Pàgina d'inici » 2021 » Juny
Monthly Archives: Juny 2021
Elogi de la llibertat.
Així es diu el llibre que Lluís Roda ha publicat en Bromera. Un poemari madur d’un poeta, nascut a València, que enguany arriba als quaranta anys, la transició cap a la maduresa. Un poemari en tres parts, dens, amb poemes que s’acosten sovint a l’aforisme, carregat, de reflexions i d’experiència. Una escriptura, doncs, fonda, d’aquella que fa pensar, un exercici cada dia més rar. Un llibre altament recomanable que comença amb un vers: ”Ës cert que fores, però a qui li interessa?”. I tot seguit en endinsem en la voràgine existencial del poeta on veiem, a cada pas, a cada pàgina, que d’ell ens interessa tot. Perquè parla de tots nosaltres. Allò que li passa, i sobre el què reflexiona i escriu, ens ha passat, o ens passarà.
Una veu poètica que ha perdut la inconsciència de la joventut i ha entrat en un escepticisme madur, però que no ha perdut l’afany de comunicar-se íntimament. Símplement ha canviat el to: “La poesia és una forma de matar el temps. Literalment”. I més avant: “No sé si morir deu ser deixar d’escriure, / sé que escriure és deixar de morir”. O aquest petit, i enorme, cant d’esperança: : “Moriré /amb la paraula en la boca”.
Vaig conéixer Lluís Roda quan era un adolescent. Va venir un dia per la “Llibreria Ausiàs Marc” Era un jovencell alt i ros, ple de llum i de generositat. Ens férem amics. He seguit de prop la seua intensa carrera poètica, des de “La fi de l’hemicicle”. Em vaig alegrar anunciant que havia guanyat el premi “Vicent Andrés Estellés”, els Octubre de de 1989. L’he llegit sempre amb afecte i admiració. Aquest “Elogi de la llibertat”, però, m’ha agradat especialment. I m’ha colpit a cada pàgina. Un exemple? Heus-lo ací: “M’he fet vell, ho sent. / La joventut no se sent”. La generació dels vuitanta arriba a la maduresa lúcida i creativa.
Toni Mestre. 27.05.01
El concert dels rossinyols.
El passat cap de setmana baixàrem amb ma mare a la Marina. El seu germà Cristòfol ha enviudat de fa poc i ja no ix de casa. Amb els anys, 83, l’oncle es clavat a son pare, l’avi Joaquim.. Amb la meua cosina Maricarme pujàrem al blanc cementeri d’Altea i vàrem fer el recorregut habitual pels nínxols familiars. Ma mare té allà, a més del marit, sos pares, dos germans i un cunyat. I des del 26 de març una cunyada, ma tia Magdalena Rostoll. I vol que quan toque la hi portem i barregem les seues cendres amb les de mon pare. El cementeri d’Altea és un petit jardí molt ben escombrat i conreat. Des de fa uns anys alberga les restes d’alguna gent estrangera que és recordada en els seus idiomes. I , oh miracle, algunes làpides indígenes estan ja en la llengua secular del país. Feia vergonya que qui es digué Perejoan, Roc, Anna o Esperança un colp mort esdevinguera Pedro Juan, Roque, Ana o Esperanza.
Però jo del que volia escriure és dels rossinyols. Perquè en aquest viatge ens hem hostatjat a casa dels meus nebots Sònia i Antoni-Blai, que viuen a la partida de Marjalet, a Finestrat. Prop del poble i lluny del turistam aquesta partida és un racó quasibé intacte on les cases s’escampen entre tossals i bosquets, lliure encara de l’asfíxia dels adossats que amenacen aquelles magnífiques muntanyes. Vàrem arribar a mitjan vesprada de diumenge. La llum era perfecta. A l’esquena teníem el gegantí i altiu Puigcampana. Al davant, llunyà però nítid, un triangle de mar. El meu nebot, que fa poc que hi viu, em fa notar el cant d’uns ocells que ell créia exòtics i asilvetrats. Parí esment i el vaig desenganyar: “Són rossinyols mascles que acaben d’arribar!”. En sentíem, més o més llunyans, quatre. Es va fer de nit i seguia el ferm i enèrgic concert. Concert? Un naturalista en diria combat a tota ultrança: canten així d’exasperats perquè marquen el territori on acolliran les femelles, d’arribada més tardana. Ah, vella mare Natura, com et tenim d’oblidada!
Toni Mestre Diumenge 08.05.06
Depredadors.
Orió fou un gegant mitològic, fill de Poseidó, que li concedí el do de caminar damunt les aigües de la mar. A més va ser un gran caçador. Estava dotat d’una bellesa tan extraordinària que Eos, l’Aurora, que tenia per missió obrir cada matí les portes del cel al carro del sol, s’enamorà d’ell, però Orió la menyspreà portat per una dèria caçadora tan furiosa que el transformà en un depredador brutal que amenaçà la vida animal del planeta. Per això Gea, la Mare Terra d’ampla sina, creà un enorme escorpí que el matà, motiu pel qual, després d’ésser convertits tots dos en constel.lacions, Orió, el cinturó del qual es conegut entre nosaltres com les Tres Maries, fuig sempre de l’Escorpió.
Actualment al País Valèncià patim l’activitat negativa, perillosa per a la supervivència del nostre país i del nostre poble, d’un altre gegant d’obsessió tan desfermada com la que tingué Orió. Amb dues diferències: si aquell fou caçador, l’actual és constructor, i, si aquell fou bellíssim, aquest té cara de porc. Això sí, es tracta d’un tità col.losal de múltiples braços que fa malbé costes, plans i muntanyes, destrossa paisatges, anorrea indrets naturals, desvia rius, asseca aiguamolls, es beu immenses quantitats d’aigua, deixa dejeccions dites urbanitzacions o adosats per tot arreu, etc. En poques paraules: viu en una contínua orgia edificadora. És tan poderós que posa i lleva governs al seu antull i domina i dirigeix la política valenciana, de la Generalitat a l’últim ajuntament. Es fa dictar lleis permissives o es permet de no complir-ne les restrictives. Fa el que li rota l’interés sense que ningú gose parar-li els peus. O les grues. O els camps de golf. I això no pot ser. Ens cal l’escorpí que acabé amb ell. Jo pregue cada dia a Gea. Però els déus, que sempre escolten, actuen sovint amb lentitud. El pitjor és que el dia que l’escorpí pique el gegant i el faça morir les seus despulles ens cauran damunt. I la seua putrefacció ens matarà a tots. Al temps!
Toni Mestre 29.05.2005.
Cagar-se en Déu.
De tant en tant sabem de gent que, en nom de Déu, i per defensar-lo!, agredeix, i fins i tot arriba a matar, aquells que es caguen en Ell. Cagar-se en Déu! Quin cas! “Cagar-se en algú o en alguna cosa” és menysprear-lo/la insolentment. El fet de cagar-se en algú es pren com una greu ofensa o una grolleria i si és una divinitat es considera una blasfèmia. Aquestes “cagades” sovint se suavitzen per eufemismes com “em case” o substituint el nom considerat sagrat per un d’inofensiu com “em cague en la mar”, “em cague en deu i en dotze” o “em cague en Dénia”. Allò tan gros de “em cague en la mare que t’ha parit” jo ho he sentit canviat en un inocu “em cague en la mare que tapa… i destapa la gerra d’olives”.
Un dia, durant els anys dels blaverisme més actiu, vaig assistir a una escena grotesca. Un grup d’harpies insultava i agredia el president Albiñana. Un dels seus guardaespatles, un fornit xicot andalús, els plantà cara dient: “¡Si dan un paso más me cago en er coño de la virgen de los Desamparaos!”. En sentir això una d’aquelles bruixes va patir, o fingir, un cobriment. El xicot, sense immutar-se va sentenciar: “¡Señora, no se ponga usté así… que es un maero!”
Perquè hi ha hagut sempre gent que, malgrat les prohibicions i els càstigs, es caga en Déu? La meua teoria és que no ho fan. No “es caguen en Déu” perquè no és possible. La idea de Déu, dels déus, és la expressió personificada del misteri de l’existència, d’allò que no comprenem des d’una perspectiva immediata. Déu és allò impossible de definir segons un concepte clar i determinat, únic; d’aquí la seua pluralitat segons cada religió o filosofia concretes. Així, de fet, qual algú “es caga en Déu” està cagant-se en aquells que el monopolitzen abusivament, que se n’aprofiten, que l’utilitzen políticament en el seu benefici. Per això s’irriten tant i arriben on arriben. Perquè a ningú, encara que siga un gran porc, li agrada que es caguen en ell!
Toni Mestre. Diumenge. 09/05/2004.
Aprendre la lliçó.
Escric açò l’endemà “de la tragèdia”, segons un comentarista, del València FC davant del Bayern. Per segon any consecutiua hem vist , transformats en espectacle comercial i maniobra política per les televisions, la il.lusió dels seguidors, els sacrificis d’un viatge, l’angoixa del partit fins els penals. I les llàgrimes d’alguns seguidors, víctimes innocents d’un muntatge sentimental gegantí.
Ja fa anys que, per a mi, el Barça només és un club, el Madrid un cavall de Troia “españolista” i el València una tapadora davall la qual es desvirtuen i manipulen la identitat i les il.lusions de molts valencians. Em va saber greu que l’equip perdera la copa, però encara, potser, m’hauria sabut més greu que la guanyara. No pels seguidors de bona fe, sinó per l’ús bastard que n’haurien fet les classes dominants valencianes. En bona lògica, i donades les espectatives en cas de vistòria, l’endemà de la derrota els aficionats haurien d’haver anat a escridassar l’alcaldessa, el president i la marededéu. Però això no es fa. Ja se sap. si se’n salva, miracle, si es mor, voluntat de Déu. Un muntatge perfecte.
La història ensenya molt, si en volem aprendre. I quina lliçò es desprén dels fets de dimecres? Una molt senzilla: no bastim els fonaments de la nostra identitat damunt de l’arena del futbol o de festes tan manipulades com les falles o similars. La nostra identitat cal que descanse sobre la roca de la llengua i la història, sobre allò que ens fa valencians de debò. La resta són romanços. A l’hora del partit es presentaven dos llibres a la Universitat de València. L’autor d’un d’ells, que tracta de la vida i l’obra del Che, “Chempions”?, va recordar “l’habilitat del sistema és desviar energies i il.lusió cap a temes secundaris com el futbol”. Hi ha milers de joves valencians enganxats en aquesta teranyina. Quants n’aprendran la lliçó?
Toni Mestre, 27.05.01
Sobreviure a la festa.
Els dies de Pasqüa, entre d’altres, eren festes grosses i universals a l’ocident cristià tradicional. Hereues d’altres festivitats paganes més antigues no feien sinó assenyalar els canvis de la natura mediterrània i marcar-ne els cicles agrícoles. Festa grossa volia dir per tant trencament. Canvi en la rutina quotidiana, on els diumenges passaven sovint sense massa relleu. Els homes a la partida de pilota i als cafés. Les dones a jugar a cartes a casa. Però fa unes dècades vingué la festa comercial. Calia assenyalar els dies grans no ja amb menges especials i robes noves sinó també amb desplaçaments i despeses que els feren extraordinaris. Les facilitats que el vehicle pròpi ha aportat a les comunicacions afavoriren l’agrupament en llocs concrets de gent atreta per una veu, una convocatòria, un reclam… que a l’ensems els identificava generacionalment i els aïllava de la resta de la població en ales de modes i maneres identitaris menats per la publicitat i el consumisme.
I hem arribat a la festa per obligació, per imposició. A la via única. Només hi ha una única manera de divertir-se, i és tan dura que és quasibé impossible d’accedir-hi sense l’ajut de les drogues. I allà van! Visquem el moment que demà qui viurà veurà. Gent entrada en la trentena, supervivent d’aquelles primeres generacions, em conta coses i recorda situacions que els posen els pèls de punta. Són supervivents, sí. D’altres congeneracionals s’han quedat per camí. Als cementeris o en la inòpia de la frustració permement, criadors de noves generacions de frustrats que abunden en els mateixos o majors desficis. Hi ha moltes maneres de sobreviure al tòpic de la festa imposada. La lectura serena, per exemple. Avui, Dia del Lllibre, vull recomanar-vos “Havanera”, novel.la publicada per Francesc Bodí a Bromera. Més de cinc-centes pàgines de bona literatura que m’han ajudat a sobreviure al desfici i el dessassossec de la festa.
Toni Mestre
Diumenge 23.04.06
Toni Mestre 