“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.

                                         Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí.  Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben  aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.

                                         Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt  punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.

                                                                             Toni Mestre