici » 2021 » Març
Monthly Archives: Març 2021
Vergonya i Desvergonyiment.
“Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.
Però, com són uns desvergonyits, dilluns dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.
Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el qualificatiu de delinqüents?
Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.
Tots els verbs.
Els verbs són l’esquelet i els nervis de la llengua. Sense ells el cos idiomàtic semblaria tetraplèxic. Els moviments de la frase serien nuls. L’expressió rudimentària. Els verbs li’n donen matís, intenció, emoció… Els verbs són, doncs, fonamentals. I cal dominar-los per tal d’expressar els nostres pensaments amb la precisió necessària. Justa. Quan dominem els verbs d’una llengua podem dir que la posseïm. Durant segles els valencians rebíem la informació lingüística de manera natural, de pares a fills, de generació en generació. Sense interferències. Però a partir de 1707 la castellanització imposada per l’administració, la trona i l’escola ha suposat una agressió brutal a la nostra llengua natural que a hores d’ara, quasi 300 anys després, ha portat a molts conciutadans nostres a un greu estat d’ignorància.
Per això celebrem l’aparició de llibres com “Tots els verbs” de Joan E. Pellicer, editat per 3i4 dins la col.lecció “Papers bàsics”, que ve a completar i actualitzar “La flexió verbal” d’Enric Valor, publicat fa més de trenta anys i que tant de paper ha fet en la recuperació lingüística i nacional dels valencians. Com diu l’autor al pròleg “el verb, considerat com el motor de l’oració, és la categoria gramatical que hi funciona com a nucli. El verb expressa existència, estat, acció, procés o modificació del subjecte”. L’autor ens parla dels verbs regulars i irregulars. De les tres conjugacions. Dels verbs purs i incoactius. I dels verbs amb doble model de conjugació. Tot plegat un món apassionant que us escantarà explorar i descobrir.
A més a més en les últimes quaranta pàgines del llibre ens ofereix un “Recull de dubtes i interferències verbals” de gran utilitat per tal d’anar eliminant els castellanismes que ens infecten l’idioma. Parlar i escriure bé la llengua pròpia és un deure, però a més és una satisfacció. Més gran que eliminar aquell soroll enutjós que ens veda fruir a pler d’un bon programa de televisió o traure’ns una pedra de la sabata.
Toni Mestre.Diumenge 17.02.2002.
La Gràcia.
Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.
Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.
Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos. La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.
Toni Mestre Diumenge 6.02.05
Mentiders i creduls.
Hi ha mentiders perquè hi ha crèduls. Una mentida, encara que siga repetida milers de vegades, si no cola és inútil i desanima el mentider a dir-ne de noves. Ara, si pel contrari, i per absurda que siga, és creguda massivament el que fa és engrescar-lo a dir-ne i propagar-ne d’altres. Des que hom té memòria la història de la humanitat ha estat una successió d’astuts, maliciosos, bojos, folls o fanàtics que, en nom d’un déu que s’acabaven d’inventar a la seua mida i albir, han elaborat les doctrines i religions més grotesques per tal de dominarels habitants del món i sotmetre’ls al seu benefici i conveniència. En aquest camp tan ple de excentricitats i extravagàncies hi trobarem de tot, des de les doctrines més danyoses fins les simples capriciositats que no fan mal a ningú.
Però és el cas que cada dia veiem morir o patir molta gent crèdula a causa de la manipulació artera dels mentiders de sempre. Gent que ix al carrer enfollida per les mentides o tergiversacions d’uns pocs i s’estavella greument i miserable contra la pròpia estupidesa. Perquè estem parlant d’estúpids crònics. Voluntaris. El món és massa vell perquè encara quede gent tan ingènua, tan crèdula, per a creure’s unes mentides tan bordes, tan usades, tan evidents, com aquelles que els espavilats de sempre els aboquen al damunt sense parar des de les trones i altres mitjans de comunicació que ocupen desvergonyidament. I tanmateix cada dia veiem augmentar el nombre dels crèduls. Perquè? Perquè els convé. La condició de crèdul és indigna, però còmoda. Que pensen ells, diuen, i així nosaltres no cal que fem cap esforç. Deixem-nos portar, encara que siga a la destrucció i a la mort, però còmodament. Sense reflexionar. Sense haver de triar. Sense responsabilitats. Ja Ausiàs March s’admirava, allà pel segle XIV, que “el mentidor tant com vol és cregut”. Pertany això a la condició humana? Jo crec que no. És, clar i ras, covardia.
Toni Mestre Diumenge 19.02.06.
La Unión.
Així anomenàvem els autobusos de línia entre València i Alacant que ens portaven dues vegades l’any a Altea. Eren els viatges il.lusionats de les vacances de Pasqua, quinze dies, i d’estiu, tres mesos. Una escapada cap a la llibertat. La vida urbana, el pis tancat, l’escola i el desgavell del trànsit eren substituits pel món rural, el camp obert, els jocs a l’aire lliure i el silenci sorollós de la Natura. Tot això s’esdevenia en les cinc hores que tardaven aquells autobusos grocs, una mica atrotinats, en traslladar-nos des la ciutat de València al paradís, un indret situat a la partida rural alteana de Cap Negret.
El viatge començava al carrer del Convent de sant Francesc, darrere del cinema Rex. No hi havia cotxera i la vorera feia d’andana. Les maletes anaven a la baca, on es pujava per una escaleta des de darrere. L’interior feia una sentor barrejada de suor, tabac i combustible del motor. Si algú s’hi marejava el conductor aturava el vehicle perquè poguera canviar la pesseta. Alguns moments de l’itinerari despertaven sempre la meua atenció: els arrossars de la Ribera; el castell de Cullera, amb la zigui-zaga blanca del calvari; la visió del Penyal d’Ifac; els túnels i el barranc del Mascarat, sempre impressionants; i el “cinemancope” final, la vista de la badia d’Altea, amb les Barres, l’Illeta, el tossal blanc apilotat del poble i, al fons, la serra de l’Albir amb seu far a la punta.
“La Unión”parava a tot arreu. Continuament pujava i baixava gent amb fardells i maletes. Però la parada llarga, la del descans, era al “Bar Frau” de Benissa, l’empresa es deia “La Unión de Benisa”. En passar l’Olla els pares avisaven el conductor i l’autobús s’aturava a l’entrada del Caminal del Marqués. Per aquell camí polsós arribàven a casa, on els avis ens esperaven amb una alegria plena de crits i besades. Ara, en llegir que “La Unión” ha estat absorbida per una empresa asturiana, he volgut evocar aquell món tan íntimament lligat al record.
Toni Mestre. Publicar Diumenge 25.02.01
Públic / Privat.
Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP, van veure de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.
L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.
Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”, perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”. “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua. I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!
Toni Mestre Diumenge 9.02.03
Fotografíes.
Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.
Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable, retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.
El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.
Toni Mestre
Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.
Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.
Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria i l’aplaudiment dels vençuts!
El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.
Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra.
I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!
Toni Mestre. Març de 2003.
El Falleram.
En la nostra llengua (la de Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer entre d’altres) la terminació -am, en general, designa col.lectius: aviram, bigam, clavegueram, budellam… són conjunts d’aus, bigues, clavegueres, budells… Quan fèiem aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, l’escriptor Miquel Martínez hi entrava cada dia des Ràdio Cadena Alacant i era normal que es referira sovint als turistes, tan presents en aquelles comarques valencianes. I mig en broma s’en referia sovint com “el turistam”. El neologisme em va agradar i quan cal el faig servir perquè no en trobe cap altra millor per a designar el col.lectiu. Ara i ací, seguint-ne l’ exemple, propose un altre neologisme que necessitem amb urgència i que pot tenir una llarga carrera: “el falleram”.
“Falleram” seria aquell col.lectiu de persones que fan i viuen una cosa conjuntament, en aquest cas “les Falles”. Un col.lectiu que, diuen, treballa tot l’any, comença a manifestar-se a les envistes de Nadal i aquests dies, en un “crescendo” que arriba al zenit la nit del dia 19 ho omple tot. Un col.lectiu enorme, algú l’ha comparat a un exèrcit, que envaeix, conquista, ocupa, atabala, coacciona, violenta, coarta, força, pertorba, desbarata, destrossa, trenca, malmet, embarassa, complica, obstaculitza, espatlla, atropella, fatiga, cansa i fa impossible la vida normal de la ciutat de València i d’algunes poblacions valencianes. Algú dirà que, pel contrari, el “falleram” alegra, diverteix, anima, entusiasma, omple de color el transit valencià cap a la primavera.
Són opinions.Vostés mateixos. Però les Falles cada any s’assemblen més a una riuada boja que ho arrassa tot en nom d’una suposada festa que, per a molts no és sinó un martiri. Veure “el falleram” solt per carrer, ells amb aquells uniformes macabres, amb aquelles disfresses grotesques elles, fa, si més no, neguit, basarda, por. Els rius urbans, com tothom sap, cal que tinguen, per prudència i seguretat, baranes.
Toni Mestre. Diumenge 10.03.02
Estima vosté Raimon?
Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?
Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.
Toni Mestre Diumenge 27.02.05
Toni Mestre 