Així es diu el llibre que Lluís Roda ha publicat en Bromera. Un poemari madur d’un poeta, nascut a València, que enguany arriba als quaranta anys, la transició cap a la maduresa. Un poemari en tres parts, dens, amb poemes que s’acosten sovint a l’aforisme, carregat, de reflexions i d’experiència. Una escriptura, doncs, fonda, d’aquella que fa pensar, un exercici cada dia més rar. Un llibre altament recomanable que comença amb un vers: ”Ës cert que fores, però a qui li interessa?”. I tot seguit en endinsem en la voràgine existencial del poeta on veiem, a cada pas, a cada pàgina, que d’ell ens interessa tot. Perquè parla de tots nosaltres. Allò que li passa, i sobre el què reflexiona i escriu, ens ha passat, o ens passarà.

Una veu poètica que ha perdut la inconsciència de la joventut i ha entrat en un escepticisme madur, però que no ha perdut l’afany de comunicar-se íntimament. Símplement ha canviat el to: “La poesia és una forma de matar el temps. Literalment”. I més avant: “No sé si morir deu ser deixar d’escriure, / sé que escriure és deixar de morir”. O aquest petit, i enorme, cant d’esperança: : “Moriré /amb la paraula en la boca”.

                      Vaig conéixer Lluís Roda quan era un adolescent. Va venir un dia per la “Llibreria Ausiàs Marc” Era un jovencell alt i ros, ple de llum i de generositat. Ens férem amics. He seguit de prop la seua intensa carrera poètica, des de “La fi de l’hemicicle”. Em vaig alegrar anunciant que havia guanyat el premi “Vicent Andrés Estellés”, els Octubre de de 1989. L’he llegit sempre amb afecte i admiració. Aquest “Elogi de la llibertat”, però, m’ha agradat especialment. I m’ha colpit a cada pàgina. Un exemple? Heus-lo ací:  “M’he fet vell, ho sent. / La joventut no se sent”. La generació dels vuitanta arriba a la maduresa lúcida i creativa.

Toni Mestre. 27.05.01