Pàgina d'inici » 2022 » Setembre
Monthly Archives: Setembre 2022
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.
D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.
La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.
Toni Mestre. 12/05/2002.
Al Teatre Principal.
M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes ocasions he actuat al seu escenari, on he presentat espectacles, homenatges i fins i tot he ballat, sí!, amb el Grup “Alimara”.
Des de tots els seus pisos he fruit amb el treball de gent de l’espectacle que ha eixamplat la meua cultura. He vist , durant la transició, créixer i marcir-se l’esperança d’un teatre valencià propi, en la llengua del país. La dreta no n’estava interessada, clar, però l’esquerra, i un sector del nacionalisme, tampoc no varen donar la talla. “La dama del mar”, p.e., que dirigí Juli Leal amb Vicente Parra va fracassar per les insídies d’un trist personatge que aleshores dominava la nit valenciana. Es va frustar, en definitiva, la normalització de la llengua del país a la ciutat en un terreny tan important com el teatre. No es va voler crear un públic normal, que acceptara espectacles en les dues llengües oficials.
L’altra nit, després d’una llarga absència perquè el que fan no m’interessa, hi vaig tornar. “Panorama des de el puente” és una gran tragèdia d’Arthur Miller i la companyia de Miguel Narros ho féu bé. Un bon espectacle. Poc de públic. Pells i roba finíssima. Al meu costat una xiqueta d’uns divuit anys, preciosa, tota de “boutique” cara. Des de la megafonia anunciaren que faltaven cinc minuts per a la representació. De primer, com sempre, en valencià. Quan ho repetiren en castellà va dir amb la major naturalitat: “!Menos mal que lo han traducido!”. En el mateix to de veu vaig dir: “Em cague en tots els castellans i castellanitzats intolerants!”. Em va mirar irada. Jo estava astorat, perquè seia al costat d’un cotxe-bomba. Aquella criatura delicada no és que no entenia la llengua: és que no la tolerava. No ens tolerava. No sé què entendria del missatge de Miller, però al final va aplaudir entusiasmada. Allò va aumentar encara més el meu astorament.
Aigua Bruta.
L’aigua és vida, diuen. Al País Valencià, terreny en general semiàrid, l’aigua, la seua cultura, ha estat sempre font de vida. Els valencians som com som perquè hem sabut, amb tenacitat secular, bastir-nos una economia agrària fent un verger on només hi hauria un erm. Un dur esforç de transformacions que començà fa segles i s’allarga fins ara.
Van ser els romans qui, en sanejar i poblar les planes litorals del nostre país, posaren les bases de l’agricultura de l’aigua. Els musulmans seguiren el procés. Però van ser els catalans portats per Jaume I i els seus descendents valencians els autèntics dissenyadors de la nostra agricultura moderna de regadiu. L’antropòleg Joan F. Mira, que en sap moltíssim del tema, va escriure fa molts anys que l’Horta de València i la de Múrcia no tenen res a veure. Que mentre aquella té arrels mores, la nostra, la valenciana, és exactament igual a la del Llobregat. I té raó. Però la dreta local, castellanista, ens falsifica els origens sistemàticament..
Actualment aquell món cultural creat secularment al voltant de l’aigua ha entrat en un procés de canvis accelerats. Mentre es destrueix l’horta antiga, l’augment de la població i de les seues necessitats, algunes supérflues, han disparat bojament el consum d’aigua. El turisme expansiu, concentrat sovint a comarques deficitàries, ha esdevingut una immensa esponja. Per això, a més de les plantes desaladores, hi ha en projecte un PHN que vol derivar aigua de l’Ebre cap al País Valencià i altres zones. Ecologistes i riberencs s’hi oposen amb raons ben fonamentades que avui exposen a València. La dreta local, sempre guerracivilista, ha desfermat un campanya mediàtica en contra “en favor dels interessos valencians”. No siguen hipòcrites, senyors! Vostés tenen interessos, ben cert, però que siguen de debò “valencians”, això ja és voler rentar-nos la cara amb aigua bruta.
Toni Mestre. 24/11/2002.
Toni Mestre 