Quan llegireu aquesta columna estaré passant uns dies al “plat pays”, que era el seu, com cantà Jacques Brel. Bé, no exactament a Bèlgica, però ben a la vora. Seré prop de Valenciennes, població francesa fronterera amb la Valònia francòfona. Hi vaig cada dos anys a passar les vacances amb amics d’allà. Ara que tot és la Unió Europea i que ja no hi ha fronteres interestatals, tan sovint artificials, veus clarament que geogràficament la zona és tot el mateix “plat pays”. Allò era una regió tradicionalment de mines de carbó i d’acereries que des de fa trenta anys ha canviat de cara. El que era negre és verd i les escombreries i les mines són boscos i llacs. Dominen els arbres, antics i recents, i els rius tornen a ser nets.
I quins rius! A cent metres de casa discorre vell i plàcid l’Escalda, en neerlandés “Schelde”, “l’Escaut” de la cançó de Brel, per on baixaven els miners italians amb el carbó. Riu de plana, amb nombrosos meandres, segueix sent sent una via comercial de primer ordre. A les seues ribes cresqueren Gant i Anvers. Una mica més a l’est hi trobem el Mosa, en neerlandés “Maas”, en francés “la Meuse”, que travessa les Ardenes entre profunds congostos i muntanyoles boscoses fins que s’endinsa a la plana holandesa i finalment es fon entre els braços del Ri
Per a un meridional mediterrani veure tant de riu, tant de canal, tant de camí d’aigua dolça corrent entre arbres i prats d’una verdor total, és un espectacle que no cansa mai. Com no et canses de passejar pels boscos de la regió. Bruay sur Escaut, el poblet on visc, es troba entre l’amable “foret de Mormal” i la immensa “foret de Raismes-St.Amand-Wallers”, que és un parc natural regional. Són boscos humits sobretot de faigs, on abunden els bedolls, les falgueres, la molsa… el paradís! En tinc una visió d’estiu, clar. Els meus amics n’estan més que farts i les seus vacances d’agost són de sol i platja, a la vora del nostre Mediterrani.
Toni Mestre Diumenge 20.07.03
Toni Mestre 