Si hi ha al món una ciutat sense memòria és València i si hi ha un poble desmemoriat, i per tant a mercé del primer embaucador de Cartagena o Motilla que es presente, és el valencià. No sabem d’on venim ni com hem arribat on som. Per això anem cap al futur com diu la mostra cultura popular: com cagalló per séquia. El mal ens ve, com quasi sempre passa, del cap. La nostra capital, la ciutat de València, no funciona, té un alzheimer com un món i avança cega a colps d’urbanisme suicida i d’events internacionals perillossíssims. Clar i ras: anem vent en popa, a tota vela, contra el penyasegat. Resultat: el naufragi total.

   Gràcies que, contra els delinqüents i pirates que governen la nau, hi ha bons pilots, els escriptors, que des de terra n’assenyalen el rumb correcte. Nascut el 1930, Frederic Martí Guillamon acaba de traure, editat per Tres i Quatre amb l’ajut de la Universitat de València, el segon volum de les seues memòries: “La ciutat trista”, que arreplega la seua peripècia personal des de 1943 a 1966. Si el primer volum, “El carrer de Rubiols” arreplegava les seus vivències de 1936 a 1942, guerra i postguerra  a València vistes per ulls infantils, ara l’autor ens presenta la seua adolescència i joventut sempre amb la ciutat al fons. Una ciutat trista, per vençuda i escapçada, governada pel nacionalcatolicisme alhora terrible i grotesc amb l’aplaudiment de la mediocritat cultural provinciana indígena. Pel llibre desfilen locals (caus d’art, cafés, teatres, llibreries…), ambients, situacions i personatges de tota mena. Un fris urbà vivíssim, un llibre que la crítica ha considerat “imprescindible” per al coneixement d’aquells anys terribles que, encara que semble mentida, encara cuegen.

Toni Mestre.