Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.

Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria  i l’aplaudiment dels vençuts!

El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.

Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra. 

I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!

                                                                     Toni Mestre. Març de 2003.