Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua catalana'
Tag Archives: llengua catalana
Més dolça que la mel.
Sembla que va ser Tomàs Villarroya el primer valencià que motejava així la llengua del país l´any 1841 en el seu poema “Cançó” publicat a la revista “El liceo valenciano”. La influència de la famosa “Oda a la pàtria” de Benaventura Carles Aribau, publicada el 1833 és evident, però l´expressió tingué tanta fortuna entre nosaltres que, mentre els catalans l´abandonaren ràpidament i en lloc de cantar la llengua símplement es dedicaren a emprar-la, encara avui és normal sentir-la en boca de mantenidors, poetes de llibres de festes, fallers o festers i en altres ambients castellanitzats valencians. “Més dolça que la mel” li diuen a la llengua que ni la parlen ni l´estimen; però per els qui la parlem i la vivim dia rere dia esperançadament no és ni dolça ni amarga, simplement és i prou. Tot i que alguns de cara, i altres per l´esquena, s´entesten a amagar-nos-la ben sovint.
Una cosa tan neta com és la llengua, i tan clara (“Xica, deixa´t de romanços”, li vaig sentir dir a una dona de Morella, “la nostra llengua la més clara!”) i la quantitat de tarquim que se li pot atocar al damunt! De primeries amb prohibicions “manu militari”, una “tradició” que ens ve del temps de la repressió contra les Germanies, i a continuació “a cristazos” a través de la jerarquia catòlica. o a palmetades, per mitjà de mestres públics i privats però sempre “nacionales”. Sense oblidar els injustos jutges i tota la resta del funcionariat “colonial” que hem hagut de patir. Fins els últims anys, quan amb la democràcia s´esperava també la llibertat, la normalitat de la llengua. Però també en aquest cas, pel que es veu, “el canvi” ha eixit fallat.
De l´alegría i les il.lusions dels primers anys hem passat al “magre menjar” del moment actual. Ja la Constitució ens discrimina davant els castellans, que només cal que aprenguen la seua llengua mentre nosaltres hem de saber la d´ells per obligació i la nostra per devoció, situació d´injusticia i marginació que, per a major “inri” subratlla i ratifica el nostre pobre Estatut. Alguna cosa volgué esmenar-se amb la “Llei d´us i ensenyament del valencià” però la manca de voluntat política del PSOE, en aplicar-la i potenciar-la es evident. La inexistència d´una Direcció General de Política Lingüística al si del nostre govern n´es una mostra clara. A més a més està el pèsim exemple de desamor a la llengua que donen la majoria dels nostres polítics en la seua activitat diaria als ajuntaments, diputacions i Corts Valencianes. Poquíssim la parlen i encara menys la parlen bé. El conseller de Cultura, Educació i Ciència, el senyor Cebrià (ell s´estimava més signar “Ciprià” i ves a saber si encara li diuen oficialment Cipriano), abans ha abandonat el càrrec que ha aprés, per exemple, a dir correctament “ciutadà” en comptes de l´incorrecte “ciudatà” que ens arreava cada dos per tres.
A tot açò vingué la televisió, la TVV o Canal-9 qu eli diuen, Una ocasió d´or per a fer a l´idioma una passa de gegant i fer-lo arribar, amb un nivell i uns registres correctes, a amples capes de la població que o no l´havien pogut estudiar o símplement l´ignoraven per ser procedents d´altres països més o menys propers. Una oportunitat llàrgament esperada per uns i altres que eren conscients de la necessitat de saber corrèctament la llengua del país i del dret que tenien a que s´els ensenyara, o simplement s´els parlara, exàctament com s´ensenyen als propis i als estranys les altres llengúes oficials del món: com mana la gramàtica i punt. I de bell nou ens fallen. En contra de la tradició literària, en contra de la Universitat, en contra del sentit comú i d´allò que s´està ensenyant a les escoles i instituts, s´adopta un model híbrid, bord, anti-valencià per castellanitzat i antipopular per vulgar. “La dolça llengüa”, com sempre, és una excusa per a tapar el que interessa: seguir castellanitzant, dolçament això sí, elpoble valencià. Ja fa temps que sabem la maniobra, Tot afebliment, divisió, “regionalització” de l´idioma és ajudar la castellanització.
Toni Mestre 1990.
Mentre escolte com creix el teu cabell.
Va aparèixer un dia de primavera de 1990. Va preguntar per mi al guàrdia del vestíbul. Quan vaig eixir a veure qui em demanava el primer que vaig veure va ser el seu somriure. Era només un somriure. Em va allargar la mà i es va presentar sense deixar de somriure. Era un xicot jove, prim, no gaire alt, de cabells llissos i bruns que li queien continuament sobre el front. Volía conéixer-me. Feia temps que seguia el meu treball periodístic i per fi s´havia decidit a venir a veure´m. El vaig convidar a passar a la redacció on cap al vespre mai no hi havia gairebé ningú. Ja tenia ellestit el meu treball i podia dedicar una estona a rebre visites. De fet, sempre hi venia algú a xarrar. Hi estava acostumat i a més a més m´agradava.
Seguia somrient. Gairebé no parlava. Contestava amb monosíl.labs les meues preguntes i somreia. Vaig començar a sentir-me incòmode. Qui era aquell i que volia? La violència de la situació va fer que se m´acudís preguntar-li si volia un café. Va fer que sí amb el cap i passàrem a la cafeteria del costat. Asseguts als tamborets es va relaxar una mica i començà a contar-me qui era i qui feia. Havia nascut a un poblet de la Vall Farta, a la Ribera Alta. A l´arribar el moment d´incorporar-se al servei militar havia optat per l´objecció de consciència. Estava fent un treball substitutori no recorde si a Alberic o Alginet. De fet només li restava passar a recollir la llicència després haver estat més d´un any ajudant a un centre de joves. Tenia vint anys i mig, em va dir. Seguia somrient d´una manera que em va semblar histèrica.
Es deia Joan Manuel. Parlava un valencià de bona fonètica i utilitzava paraules i expressions cultes i sovint de procedència oriental. Era evident que no era universitari, però també que no era un llauradoret o un obrer tot i tenir les mans inflades pel treball. Ell també tenia aficcions, en digué, literàries i periodístiques. Em va caure bé i vaig pensar que potser li podría fer una entrevista dins la sèrie “Gent del carrer” que estava fent aleshores. Per tot allò de l´objecció que en eixe moment estava d´actualitat. Es va sorprendre. Augmentà de sobte el seu nerviosisme i tornaren les rialles, Vaig insistir i quedàrem per a un dia de la setmana següent.
Va venir puntual. De bell nou amb el somriure exagerat que de seguida vaig veure que era només un defensa. Era, i m´ho demostrà al llarg de l´entrevista, molt tímid. Però no era una timidesa natura, franca. Al seu darrere s´amagava alguna cosa que vaig trigar molt de temps a saber. Durant tota la gravació es mostra seriós. Pensava molt les respostes. Les elaborava. En contra del que m´esperava la conversa va resultar poc espontània. Forçada. Quan la vaig acabar sabia d´ell les poques coses que m´havia contat una setmana abans. A l´hora d´acomiadar-se tornà a somriure com sempre amb aquella insistència que m´omplia de neguit. Va agafar-me la mà amb al seua suada i freda i em va demanar si podría tornar a visitar-me. Quan vulgues, li vaig dir. I va tornar a l´altra setmana i a l´altra i a l´altra. Es va fer habitual.
Venia, s´asseia el meu costat a la taula, observava el meu treball i callava. Quan menys m´ho esperava em deia: “Em convides a un café?”.Passavem a la cafeteria. Jo el prenia descafeinat, però ell el demanava ben carregat i sovint doble. Només parlava si jo encetava la conversa i li demanava la seua opinió. Contestava amb frases curtes, De fet allò només eren monòlegs. Ell m´escoltava i em feia la impressió que es bevia tot el que jo deia. M´estudiava. No parlava mai de la família, ni dels seus amics. Només em va dir que, de moment, treballava de cambrer a un restaurant de la zona universitària de Blasco Ibàñez. Però allò era només provisional. Aquell estiu tenia el projecte d´anar-se´n a Menorca on, amb uns amics d´allà, pensaven muntar un cinema d´estiu i un restaurant.
Precisament uns dies abans d´enprendre el viatge, a primeries del més de juny, em va dir que perquè no quedàvem un dia a dinar. Aleshores jo ja tenia serioses sospites de la seua homosexualitat. Eren detalls, mirades, paraules deixades anar…N´estava ben convençut. I va ser així que vaig acceptar la seua proposta. Vaig trigar un dia que tenia la vesprada lliure. La idea de tenir moltes hores per a passar-les junts el va entusiasmar. Va insinuar un restaurant del barri del Carme. Un vegetarià. Mai no n´he estat aficcionat, però vaig acceptar. Hi varem quedar a la porta. Tot i que ell vivia al barri es va negar a que passés per sa casa a arreplegar-lo. Feia un dia calorós, ben típic del pre-estiu valencià. Jo tenia la idea de anar a dinar i després acostarnos al apartament que tinc vora la plaja. Era un lloc bonic i tranquil que podía molt bé ajudar-lo sincerar-se. No és que sentís per ell cap desig tumultuós. Ni pensar-ho. Però era jove i tenia, malgrat les seues tenebres, una virginitat aparentment lluminosa. A més em fei la impressió que era ell qui em necessitava.
El restaurant estava tancat. I vaig haver d´esperar-lo a la vorera gairebé mig hora. A la fi va arribar, misteriós, excusant-se. S´havia pelat els cabells al zero i estava horrorós. Amb els cabells, aquells cabells d´indi, negres i llissos, havia perdut tot el seu encant. Vaig fer el cor fort i, només pensant que d´allí a poc m´el follaría, li ho vaig perdonar i el vaig seguir fins un altre restaurant del carrer del Túria, al costat del Botànic, que oferia també especialitats vegetarianes. Era un local posat amb quatre taules i dos cartells a les parets. La carta només tenia bonics els noms dels plats. Vaig demanar un arròs de nom poètic que va resultar un desastre. No és que no m´agradassen els components. És que estava empastrat. De cuina, a aquell indret no en tenien ni puta idea. També les amanides resultaren un fracàs. I les postres. A més a més no tenien café…
Toni Mestre (nota. el text es talla ací. Arribarem a saber el final?).
Sobre la llengua.
Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,
L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.
Toni Mestre. 29.01.06
Primavera.
De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.
I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.
És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!
Toni Mestre
Desficaci fester.
Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.
Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…
Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.
Toni Mestre (12.03.06)
Perquè darrere de tot idioma s´amaga una mentalitat.
“Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta” allà on nosaltres diem “gat vell” i “gata maula”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen” i nosaltres que sigui “Mare (de Déu)”. Ells paguen “impuestos”, que ve d'”imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, com per exemple Zaplana, mentre que els corresponents catalans són, només, uns “poca-vergonyes”. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera” quan nosaltres toquem “ferro”. Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples i bufanúvols “buenos días” i “buenas noches” diaris. A Espanya es veu que ho donen tot “dar besos, abrazos, pena, paseos…” mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets “fer besades, abraçades, pena, un tomb…”. Allà diuen “¡oiga!” quan aquí filem mes prim amb un “escolte!” Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen “morenos” i nosaltres “rossos”, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones. Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Mentre ells “hablan” aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, de moment. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i ací “ensinistrem”. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre la“sinistra” (esquerra)… Tota una concepció del món, doncs, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. Distinta. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, de visió del món i de la vida.”
Toni Mestre.
Ramassar.
Comentava l’altre dia amb ma mare el robatori que una amiga meua havia patit a sa casa situada en un barri d’adosats de Picanya,on aquesta mena d’actes delictius, com per tot arreu, sovintegen cada dia més. Segons sembla li varen entrar de nit, quan dormia i sense forçar la porta. Amb un esprai dormiren els dos gossos i s’arribaren fins la seu cambra. Amb el mateix esprai s’asseguraren que tampoc ella els destorbaria. Escorcollaren calaixos i armaris. S’emportaren algunes joies i molta roba. Al segon pis dormia la seua filla jove, però els lladres no hi varen pujar. Encara com!
Ma mare, que encara ix sola al carrer, m’escoltava amb la natural preocupació. Amb els temps que corren una persona de 85 anys viu sempre, dins i fora de casa, amb l’ai al cor. Em demanava detalls i de tant en tant afegia comentaris sobre el cas. Em féu l’efecte que li preocupava més la pèrdua de la roba que no la de les joies. En un determinat moment va fer: “Veges, obrir-li els armaris i ramassar-li-ho tot!”. “Ramassar”. Era la primera vegada que sentia viva aquesta paraula, germana del francés “ramasser: arreplegar del terra”. Com tinc per costum em vaig abocar al “Diccionari Català-Valencià-Balear” i heus ací què em vaig trobar: “Agranar o netejar amb el ramàs. Arreplegar, emportar-se les coses arreu”. I la donava viva als dialectes occidental, oriental, rossellonés i mallorquí”. Del País Valencià, res de res. Ma mare és nascuda a Benidorm i criada a l’Alfàs del Pi i Altea. Al “Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans només hi ha només la primera definició: “Arreplegar (coses escampades) amb un ramàs o amb una altra eina adequada”, definició que copia quasi literalment el “Diccionari Valencià” d’Edicions Bromera. Explique tot açò, un dia com avui, dia de la Nit de Sant Joan, perquè, una vegada més, en la boca dels nostres vells trobe viva, més que a molts diccionaris, la unitat de la nostra llengua. Bones fogueres!
Toni Mestre
Regaleu llibres.
Vosaltres, amables lectors/ores, estimeu els llibres. Estimeu la cultura escrita, ara i ací humilment representada per aquesta columna setmanal. Ho sé perquè molts m’ho dieu o m’ho féu arribar a través del correu electrònic. Sou, som, una minoria potent que s’apassiona amb una bona novel.la, s’emociona amb un bell poemari o s’engresca amb un acurat assaig. Però no els índexs de lectura del País Valencià són, encara, lamentables. En la nostra llengua i en castellà, no hi penseu. Però allò que ens preocupa i angoixa és l’analfabetisme militant de tants valencians que ni saben ni volen saber res de la seua llengua. I viuen i moren tan feliços, infeliços!
A la ciutat de València, front cultural i polític on ens juguem el futur del país, tenim un any més la Fira del Llibre. Aquestes ratlles no són per animar-vos a visitar-la. No cal. Sé que ho féu i que compreu llibres.i no només un colp l’any. El que vull és que regaleu llibres als vostres amics i parents. Als vostres veïns si cal! Pot semblar estrany dit així de sobte, però un llibre en la nostra llengua dins d’una llar castellanitzada o analfabeta pot ser el principi d’una revolució cultural, i nacional, d’abast insospitat. I en tenim una bella oferta!
Entre les novetats d’autors d’ací hi ha assaigs tan notables com “A l’inici del segle. Un dietari de reflexions” mirada sobre l’actualitat valenciana lliure, variada, intel.ligent i enriquidora de Gustau Muñoz i “Joan Fuster: converses filosòfiques” de Júlia Blasco”, d’un racionalisme desinfectant, d’edicions 3i4. Novel.les com “La guerra de quatre” de Víctor G. Labrado i “L’avió del migdia” de Francesc Bayarri, de Bromera; o “El camp dels vençuts” de Toni Cucarella que ha tret Columna. Tres exercicis ben reexits per a salvar la memòria que ens han, o ens hem, negat. I tota la poesia! Aneu a la fira. Trieu, remeneu i regaleu llibres. Com m’ha escrit el Cucarella en la seua dedicatòria: Salut, República i Literatura!
Toni Mestre 05.05.2002
Rius i boscos.
Quan llegireu aquesta columna estaré passant uns dies al “plat pays”, que era el seu, com cantà Jacques Brel. Bé, no exactament a Bèlgica, però ben a la vora. Seré prop de Valenciennes, població francesa fronterera amb la Valònia francòfona. Hi vaig cada dos anys a passar les vacances amb amics d’allà. Ara que tot és la Unió Europea i que ja no hi ha fronteres interestatals, tan sovint artificials, veus clarament que geogràficament la zona és tot el mateix “plat pays”. Allò era una regió tradicionalment de mines de carbó i d’acereries que des de fa trenta anys ha canviat de cara. El que era negre és verd i les escombreries i les mines són boscos i llacs. Dominen els arbres, antics i recents, i els rius tornen a ser nets.
I quins rius! A cent metres de casa discorre vell i plàcid l’Escalda, en neerlandés “Schelde”, “l’Escaut” de la cançó de Brel, per on baixaven els miners italians amb el carbó. Riu de plana, amb nombrosos meandres, segueix sent sent una via comercial de primer ordre. A les seues ribes cresqueren Gant i Anvers. Una mica més a l’est hi trobem el Mosa, en neerlandés “Maas”, en francés “la Meuse”, que travessa les Ardenes entre profunds congostos i muntanyoles boscoses fins que s’endinsa a la plana holandesa i finalment es fon entre els braços del Ri
Per a un meridional mediterrani veure tant de riu, tant de canal, tant de camí d’aigua dolça corrent entre arbres i prats d’una verdor total, és un espectacle que no cansa mai. Com no et canses de passejar pels boscos de la regió. Bruay sur Escaut, el poblet on visc, es troba entre l’amable “foret de Mormal” i la immensa “foret de Raismes-St.Amand-Wallers”, que és un parc natural regional. Són boscos humits sobretot de faigs, on abunden els bedolls, les falgueres, la molsa… el paradís! En tinc una visió d’estiu, clar. Els meus amics n’estan més que farts i les seus vacances d’agost són de sol i platja, a la vora del nostre Mediterrani.
Toni Mestre Diumenge 20.07.03
Esterilitat.
Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.
M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.
Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!
Toni Mestre
2003
Toni Mestre 