Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua catalana'

Tag Archives: llengua catalana

Regaleu llibres.

Vosaltres, amables lectors/ores, estimeu els llibres. Estimeu la cultura escrita, ara i ací humilment representada per aquesta columna setmanal. Ho sé perquè molts m’ho dieu  o m’ho féu arribar a través del correu electrònic. Sou, som, una minoria potent que s’apassiona amb una bona novel.la, s’emociona amb un bell poemari o s’engresca amb un acurat assaig. Però no els índexs de lectura del País Valencià són, encara, lamentables. En la nostra llengua i en castellà, no hi penseu. Però allò que ens preocupa i angoixa és l’analfabetisme militant de tants valencians que ni saben ni volen saber res de la seua llengua. I viuen i moren  tan feliços, infeliços!

                                      A la ciutat de València, front cultural i polític on ens juguem el futur del país, tenim un any més la Fira del Llibre.  Aquestes ratlles no són per animar-vos  a visitar-la. No cal. Sé que ho féu i que compreu llibres.i no només un colp l’any. El que vull és que regaleu llibres als vostres amics i parents. Als vostres veïns si cal! Pot semblar estrany dit així de sobte, però un llibre en la nostra llengua dins d’una llar castellanitzada o analfabeta pot ser el principi d’una revolució cultural, i nacional, d’abast insospitat. I en tenim una bella oferta!

                                      Entre les novetats d’autors d’ací hi ha assaigs tan notables com “A l’inici del segle. Un dietari de reflexions”  mirada sobre l’actualitat valenciana lliure, variada, intel.ligent i enriquidora de Gustau Muñoz i “Joan Fuster: converses filosòfiques” de Júlia Blasco”, d’un racionalisme desinfectant, d’edicions 3i4. Novel.les com “La guerra de quatre” de Víctor G. Labrado i “L’avió del migdia” de Francesc Bayarri, de Bromera; o “El camp dels vençuts” de Toni Cucarella que ha tret Columna. Tres exercicis ben reexits per a salvar la memòria que ens han, o ens hem, negat.  I tota la poesia! Aneu a la fira. Trieu, remeneu i regaleu llibres. Com m’ha escrit el Cucarella en la seua dedicatòria: Salut, República i Literatura!

                                                                              Toni Mestre 05.05.2002

Rius i boscos.

Quan llegireu aquesta columna estaré passant uns dies al “plat pays”, que era el seu, com cantà Jacques Brel. Bé, no exactament a Bèlgica, però ben a la vora. Seré prop de Valenciennes, població francesa fronterera amb la Valònia francòfona. Hi vaig cada dos anys a passar les vacances amb amics d’allà. Ara que tot és la Unió Europea i que ja no hi ha fronteres interestatals, tan sovint artificials, veus clarament que geogràficament la zona és tot el mateix “plat pays”. Allò era una regió tradicionalment de mines de carbó i d’acereries que des de fa trenta anys ha canviat de cara. El que era negre és verd i les escombreries i les mines són boscos i llacs. Dominen els arbres, antics i recents, i els rius tornen a ser nets.

I quins rius! A cent metres de casa discorre vell i plàcid l’Escalda, en neerlandés  “Schelde”, “l’Escaut” de la cançó de Brel, per on baixaven els miners italians amb el carbó. Riu de plana, amb nombrosos meandres, segueix sent sent una via comercial de primer ordre. A les seues ribes cresqueren Gant i Anvers. Una mica més a l’est hi trobem el Mosa, en neerlandés “Maas”, en francés “la Meuse”, que travessa les Ardenes entre profunds congostos i muntanyoles boscoses fins que s’endinsa a la plana holandesa i finalment es fon entre els braços del Ri

                                         Per a un meridional mediterrani veure tant de riu, tant de canal, tant de camí d’aigua dolça corrent entre arbres i prats d’una verdor total, és un espectacle que no cansa mai. Com no et canses de passejar pels boscos de la regió.  Bruay sur Escaut, el poblet on visc, es troba entre l’amable “foret de Mormal” i la immensa “foret de Raismes-St.Amand-Wallers”, que és un parc natural regional. Són boscos humits sobretot de faigs, on abunden els bedolls, les falgueres, la molsa… el paradís! En tinc una visió d’estiu, clar. Els meus amics n’estan més que farts i les seus vacances d’agost són de sol i platja, a la vora del nostre Mediterrani.

                                                 Toni Mestre Diumenge 20.07.03

Esterilitat.

    Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.

    M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per  a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.

    Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!

Toni Mestre

2003

 

%d bloggers like this: