L’aigua és vida, diuen. Al País Valencià, terreny en general semiàrid, l’aigua, la seua cultura, ha estat sempre font de vida. Els valencians som com som perquè hem sabut, amb tenacitat secular, bastir-nos una economia agrària fent un verger on només hi hauria un erm. Un dur esforç de transformacions que començà fa segles i s’allarga fins ara.

                                  Van ser els romans qui, en sanejar i poblar les planes litorals del nostre país, posaren les bases de l’agricultura de l’aigua. Els musulmans seguiren el procés. Però van ser els catalans portats per Jaume I i els seus descendents valencians els autèntics dissenyadors de la nostra agricultura moderna de regadiu. L’antropòleg Joan F. Mira, que en sap moltíssim del tema, va escriure fa molts anys que l’Horta de València i la de Múrcia no tenen res a veure. Que mentre aquella té arrels mores, la nostra, la valenciana, és exactament igual a la del Llobregat. I té raó. Però la dreta local, castellanista, ens falsifica els origens sistemàticament..

                                 Actualment aquell món cultural creat secularment al voltant de l’aigua ha entrat en un procés de canvis accelerats. Mentre es destrueix l’horta antiga, l’augment de la població i de les seues necessitats, algunes supérflues, han disparat bojament el consum d’aigua. El turisme expansiu, concentrat sovint a comarques   deficitàries, ha esdevingut una immensa esponja. Per això, a més de les plantes desaladores, hi ha en projecte un PHN que vol derivar aigua de l’Ebre cap al País Valencià i altres zones. Ecologistes i riberencs s’hi oposen amb raons ben fonamentades que avui exposen a València. La dreta local, sempre guerracivilista, ha desfermat un campanya mediàtica en contra “en favor dels interessos valencians”. No siguen hipòcrites, senyors! Vostés tenen interessos, ben cert, però que siguen de debò “valencians”, això ja és voler rentar-nos la cara amb aigua bruta.

Toni Mestre. 24/11/2002.