Toni Mestre

Pàgina d'inici » Cronología »   Un fragment de la Valldigna a Bétera.

  Un fragment de la Valldigna a Bétera.

  descarga  L’altres dia, reordenant papers, em vaig trobar un sobre amb uns retalls de diari de l’any 1975. Grocs de temps, els quatre retalls fan referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna, ara de bell nou d’actualitat per la notícia de pròxim retorn del claustre de l’abat des de Torrelodones al seu lloc original. Són retalls del diari “Las Provincias”, aleshores el més obert de València (el “Levante” de llavors era encara l’òrgan oficial del franquisme). El primer retall, datat dimecres 19 de febrer, és un article en valencià de Joan M. Monjo titolat “Viatjant per la Valldigna: Simat” on, entre altres coses, escriu: “El més destacable d’aquesta població és el Reial Monestir de Valldigna… i en voler visitar-lo ens digueren que és propietat particular i difícil vore’l per dins. Ens quedàrem amb les ganes…”. Jo, en companyia de Frederic Martí, l’havia visitat uns anys abans, un 22 de gener de finals dels seixantes, dia festiu a la ciutat de València, però no a la resta del País Valencià. Era la meua segona visita, la primera la vaig fer, igual que al castell de Marinyén, de la mà de l’historiador simater Joan Brines, aleshores company meu de facultat, i la magnitud de tan magnífiques i venerables ruïnes m’havia impressionat. Aquell dia feiner de gener les portes del convent, encara les originals de fusta, eren obertes de bat a bat. Ens hi endinsàrem sense problemes i a l’arribar al lloc de l’antic claustre ens trobàrem amb un grup d’obrers que, amb l’ajut d’una pala mecànica, carregaven els enderrocs de la paret de ponent del refectori que el propietari acabava de dinamitar bàrbarament. Amb el permís d’aquell home vaig fer unes fotografies del recinte que han esdevingut històriques.

    Perquè quan vàrem tornar a València, i amb el testimoni d’aquelles fotografies, Frederic Martí va anar a parlar amb l’aleshores delegat d’Informació i Turisme, Adrián Sancho Borja, amb qui tenia una certa relació, per denunciar els fets que havíem contemplat. Jo vaig escriure una carta al diari i es va muntar un aldarull d’una certa magnitud (fins el governador civil  Rueda Sánchez-Malo i l’Acadèmia de Belles Arts hi intervingueren i visitaren el convent) però només s’aconseguí que el propietari tancara les portes, de fet en cremà les antigues i les substituí per les actuals de ferro, i seguira impunement la seua tasca destructora. Així, d’amagat, va arribar a plantar pereres al claustre gran. En això estàvem quan aparegué l’article de Joan M. Monjo. Em vaig posar a la màquina i vaig escriure una nova carta al director de “Las Provincias” que es va publicar dissabte dia 22 de febrer de 1975 signada per “Un valencià”. És el segon retall, on després de fer d’història dels moments de glòria i d’esplendor, de contar la decadència post-desamortització i la destrucció del convent pels seus posteriors propietaris, entre altres coses vaig escriure: “Sembla que el món camina cap al progrés i la cultura, però no és així… Pel que sembla no hi ha mitjans legals per a evitar que un senyor destrosse un monument emparat en el dret de propietat …” I acabava dient: “Autoritats té València i a elles vull acudir: és urgent i necessari crear una Associació d’Amics de Valldigna. Un organisme viu i eficaç que treballe sense pressa però sense pausa pel renaixement d’aquest monument on la Història i l’Art s’agermanen per a oferir als valencians d’avui una lliçó del passat”. El dia 27 d’aquell més dues noves “cartas al director” es feien ressò de la meua. Són el tercer retall. Una la signava “Un simatero” que em feia costat i es demanava: “¿Qué vamos a hacer los valencianos por el Monasterio de Simat de Valldigna? Solo nosotros tenemos la respuesta”. L’altra la signava José Melo Galera,  president del Centre Excursionista de Tavernes de Valldigna, en nom del qual oferia els seus locals a l’Associació d’Amics de la Valldigna que jo demanava, que finalment es fa fundar i que tan fecunda va ser anys després. El quart retall és una nota del diari,de dijous 15 de maig de 1975, amb els següents titulars: ”La destrucción del monasterio de Valldigna va a ser denunciada ante el Ministerio de Educación. Piedras, escudos y piezas del edificio estan en colecciones particulares e incluso se han usado en obras diversas”. Fins ací, un fragment del passat.

    L’actualitat del Monestir de Valldigna és, a hores d’ara, tota una altra. Comprat per la Generalitat socialista, des de fa uns anys s’ha emprés un procés de restauració general que comporta també la recuperació d’elements dispersos. El claustre de l’abat, a Torrelodones, i la font del claustre general, actualment als Jardins del Real de València, en són els exemples més paradigmàtics. Però hi ha un altre element valldignenc que també caldrà recuperar i retornar al seu lloc. Es troba  a Bétera, a la “Masia del Carmen”, un edifici construit per Manual Gonzàlez Martí, el fundadador del Museu de Ceràmica, durant el primer terç del segle XX amb trossos i mossos de cases pairals i convents valencians. La part principal de l’arc d’entrada a la capella de la “Masia del Carmen” és la part superior de l’arc de la capelleta de la sala capitular de la Valldigna. Sense dubte. Caldrà fer-ne una constatació  “in situ”, però les fotografies ho diuen ben clarament. La reducció dels sis florons medievals als quatre de la reconstrucció moderna es deguda a la menor amplària de l’espai on l’arc va ser remuntat, com bé s’endevina en la irregularitat del resultat. A questa “Masia del Carmen”, malmesa durant la guerra civil, Gonzàlez Martí la va vendre a l’acabament del conflicte a la família Barona, que la va “reconstruir, conservar i ampliar. A ells els la compra el seu actual propietari D. Fernando Àlvarez-Osorio y Sebastián, empresari valencià redident a Madrid, i president de la nostra Casa Regional durant trenta anys ininterropudament” segons llegim al llibre “Alquerias, Masías y Heredades Valencianas” de Francisco Pérez de los Cobos Gironés, on es publica la fotografia de l’arc conopial de la Valldigna fent, retallat, de porta de la capella de la masia. Ara que està a punt de procedir-se a la reconstrucció de la volta de la Sala Capitular seria el moment de negociar amb els actuals propietaris de la “Masia del Carmen”, i amb l’ajuntament de Bétera que la va declarar “de protecció integral”, el retorn al seu lloc originari d’aquest arc del segle quinze, d’aquest fragment expoliat de la Valldigna. Com en el cas del claustre de l’Abat que ara retorna de Torrelodones, l’arc de la sala capitular només té sentit al lloc per al qual va ser pensat i després bastit: el Monestir de Santa Maria.

 

Toni Mestre. Octubre de 2003.

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: