Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04