Pàgina d'inici » Posts tagged 'à punt'
Tag Archives: à punt
Víctima dels Capellans.
Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.
Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.
Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.
Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909 a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.
Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.
ToniMestre
(Publicar el 13.10.01)
Ucellacci e uccellini. Memòria escrita contra el naufragi.
Si hi ha al món una ciutat sense memòria és València i si hi ha un poble desmemoriat, i per tant a mercé del primer embaucador de Cartagena o Motilla que es presente, és el valencià. No sabem d’on venim ni com hem arribat on som. Per això anem cap al futur com diu la mostra cultura popular: com cagalló per séquia. El mal ens ve, com quasi sempre passa, del cap. La nostra capital, la ciutat de València, no funciona, té un alzheimer com un món i avança cega a colps d’urbanisme suicida i d’events internacionals perillossíssims. Clar i ras: anem vent en popa, a tota vela, contra el penyasegat. Resultat: el naufragi total.
Gràcies que, contra els delinqüents i pirates que governen la nau, hi ha bons pilots, els escriptors, que des de terra n’assenyalen el rumb correcte. Nascut el 1930, Frederic Martí Guillamon acaba de traure, editat per Tres i Quatre amb l’ajut de la Universitat de València, el segon volum de les seues memòries: “La ciutat trista”, que arreplega la seua peripècia personal des de 1943 a 1966. Si el primer volum, “El carrer de Rubiols” arreplegava les seus vivències de 1936 a 1942, guerra i postguerra a València vistes per ulls infantils, ara l’autor ens presenta la seua adolescència i joventut sempre amb la ciutat al fons. Una ciutat trista, per vençuda i escapçada, governada pel nacionalcatolicisme alhora terrible i grotesc amb l’aplaudiment de la mediocritat cultural provinciana indígena. Pel llibre desfilen locals (caus d’art, cafés, teatres, llibreries…), ambients, situacions i personatges de tota mena. Un fris urbà vivíssim, un llibre que la crítica ha considerat “imprescindible” per al coneixement d’aquells anys terribles que, encara que semble mentida, encara cuegen.
Toni Mestre.
Un fragment de la Valldigna a Bétera.
L’altres dia, reordenant papers, em vaig trobar un sobre amb uns retalls de diari de l’any 1975. Grocs de temps, els quatre retalls fan referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna, ara de bell nou d’actualitat per la notícia de pròxim retorn del claustre de l’abat des de Torrelodones al seu lloc original. Són retalls del diari “Las Provincias”, aleshores el més obert de València (el “Levante” de llavors era encara l’òrgan oficial del franquisme). El primer retall, datat dimecres 19 de febrer, és un article en valencià de Joan M. Monjo titolat “Viatjant per la Valldigna: Simat” on, entre altres coses, escriu: “El més destacable d’aquesta població és el Reial Monestir de Valldigna… i en voler visitar-lo ens digueren que és propietat particular i difícil vore’l per dins. Ens quedàrem amb les ganes…”. Jo, en companyia de Frederic Martí, l’havia visitat uns anys abans, un 22 de gener de finals dels seixantes, dia festiu a la ciutat de València, però no a la resta del País Valencià. Era la meua segona visita, la primera la vaig fer, igual que al castell de Marinyén, de la mà de l’historiador simater Joan Brines, aleshores company meu de facultat, i la magnitud de tan magnífiques i venerables ruïnes m’havia impressionat. Aquell dia feiner de gener les portes del convent, encara les originals de fusta, eren obertes de bat a bat. Ens hi endinsàrem sense problemes i a l’arribar al lloc de l’antic claustre ens trobàrem amb un grup d’obrers que, amb l’ajut d’una pala mecànica, carregaven els enderrocs de la paret de ponent del refectori que el propietari acabava de dinamitar bàrbarament. Amb el permís d’aquell home vaig fer unes fotografies del recinte que han esdevingut històriques.
Perquè quan vàrem tornar a València, i amb el testimoni d’aquelles fotografies, Frederic Martí va anar a parlar amb l’aleshores delegat d’Informació i Turisme, Adrián Sancho Borja, amb qui tenia una certa relació, per denunciar els fets que havíem contemplat. Jo vaig escriure una carta al diari i es va muntar un aldarull d’una certa magnitud (fins el governador civil Rueda Sánchez-Malo i l’Acadèmia de Belles Arts hi intervingueren i visitaren el convent) però només s’aconseguí que el propietari tancara les portes, de fet en cremà les antigues i les substituí per les actuals de ferro, i seguira impunement la seua tasca destructora. Així, d’amagat, va arribar a plantar pereres al claustre gran. En això estàvem quan aparegué l’article de Joan M. Monjo. Em vaig posar a la màquina i vaig escriure una nova carta al director de “Las Provincias” que es va publicar dissabte dia 22 de febrer de 1975 signada per “Un valencià”. És el segon retall, on després de fer d’història dels moments de glòria i d’esplendor, de contar la decadència post-desamortització i la destrucció del convent pels seus posteriors propietaris, entre altres coses vaig escriure: “Sembla que el món camina cap al progrés i la cultura, però no és així… Pel que sembla no hi ha mitjans legals per a evitar que un senyor destrosse un monument emparat en el dret de propietat …” I acabava dient: “Autoritats té València i a elles vull acudir: és urgent i necessari crear una Associació d’Amics de Valldigna. Un organisme viu i eficaç que treballe sense pressa però sense pausa pel renaixement d’aquest monument on la Història i l’Art s’agermanen per a oferir als valencians d’avui una lliçó del passat”. El dia 27 d’aquell més dues noves “cartas al director” es feien ressò de la meua. Són el tercer retall. Una la signava “Un simatero” que em feia costat i es demanava: “¿Qué vamos a hacer los valencianos por el Monasterio de Simat de Valldigna? Solo nosotros tenemos la respuesta”. L’altra la signava José Melo Galera, president del Centre Excursionista de Tavernes de Valldigna, en nom del qual oferia els seus locals a l’Associació d’Amics de la Valldigna que jo demanava, que finalment es fa fundar i que tan fecunda va ser anys després. El quart retall és una nota del diari,de dijous 15 de maig de 1975, amb els següents titulars: ”La destrucción del monasterio de Valldigna va a ser denunciada ante el Ministerio de Educación. Piedras, escudos y piezas del edificio estan en colecciones particulares e incluso se han usado en obras diversas”. Fins ací, un fragment del passat.
L’actualitat del Monestir de Valldigna és, a hores d’ara, tota una altra. Comprat per la Generalitat socialista, des de fa uns anys s’ha emprés un procés de restauració general que comporta també la recuperació d’elements dispersos. El claustre de l’abat, a Torrelodones, i la font del claustre general, actualment als Jardins del Real de València, en són els exemples més paradigmàtics. Però hi ha un altre element valldignenc que també caldrà recuperar i retornar al seu lloc. Es troba a Bétera, a la “Masia del Carmen”, un edifici construit per Manual Gonzàlez Martí, el fundadador del Museu de Ceràmica, durant el primer terç del segle XX amb trossos i mossos de cases pairals i convents valencians. La part principal de l’arc d’entrada a la capella de la “Masia del Carmen” és la part superior de l’arc de la capelleta de la sala capitular de la Valldigna. Sense dubte. Caldrà fer-ne una constatació “in situ”, però les fotografies ho diuen ben clarament. La reducció dels sis florons medievals als quatre de la reconstrucció moderna es deguda a la menor amplària de l’espai on l’arc va ser remuntat, com bé s’endevina en la irregularitat del resultat. A questa “Masia del Carmen”, malmesa durant la guerra civil, Gonzàlez Martí la va vendre a l’acabament del conflicte a la família Barona, que la va “reconstruir, conservar i ampliar. A ells els la compra el seu actual propietari D. Fernando Àlvarez-Osorio y Sebastián, empresari valencià redident a Madrid, i president de la nostra Casa Regional durant trenta anys ininterropudament” segons llegim al llibre “Alquerias, Masías y Heredades Valencianas” de Francisco Pérez de los Cobos Gironés, on es publica la fotografia de l’arc conopial de la Valldigna fent, retallat, de porta de la capella de la masia. Ara que està a punt de procedir-se a la reconstrucció de la volta de la Sala Capitular seria el moment de negociar amb els actuals propietaris de la “Masia del Carmen”, i amb l’ajuntament de Bétera que la va declarar “de protecció integral”, el retorn al seu lloc originari d’aquest arc del segle quinze, d’aquest fragment expoliat de la Valldigna. Com en el cas del claustre de l’Abat que ara retorna de Torrelodones, l’arc de la sala capitular només té sentit al lloc per al qual va ser pensat i després bastit: el Monestir de Santa Maria.
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Esterilitat.
Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.
M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.
Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!
Toni Mestre
2003
ALIMARA TRAU LES NADALES AL CARRER
Quan jo era infant, fa més de cinquanta anys, pels carrers del meu barri de llavors, el de la Creu Coberta, molts xiquets i xiquetes eixien en grup aquests dies a cantar nadales. Armats de carrancs, panderos i simbombes omplien els carrers amb la seua gatzara. Amb les seues veus blanques, sovint desafinades, s’atracaven a tendes, comerços i plantes baixes per tal de demanar les estrenes a clients i veïns. El seu argument més poderós, a banda de l’esperit nadalenc que ja s’olorava, era la matraca que donaven. Tenien a mà tot un repertori de cançons, sempre en valencià, que venien de lluny o de sempre. Cançons senzilles que arribaven fàcilment al cor dels majors perquè els recordaven, entre altres sentiments, els anys de la seua infantesa, quan també havien recorregut el barri i arreplegat uns grapats de castanyes, nous, avellanes o figues seques: “Ací venim a cantar-li / a la senyora Maria / que mos done les estrenes / més que siga una sardina”.
De nadales, els valencians en tenim un fum i de tota mena. En tenim de clarament religioses, d’exaltació del misteri cristià de Nadal. De més festives, de convit a la festa que s’acostava, festa que era sobretot menjar en abundància. I d’altres clarament subversives o fins i tot irreverents. Tot sempre dins d’un ordre, naturalment. De les primers moltes tenen autors coneguts, són cultes, i i clarament propagandistes de la idea del naixement del fill de Déu. Totes les altres són, a més d’anònimes, de clar origen popular.
El professor Sanchis Guarner va publicar el 1973 un “Cançoneret valencià de Nadal”, dins dels Quaderns de la revista Gog, que és una joieta. Caldria reeditar-lo i difondre’l per les escoles. Hi trobarem exemples de nadales valencianes de tota època i condició. Heus ací el principi d’una nadala l’autor del qual va ser un clergue del segle XVIII: “En un estable /prop la muralla, /un recent Nat / viu en la palla; / cada ull tenia / com una estrel.la,/ i la boqueta / era una perla./ Jo pense dur-li / quatre cosetes,/ i tinc de fer-li / jocs i festetes”. De les populars n’hi ha que presenten la Sagrada Família com una família més: “En el portal de Betlem / no s’hi crien teranyines / perquè la Mare de Déu / les neteja tots els dies”. O d’altres que anuncien les alegries, sobretot gastronòmiques, de la festa: “Ara ve Nadal / menjarem torrons, / i amb una guitarra / cantarem cançons” o “Polles, pollastres, cabrits,/ coloms, capons i gallines,/ torrons panses i confits,/ pastissets i coques fines”. Clar que també n’hi ha de ben esmolades socialment: “Els ous a catorze / vespres de Nadal./ Ben poquetes coques / en farem enguany!” o “Estes festes de Nadal / les hem passades molt bé./ Per a acabar-nos de fotre / ens han pujat el lloguer./ Tot s’ho mengen els ricots / a la salut dels pobrets”. O, finalment, de desvergonyides: “En el portal de Betlem / hi ha un home sense camisa./ Per davant i per darrere / se li veu la llonganissa”.
Exemples com aquests que acabem de citar podreu escoltar-los aquest vespre a partir de les 19’30 al carrer de les Avellanes de la Ciutat de València, on el Grup de Danses Alimara de la Societat El Micalet farà una cantada de nadales tradicionals a la que convida tots els valencians. Amb rondalla d’instruments de corda i de percussió populars recorrerà el carrer des del cap de la Pujada del Palau fins al de la Mar. A més de poder escoltar en les veus de la gent d’Alimara una sel.lecció d’aquesta part tan important de la nostra cultura popular nadalenca hi haurà mistela, torró i pastissets per a tots els que hi vagen. No falteu!
Toni Mestre
19.12.2003
Toni Mestre 