Pàgina d'inici » Posts tagged 'país valencià' (Pàgina 2)
Tag Archives: país valencià
La força i l´angoixa.
Escriu Octavio Paz al seu llibre “Posdata”, editat en 1970 per Siglo Veintiuno Editores SA de Mèxic, tot parlant de les relacions entre el seu país, i altres llatinoamericans, i el poderós veí del nord que “l’oposició entre els Estats Units i Amèrica no és una oposició entre civilitzacions sinó que pertany al subgènere de contradiccions dins d’una mateixa civilització” tot i que reconeix que es tracta diferències radicals. I afig a continuació: “esta relació d’oposició podria ser fecunda si la força d’un dels interlocutors i l’angoixa dels altres no entelaren i viciaren el diàleg”.
No crec que es puguen definir millor ni de manera més clara les relacions que arreu del món enfronten estats i països que aquesta oposició força-angoixa. Una definició que retrata ben clarament la situació dels valencians, catalans en general, bascos i gallecs respecte a l’”España con eñe”, l’estricta, l’autèntica, l’entesa només com els Països Castellans (PPCC). Així cada dia veiem ben a les clares que el diàleg entre els PPCC i la seua perifèria no castellana, no “española”, és no ja difícil, sinó de fet pràcticament impossible. Seguim llegint Octavio Paz i fem mentalment l’adaptació al nostre cas: “la conversació entre nordamericans i llatinoamericans esdevé un arriscat viatge entre equívocs i miratges. La veritat és que no són diàlegs, sinó monòlegs: mai no sentim el que diu l’altre o, si ho sentim, pensem sempre que diu una altra cosa. Ni tan sols la literatura i la poesia escapen a aquest embolic de confusions. La majoria dels poetes i escriptors nordamericans ignoren o menystenen la cultura o l’home llatinoamericà”. Paral.lelament, segueix escrivint: “les visions que tenim els llatinoamericans dels Estats Units són descomunals i quimèriques”. I recorda que si per al poeta Rubén Darío el president Theodore Roosevelt era un nou Nabucodonosor el primer que va fer Jorge Luís Borges quan va visitar Texas va ser escriure un poema en honor dels defensors del Àlamo. I acaba dient: “Exageracions de la còlera, l’enveja o la llagoteria”.
Què fàcil és fer la translació al cas nostre, al valencià estricte concretament! Ací com allà la dominació forastera ha estat possible per la dimissió, la submissió, de la classe dominant nacional. La classe dominant de tots els països dominats es corromp, es transforma en cap de sucursal repressora al servei del nou amo a canvi d’arreplegar les molles de la seua taula. Seguim amb Octavio Paz: “Asseguts sobre Mèxic, els nous senyors i els seus cortesans i paràsits es llepen els llavis davant gegantins plats de fem florit. Quan una societat es corromp, el primer que es cangrena és el llenguatge”. Últimament sovintegen a València. com una oratòria de flors de plàstic, declaracions gangrenades que, malgrat la misèria moral i nacional en que vivim, gosen parlar d”esplendor”. De fet confonen, i volen que confonem, els seus bruts negocis particulars amb el progrés del país i de la majoria de les seus gents. I què fa aquesta majoria? Se’n defensa? Seguint, i adaptant Paz a la realitat del País Valencià, els immigrants encara formen un conjunt amorf, una força adormida que cal no menysprear, mentre els obrers han estat mediatitzats i burlats per les corrompudes burocràcies que sovint dirigeixen els sindicats. “El trànsit de la democràcia sindical a la política serà insensible”, escriu el mexicà. I té raó. Però els nostres obrers han renunciat al poder, s’han conformat amb el joc que l’amo reparteix, i com segueix dient Paz: “a aquell que refusa el poder, per un procés fatal de reversió, el poder el destrueix”.
També els valencians com a poble han renunciat al poder, a l’autogovern, a la sobirania, a la independència. Ens estem conformant amb un desenrotllament, seguim Octavio Paz de nou, que ha estat, fins ara, el contrari del que significa aquesta paraula: deobrir el que estava enrotllat, desplegar-se, créixer lliurement i armònica. El nostredesenrotllament ha estat una autèntica camisa de força. Un fals alliberament: perquè “si ha abolit moltes de les antigues i absurdes prohibicions, en canvi ens escanya amb exigències no menys terribles i oneroses”. Un desenrotllament, un progrés, que s’ens imposa amb l’ajut descarat de la majoria dels mitjans de comunicació. I ens recorda encara Paz: “el monopolio político implica no només el control de les organitzacions populars sinó el de l’opinió pública”. I continua: “sense crítica, i sobretot sense autocrítica, no hi ha possibilitat de canvi”. Després de la fi de la Dictadura, amb la Transició i les esperances que va despertar “el canvi”, la debilitat moral dels diversos governs democràtics que hem tingut a Madrid i al País Valencià els ha conduit a la violència, a l’agressió. El cas dels atacs i la marginació de la Universitat és un dels més significatius d’aquesta actitud, però en podríem trobar a dotzenes.
I acabe aquest article, pensat i escrit perquè es publique avui, dia 9 d’octubre, Dia Nacional Valencià (de quina nació?) amb aquestes preguntes que es fa Octavio Paz pensant en els mexicans i que jo trasllade al nostre poble: “Serem finalment capaços de pensar pel nostre compte? Podrem concebre un model de desenrotllament que siga la nostra versió de la modernitat? Projectar una societat que no estiga fonamentada en la dominació dels altres i que no acabe…en les explosions de fàstic i odi que irrompen el festí occidental?”. Ens caldrà recuperar el magnetisme que entre nosaltres ha perdut quasi completament la paraula Democràcia, aprendre a pensar amb autèntica llibertat. Perquè tota dictadura, siga d’un home, d’un partit, d’un pensament únic desemboca, de bell nou és Paz qui parla, “en les dues formes predilectes de l’esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu”. És això el que volem? O ens decidirem d’una vegada a exigir un diàleg net i honest entre dos interlocutors que hagen deixat de banda l’un, els PPCC, la força i l’altre, la perifèria, l’angoixa per tal d’arribar a solucions fecundes per a tots?
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Hills.
Vivim temps de desficis i desficacis. Desfici és “agitació deguda a un mal físic o moral que no ens deixa estar tranquils, a una cosa que ens despacienta fortament”. I desficaci és “disbarat; cosa feta o dita contra la raó, fora de propòsit”. No caldrà que us explique els motius físics, morals, polítics, econòmics, culturals, socials, mediambientals, polítics, nacionals en fi, que les valencians actuals tenim per a viure en un desfici profund i constant. Les planes d’aquest diari en van plenes a vessar. Vosaltres mateixos. Però el que m’interessa comentar, i denunciar, ara i ací, és un dels molts desficacis que els protagonistes principals de la desficiosa tragicomèdia que vivim al País Valencià, els constructors, perpetren dia rere dia contra la història, la cultura i la llengua del nostre poble.
Veureu. L’altre dia vaig trobar a bústia un paper de promoció d’una urbanització. Cap sorpresa, cada setmana me n’arriben uns quants. El que em va sobtar, desagradablement, era el nom que li havien posat a la cosa que volien vendre’m: “Náquera Hills. Complejo residencial”. Antinaturalment, com sempre, tota la informació venia en castellà: “Naturaleza en pleno casco urbano”, “La forma de vivir con calidad de vida”, “Excelente orientación”, “…. No cal dir que el tal “complejo” és un conjunt més d’adossats, sempre una mica enforfoguits, dels que proliferem arreu i estan cobrint el paisatge valencià amb una manta de ciment asfixiant. Però el que em va tocar més els collons nacionals va ser la supercoentor de “hills”. “Náquera (sic) Hills”! No en teníem prou amb castellanades com “Mis pinos”, “Los pinos”, “Entrepinos”, “El pino verde”, “El verde pino”… i tantes altres vulgaritats coentes que ara haurem de patir també l’anglés en la toponímia menor.
“Hill” és una paraula anglesa que podem traduïr perfectament per tossal, turó, puig, pujol, serral, etc. Pero no, alguns pensen que queda més fi dir-ho “in english”. Ja s’ho faran! A mi, però, em faria una vergonya grossa dir, si vinguera el cas: “Visc a Náquera Hills”. Clar que fer com fan no és pecat. Allà pel vuitantes ja vaig tenir el primer ensurt d’aquest tipus quan vaig veure que la destrossa de la falda de la serra de Bèrnia, a la Marina Baixa, s’emparava davall del ridícul nom d’”Altea Hills”. Aquell crim toponímic, i també urbanístic , el cometé impunement “Edificaciones Calpe”, el negociet d’Andrés Ballester, Zaplana, Julio Iglesias, Lladró i tutti quanti. Tan bonic que hauria sonat “Tossals de Bèrnia”. Com en el cas d’ara “Pujols de Nàquera”. Però no, “hills”! Quin desfici! Quant de desficaci!
Toni Mestre. Agost 2003.
Fames, espolis i mentides.
Aquests dies han desaparegut dos famosos del panorama espanyol: Antonio Gades i Carmen Ordoñez. Fama, segons el diccionari és “veu pública de lloança o de blasme, reputació favorable o desfavorable”. O siga que es pot tenir bona o mala fama. Com en el cas de la sort i la fortuna, que poden ser bones o dolentes (bona sort, mala fortuna), així la fama pot pregonar les nostres excel.lències o les nostres misèries. En el cas del valencià Antonio Esteve Ródenas, conegut artísticament com Antonio Gades, la fama que ha deixat és de lloança, de la bona, de la guanyada amb una vida de treball ben fet, d’una creació artística renovadora que ha millorat el món que havia heretat. Pel contrari, en el cas de la filla d’Antonio Ordoñez la fama que ha deixat és de la dolenta, de la del blasme, la que ha acumulat al llarg d’una vida ociosa, inútil, desastrada, paràsita. A diferència de Gades el món que ha deixat no és millor que el que va trobar. És, sense dubte, pitjor.
També aquests dies s’ha tornat a nomenar el claustret del Palau de l’Abat de Santa Maria de Valldigna, aquell que es troba encara a Torrelodones. I s’ha tornat de bell nou a parlar d’”espoli”. Espoliar és, segons el mateix dicconari. ”desposseir (algú) d’allò que li pertany”. I crec que polítics i mitjans de comunicació pixen fora de test. Aquest monestir, com tants altres del País Valencià, va ser desamortitzat per l’Estat (desamortització és l’acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliure disposició) entre 1836-51. El propietaris que adquiriren terres i convents d’ordes regulars en feren l’ús que vulgueren: reparcelació, tranformació de conreus, enderroc d’edificis i venda dels materials, etc… Els propietaris de la Valldigna demostraren ben poca sensibilitat envers el monestir que havien comprat. Varen vendre mobles, fustes i pedres i deixaren caure el conjunt munumental, però no espoliaren res. Espoli, autèntic espoli, va ser els dels “papers de Salamanca”, dels quals foren desposseits els seus propietaris legals valencians per un exèrcit, com diu la documentació de l’època, “d’ocupació”. I espoli, i dels grossos, és el que patim cada dia els habitants d’aquest país en el nostre patrimoni moble, immoble, natural, cultural, lingüístic, en l’herència nacional al capdavall, per part d’una classe dominant sucursalista i depredadora que ha convertit en uns angelets els huns d’Àtila.
I finalment, també últimament, hem sentit i llegit, parlant dels frescos redescoberts al presbiteri de la catedral de València, que són “las primeras pinturas del Renacimiento en la España del siglo XV”. Parlar per parlar, perquè durant el segle XV “España”, en el sentit actual, no existia. El territori de la vella “Hispania” dels romans en 1472 acollia quatre estats independents: Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó, confederació a la que pertanyia l’estat valencià, conegut llavors com Regne de València. I dins la Corona d’Aragó s’integraven a més els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, països aquests dos darrers on el Renaixement ja era una realitat. Així podríem dir que són les primeres pintures del Renaixement “a la península”, però a “España”, així, amb “ñ”, invent del segle XIX, fill de les Corts de Cadis i nét de la Gloriosa de 1868, no. Perquè és mentida. Però així anem i així ens va als valencians la fira en mans de “nacionalistas españoles”. De calbot.
Toni Mestre. Agost de 2004.
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.
D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.
La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.
Toni Mestre. 12/05/2002.
Al Teatre Principal.
M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes ocasions he actuat al seu escenari, on he presentat espectacles, homenatges i fins i tot he ballat, sí!, amb el Grup “Alimara”.
Des de tots els seus pisos he fruit amb el treball de gent de l’espectacle que ha eixamplat la meua cultura. He vist , durant la transició, créixer i marcir-se l’esperança d’un teatre valencià propi, en la llengua del país. La dreta no n’estava interessada, clar, però l’esquerra, i un sector del nacionalisme, tampoc no varen donar la talla. “La dama del mar”, p.e., que dirigí Juli Leal amb Vicente Parra va fracassar per les insídies d’un trist personatge que aleshores dominava la nit valenciana. Es va frustar, en definitiva, la normalització de la llengua del país a la ciutat en un terreny tan important com el teatre. No es va voler crear un públic normal, que acceptara espectacles en les dues llengües oficials.
L’altra nit, després d’una llarga absència perquè el que fan no m’interessa, hi vaig tornar. “Panorama des de el puente” és una gran tragèdia d’Arthur Miller i la companyia de Miguel Narros ho féu bé. Un bon espectacle. Poc de públic. Pells i roba finíssima. Al meu costat una xiqueta d’uns divuit anys, preciosa, tota de “boutique” cara. Des de la megafonia anunciaren que faltaven cinc minuts per a la representació. De primer, com sempre, en valencià. Quan ho repetiren en castellà va dir amb la major naturalitat: “!Menos mal que lo han traducido!”. En el mateix to de veu vaig dir: “Em cague en tots els castellans i castellanitzats intolerants!”. Em va mirar irada. Jo estava astorat, perquè seia al costat d’un cotxe-bomba. Aquella criatura delicada no és que no entenia la llengua: és que no la tolerava. No ens tolerava. No sé què entendria del missatge de Miller, però al final va aplaudir entusiasmada. Allò va aumentar encara més el meu astorament.
Simple valencianisme.
Fa uns dies s’ha fet pública la donació al poble valencià de la magna col.lecció pictòrica de Pere Maria Orts i Bosch. Els que el coneixien, els seus amics, o l’estimaven, els seus lectors, ja sabíem del seu patriotisme, de la seua dedicació a la història i cultura del País Valencià i del seu antic afany col.leccionista. Gran part del fruit d’aquesta dèria de pròcer passa ara en herència generosa als qui com ell portem el noble gentilici de valencians. Gràcies pel que em toca, Pere Maria. Gràcies per tota la seua vida, senyor Orts i Bosch. No esperàvem menys de tu, de vosté.
Perquè Pere Maria Orts, seguint l’exemple d’altres valencians “valencianistes”, sovint insultats i agredits precisament per això, per valencianistes, per defensors de la veritat històrica, de la netedat dels orígens, de la dignitat nacional del nostre poble, al servei del qual han viscut i treballat, ara ens deixa hereus dels seus bens artístics a tots, amics i enemics, inclosos aquells que l’han volgut escarnir i l’han motejat d’enemic públic dient-li “catalanista”. Tornar bé per mal és virtut de persones, rara avis entre nosaltres!, cíviques, sàvies i tolerants. Com ho és ell.
Tinc amb Pere Maria Orts alguna afinitat a banda de l’amor pel nostre país i pel nostre poble: uns orígens comarcals comuns. Tant ell com jo tenim les arrels a la Marina Baixa. Ma mare també va nàixer a Benidorm, i encara que va viure la joventut a Altea, on jo em vaig immergir en l’idioma, em va passar el mateix ric valencià comarcal de Pere Maria, amb aquell accent tan musical, aquell vocabulari tan genuí, aquelles expressions tan sucoses. El dia de l’acceptació oficial de la deixa el president de la Generalitat va qualificar l’acte de “valencianía extrema”. No va usar la llengua de la Marina, sinó el castellà. És clar que, el pobre, ignorant de tantíssimes coses, no sap que el gest patriòtic de Pere Maria Orts i Bosch ha estat només de “simple valencianisme”.
Toni Mestre. Diumenge 14.11.04
Anar a la mar.
La nit del 23 al 24 de juny, la màgica Nit de sant Joan que obria la porta de l’estiu, començava tradicionalment a la ciutat la temporada dels banys .Això era abans dels anys cinquanta del segle XX, quan el món rural, reglat per normes que es remuntaven a la prehistòria, dominava la societat. Quan l’home vivia encara en contacte íntim amb la Natura, en depenia directament, i la respectava. I els banys de mar, sempre comptats i senars, eren ordenats pel metge. Però la majoria de la nostra gent obrera o llauradora ni s’acostava a la platja. Si de cas hi anaven un dia en tot l’estiu. El dia d’anar a la mar. Tot un esdeveniment. I les platges, la marina que deien, eren encara un lloc natural, intacte.
Ara, si bé tot l’any és temporada, és a primers de juny que comença la invasió massiva del litoral. Sembla que molta gent té pressa per fer-se morena abans que el veí. Encara que l’aigua estiga massa freda o el temps no acompanye. Aquests últims caps de setmana a la platja de la Malva-rosa, que és la que tinc més a la vora, semblava petita. Una gentada, una multitud bigarrada i cridanera, omplia l’ample areny de gom a gom. Massa gent i massa calor al matí per a fer el passeig habitual fins el port i tornar. Millor esperar el vespre, quan l’hora violeta.
O caldria dir l’hora violada? Perquè l’espectacle de la platja, sense oblidar porcades com l’hotel de “Les Arenes” i altres fems, després de l’ocupació dominical dels banyistes és desolador. En primer lloc, les ones segueixen llançant tota mena de brutícia, des de troncs a fruita podria passant per compreses, etc. sobre l’arena. I els usuaris han deixat seu al darrere una estesa de pots, plàstics, paquets de tabac, puntes de cigarret, etc, que fa por. Les paperes són plenes a vessar, però n’hi ha poques i a més els gossos n’escampen els continguts. Un fàstic diari amb bandera blava! Per això la brutícia de la Nit de sant Joan em sembla la més natural i justificada de l’any.
Toni Mestre. diumenge 27.06.04
Ara fa un any.
Va ser ara fa un any, a primers de juny de 2005, que s’em van presentar els primers símptomes de la malaltia que arrossegue des de llavors. El ventre va començar a acumular líquid que un colp analitzat va denotar clarament un component maligne. Em van fer tota mena de proves que descartaren afeccions a òrgans vitals. Tot venia d’una inflamació del sac peritoneal. Segons alguns metges amics era una malaltia greu, com totes les cancerígenes, però no mortal de necessitat. Tothom em recomanava ànim i confiança. Ara els tractaments estan molt avançats, deien. A primers d’octubre vaig començar les sessions de quimioteràpia, unes cinc hores de goter cada tres setmanes.En principi semblava que tot anava bé, però a partir de la sisena sessió el tractament es demostrà inútil i a partir de la vuitena calgué canviar-lo. I en aixó estic. Sembla que la nova químio va millor, però en total he perdut quinze quilos i em trobe en un estat general que podem definir de precari.
Cal dir que en un any el meu horitzó vital s’ha reduit considerablement. Moltíssimes coses que em semblaven de gran importància l’han perduda i la salut, o les seues deficiències, ha vingut a ocupar tot el meu interés. No cal dir que l’estiu passat no vaig fer vacances i ha hagut de renunciar a molts actes i convocatòries que els anys anteriors havia atés sense problemes com la presentació de premis, etc. També vaig deixar d’anar regularment al cinema i al teatre i només esporàdicament he assistit a la presentació d’algun llibre o a alguna exposició. Faig molta vida de casa i, això sí, he guanyat molt de temps per a la lectura i la música gravada. Afortunadament els amics no m’han oblidat i em visiten amb regularitat. Ara m’acaben de comunicar que un grapat de col.lectius del nostre país m’han atorgat el Premi “Ovidi Montllor” al suport a la música en valencià que s’atorgarà el proper dia catorze a El Micalet. Gràcies, companys. Espere poder anar a recollir-lo!
Toni Mestre. diumenge 04/06/06
Bocins de memòria.
Dos llibres de recent aparició, “Quan anàvem a l’estraperlo” de Víctor Labrado i “La xufa” de Cristòfol Martí, ens regalen als valencians, sempre tan desmemoriats i desinformats, dos saborosos bocins de memòria col.lectiva. Memòria, a banda de la facultat de retenir i recordar imatges i idees adquirides és també l’escrit en què són exposats certs fets, destinat a recordar-los. És el cas dels llibres d’autors valencians que ens ocupen.
El primer, editat per Angle Editorial, de Manresa, és una nova incursió de l’autor de Sueca en la reconstrucció d’un temps entre la novel.la i la crònica. Després dels èxits de “La mestra” , editat per 3i4, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera, ara ens trasllada als anys que van entre els últims de la guerra i els primers cinquantes: els anys de l’estraperlo. Temps de repressió, misèria, por, fam… L’autor reconstrueix, a partir de testimonis directes, el món de l’estraperlista de bicicleta. Un raig de llum sobre uns anys terribles; un emocionat homenatge a una generació que anava amunt i avall baratant oli, arròs i blat, i sempre fugint de la terrible guàrdia civil, “a defendre’s la vida”. I un monument a l’dioma oral. Imprescindible
Cristòfol Martí, d’Alboraia, ens ofereix, editat per Denes de Paiporta, col.lecció Bàsica, tot un tresor d’informació sobre la xufa i els gelats tradicionals valencians. Una aportació alboraienca, viva i viscuda, a un món del qual sabem ben poc més enllà del tòpic. Des de l’origen del tubercle, passant pels treballs i les eines del seu conreu, assistim a l’aparició i expansió de l’orxata de xufa i els altres gelats tradicionals valencians. Coneixem les orxateries d’abans i d’ara. Els comerciants. El problema de la xufa africana. I finalment, capítol importantíssim, ens informem de primera mà de la greu degradació actual de l’Horta. De lectura amena i fàcil, i il.lustrat amb fotografies antigues, és com l’anterior un llibre també imprescindible.
Toni Mestre. diumenge 06.06.04
Desinhibits i Acomplexats.
El món està habitat principalment per dues classes de persones: les que no troben aturador ni veuen impediment per a res i aquelles altres víctimes d’impulsos inconscients que frenen o cohibeixen constantment el seu comportament. Són els desinhibits i els acomplexats. Hi ha, a més, una minoria “rebel”, que rep colps d’uns i d’altres, que no estudiarem avui.
Els primers tenen molt clar què volen i res no els entrebanca a l’hora de lluitar per aconseguir-ho. Tenen, evidentment, una moral més ampla que la mar i més laxa que el gas. Sempre juguen brut. Són torts i desvergonyits. I dominants. Menten sempre i quan anomenen la pàtria, la constitució, la propietat, la llei, la democràcia, l’ordre, la religió… al darrere de tan nobles paraules s’amaga només l’interés. Així, les coses són blanques o negres segons els convé. No s’enganyen mai ni es penedeixen de res. I en política, els seus seguidors, com més injustament actuen, més els voten. Els altres, pobrets, són tot el contrari. Saben també què volen, però tenen “principis”, que intenten respectar, i, víctimes d’una moral estreta, quan menten o erren el penediment se’ls menja pels garrons. Volen jugar net i es creuen que els altres van d’honrats. Dominats, n’accepten les regles de joc i sempre porten les de perdre. Les seues grans paraules “llibertat, igualdat i fraternitat”, un colp passades per l’adreçador enemic, pràcticament no volen dir res. Els seus votants, com era d’esperar, es desencisen fàcilment.
Aquests dos grans col.lectius de persones, que es reparteixen desigualment el món, tenen al seu servei mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, que en reflecteixen el tarannà corresponent. Només cal que us acosteu a un quiosc a mirar premsa o que engegueu una emissora de ràdio o de televisió. De seguida sabreu si pertany als desinhibits o als acomplexats. Ja m’enteneu, si jugueu en camp contrari o a casa.
Toni Mestre. Diumenge 29.02.04
Toni Mestre 