Pàgina d'inici » Posts tagged 'dedaltabaix' (Pàgina 8)
Tag Archives: dedaltabaix
Estima vosté Raimon?
Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?
Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.
Toni Mestre Diumenge 27.02.05
El soroll i el silenci.
Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.
Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú. I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.
Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”
Toni Mestre. Diumenge 16.02.03
El Dimoni.
Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.
Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.
El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.
Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.
La ciutat de València.
Això d’ostentar la capitalitat d’un país és un honor i una responsablitat que els antics valencians tenien molt clars. “La Ciutat i el Regne de València” era la fòrmula que encapçalava la documentació de quan érem un poble independent. La desfeta de 1707 inicià la decadència nacional del País Valencià que s’agreujà després de 1808 amb allò de les províncies i la pèrdua de la capitalitat territorial. Símbol de la desnacionalització que representà el s. XIX va ser la destrució de la Casa de la Ciutat i la dispersió i mistificació del patrimoni que s’hi guardava: la manipulació de la Senyera de la Ciutat en seria el millor exemple.
La sucursalització i el provincianisme s’accentuen durant el segle XX. I el Franquisme serà la cirera del pastís amb tot allò de Valencia del Cid, Levante, etc. L’aparició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster l’any 1962 serà un revulsiu que afectarà sobretot les capes universitàries, però l’atonia de la ciutat no farà sinó agreujar-se. Així arribem a la Transició… Tímids intents de recuperar un país i una capitalitat, més enllà de la lletra impresa d’un Estatut pactat i redactat per forasters, són avortats des de Madrid. Amb el PP arribem a la desfeta total. “Fer-se rics i mangonejar” n’és la consigna i l’aceptació d’un paper de tercera “regional” un fet. Al binomi Madrid-Sevilla els valencians som incapaços d’oposar un València-Barcelona.
I així ens va la fira. Després de la Guerra de Succesió va pareixer pels carrers de València un pasquí amb el dibuix d’un valencià nu, amb una mà davant i una altra darrere, i el verset “Carles Tres / i Felip Quint / m’han deixat / en lo que tinc”. Després de vint-i-cinc anys de “Constitución y autonomias” podem ben bé reescriure’l així: “El PSOE / i el PP/ m’han deixat / com veu vosté”. Ens cal un canvi radical a l’ajuntament capitalí que retorne la dignitat a la ciutat i al poble de València!.
Toni Mestre 26.02.2003.
Decent/Indecent.
“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els individus o col.lectius que obren dignament, honradament, honestament, justament, són decents; els que no, indecents.
Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus i lliurepensadors.
Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea apócrifa (apuntes y recuerdos de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!
Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.
Constitucions són fonaments.
Jo vaig ser un dels qui, el 6 de desembre de 1978, no votaren l’actual “Constitución Española”. Perquè no hi estava d’acord, com no ho estic ara, amb molts dels seus principis bàsics. I no me n’he penedit mai. Recorde que llavors es va fer una campanya borda per part d’alguns partits: o votem aquesta constitució o torna el franquisme, deien. D’altres la combateren perquè els semblava massa d’esquerres. Quins collons! Aquesta trista Constitució que ara tant s’estimen els descendents d’aquells que no la volien, era precisament la llavada de cara dels que havien viscut a cavall de la dictadura. Era el passaport democràtic de “lladres, botxins i tirans”. Era el “ací no ha passat res i avant tots per la senda constitucional”. Esperpèntic. Més d’un quart de segle després aquelles martingales o baixades de pantalons dels anomenats “padres de la Constitución”, una tropa on hi havia de tot i més, la seua “filla” és el fonament d’un sistema que dretes i falses esquerres s’entesten a dir democràtic i que, com l’any 78 vam veure alguns, d’això té molt poc, degut, a més, a la lectura restrictiva que en fan.
Ara ens convoquen a una altra ensarronada, però aquesta vegada de nivell europeu. “Voteu sí”, ens diuen els de sempre. “Aquesta Contitució nostra és la millor possible. Votar no o no votar és tornar al caos”, afirmen. Quan els escolte em sent com fa vint-i-set anys: decebut i irritat. Decebut per la poca susbtància dels “nostres” polítics psoers i irritat amb una dreta que ens torna a tractar de faves i ens vol encolomar un text que el que fa és fonamentar l’Europa dels rics i dels estats centralistes. Una Europa de negocis i mentides, molt lluny de la que molta gent hem somniat i desitjat. Per la que hem lluitat i per la que seguirem lluitant sempre. Avui la meua lluita per Europa, que no vull que es fonamente més d’un quart de segle en aquest brut projecte de Constitució, serà votar NO. No amb el meu vot!
Toni Mestre. Diumenge 20.02.05.
Carassetes.
Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial han destruit de fet el sentit íntim de la festa.
Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!
Toni Mestre. Diumenge 26.02.06
Alerta amb els insults.
Insults són aquelles expressions o paraules ultratjoses amb què pretenem ofendre algú o alguna cosa, segons diu el Fabra. Insultar només ho fem els humans. De fet és una de les nostres activitats preferides, això d’intentar ultratjar, injuriar, escarnir, ofendre, ferir, infamar, etc. a altri. Totes les llengües tenen un variat repertori de mots esmolats com navalles amb els quals els seus parlants s’omplen la boca quan se’ls calfa el cap. Hi ha insults terribles, enginyosos, vulgars, ocurrents o divertits. Els valencians tenim fama de dir els insults més grossos fins i tot afectuosament. “Quina filla de puta estàs feta!” o “Mira que és cabronàs!” són expressions que el receptor/a, si és de la nostra nació, no prendrà malament o fins i tot considerarà un elogi. Ara, si mai les dieu a Espanya, Requena i Villena incloses, podeu acabar a l’hospital… o al cementeri.
Ultimament, i per influència del castellà que ens plou nit i dia, els valencians, tan rics en aquest camp, comencem a insultar-nos amb castellanismes innecessaris. La palma se l’enduu “gilipollas” que ha entrat fins i tot en els llibres infantils/juvenils sota la capa de fer un llenguatge viu i natural. Natural “gilipollas”? Començant per la “g” inicial castellana i el plural es “as” el mot no té res de nostre i és d’impossible assimilació. El que sí té és moltes equivalències genuïnes que el fan innecessari: borinot, per exemple. O moniato. O tòtil/a. Un altre intrús recent és “capullo”, també ja freqüent en llibres i doblatges, quan tenim el nostre “fava”, o el seu cap de caps “fava de segona flor”, per a denominar una persona estúpida, ignorant o bleda. També val “carallot” que, com “fava”, fa referència a la mateixa part de l’anatonia masculina que “capullo”. Ah, l’altre dia ma mare va dir, parlant d’unes germanes que l’ensenyaren a cosir de joveneta, que “ ja eren andosques”, mot genuí que fa totalment innnecessari el lleig castellanisme “matxutxo/a”. Alerta!
Toni Mestre. 08/02/2004.
Dues Anècdotes.
El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.
Recordaré ara un parell d’anècdotes que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana, més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.
Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que daixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”
L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.
Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Lluís Guarner, Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.
Toni Mestre.València, abril de 2001.
La maldat dels “bons”.
” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.
No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.
Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.
Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)
Toni Mestre 