Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2021 » Abril

Monthly Archives: Abril 2021

Amics Llibres.

Diem amic-amiga aquella persona que  demostra envers nosaltres  una afecció nascuda d’una estimació i benvolença mútues enllà de la sang i de l’amor sexual. També d’allò que ens és amable o gratificant en diem amic. Per exemple, dels bons llibres. Si sabem triar sempre n’hi ha un que ens espera amb les pàgines obertes per tal d’acollir-nos. Amb ells creixem, aprenem, compartim, contrastem opinions, ens divertim i ens consolem. O discutim, però sempre amicalment.

                                             Fa uns mesos vaig comprar a Barcelona una sèrie de postals alemanyes que tenen els llibres com a motiu principal. Són de diversos autors. Una presenta un llibre obert, amb línies negres com a solcs sobre els quals l’autor sembra lletres a grapats. Una altra mostra un paisatge urbà; entre els edificis apareix una alta pila de llibres al capdamunt de la qual un home albira l’horitzó llunyà. En una tercera un gran llibre és la tenda de campanya que aixopluga un home enmig de la nit. En altra veiem algú que vola sobre el món amb els peus damunt d’un llibre obert. Una, molt suggerent, ens presenta un gran llibre-porta plantat enmig d’un paisatge i un home que mira aquell paisatge a través del pany de la porta-llibre. Altra: dues terres separades per un braç de mar; a cada costat dues piles de llibres entre les quals s’ha estés una maroma a través de la qual, carregats també de llibres, dos homes es comuniquen, dialoguen. I en una darrera el dibuixant ens presenta un llibre entreobert entre les pàgines del qual ens ix a l’encontre una llengua viva i sucosa.

                                          Ah, els llibres! Quins amics tan bons, tan rics d’aventura i de coneixença! I quants! Ens esperen tots a la Fira del Llibre de València. Avui, 25 d’abril, és un dia ideal per a visitar-los. No oblidem que és sobretot amb llibres que podrem alliberar-nos i alliberar el nostre país. Salut!

Toni Mestre.25.04.04

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

El Ramadà.

M’assabente que els musulmans estan en el ramadà per uns cartells penjats al Metro de València on, en àrab i en francés només, es felicita el col.lectiu islàmic local per la celebració. Segons tinc entés es tracta del nové mes del calendari llunar musulmà durant el qual és prescrit el dejuni, consistent a no prendre aliments ni beguda, a abstenir-se de fumar, de perfumar-se i de relacions sexuals, durant el dia. És un dels preceptes fonamentals de l’islamisme. Quan arriba la nit la cosa canvia i tot el prohibit esdevé de bell nou legal.

                                La gent de tradició islàmica que conec, tan laics com jo, em diuen que, en general, als seus països és una tradició religiosa que, com tantes d’altres religions, es basa en la hipocresia. Allà, com ací en cercles immigrants, durant el ramadà l’esport més practicat és controlar i verificar, de forma abusiva, qui el fa i qui no. No oblidem que l’islam, com fins fa poc el cristianisme, es una religió totalitària, que ofega el pensament lluire i obliga tothom a ser espia d’amics, veïns, companys de treball o familiars. Les preguntes més corrents aquests dies entre musulmans són: Fas el ramadà? I si la resposta és afirmativa: I com ho portes? De fet és més una tècnica de dominació dels altres que una pràctica personal. Així, molts rics l’aprofiten per a eixir a l’estranger.                            

                                Les dones quan tenen la mestruació, impures!, no l’han de fer. Ni els malalts. També els pilots aeris i els militars n’estan exempts (és difícil fer la guerra amb la panxa buida!). En la resta d’oficis baixa moltíssim la productivitat i en canvi augmenten greument les càries degut a l’abús de dolços durant la nit. És com si Nadal durara un mes. A Algèria, em diuen, és l’oprimit poble cabilenc, de llengua berber, qui menys guarda el ramadà, potser perquè la majoria són laics i no se senten àrabs com els seus botxins. És grotesc veure una societat adulta amagar-se al comú per a fumar. No trobeu? I una pregunta: poden els esquimals, que tenen un dia de sis mesos, fer-se musulmans?

Toni Mestre. 17.11.02

El Deu del Vaticà.

Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

%d bloggers like this: