Pàgina d'inici » Posts tagged 'PV'
Tag Archives: PV
Víctima dels Capellans.
Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.
Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.
Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.
Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909 a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.
Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.
ToniMestre
(Publicar el 13.10.01)
Cartes a la llengua I.
Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t, però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.
T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.
Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.
Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.
Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.
I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.
Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.
Toni Mestre. 1988
Premis “Ovidi Montllor 2006”
Bona nit, senyores i senyors. Bona nit, amigues i amics. Perquè aquesta és una nit d’amistat. Una nit en que un col.lectiu d’associacions i persones preocupades perquè el nostre poble no perda la seua veu s’ajunten per celebrar plegats la festa de la música i la cançó valencianes. I ho fan honorant els que ens han precedit i ja no són entre nosaltres perque de ben parits és ser ben agraïts. També per agraïr l’esforç i la dedicació d’algunes persones, com ara jo, que durant anys, i des dels seus llocs de responsabilitat, i en moments sovint difícils, donaren suport i difusió a músics i cantants com els que hem recordat i d’altres que afortunadament segueixen vius i fèrtils animant el nostre panorama cultural amb les seues creacions en companyia de veus més joves.
No cal dir com em sap de greu que el meu estat de salut m’impedesca estar entre vosaltres. Em representen Maria Josep Poquet, que us llig aquestes ratlles i em va acompanyar durant molts anys en les tasques radiofòniques, i el meu company Frederic Martí que arreplegarà en nom meu el premi. Però malgrat tot estic content. Pel premi i perquè veig que el col.lectiu de músics i cantants valencians és viu i es mou. No es resigna a la marginació criminal a que el sotmeteren uns en el passat i d’altres en l’actualitat. A l’allunyament del públic a través de vedar la seua presència en els mitjans de comunicació públics malgrat l’aparició constant de discos i l’aparició de noves promocions de músics i cantants valencians. Un públic que ja teníem i que ens van arravatar miserablement i que cal reconquistar al preu que siga. La creació d’aquestS premis, al costat d’altres iniciatives recents, ens diuen que estem en el bon camí.
Gràcies per haver-vos enrecordat de mi. Gràcies en nom de tots els que des de la ràdio, i des de 1973, fórem conscients de la importància que la música i la cançó tenen en la vida d’un poble i ens abocàrem a la tasca de donar-li el suport i la difusió que es mereixien. Gràcies a tots els que ara mateix seguiu l’estela dels que obriren camí i penseu en el futur com un territori d’esperança. Gràcies per ser la nostra veu. Gràcies per creure en el País Valencià
Toni Mestre. 14 de juny de 2006.
VIDES ALIENADES
El món existeix, és, perquè nosaltrem som, existim. Perquè vivim. Un dia arribem i comencem a aprendre, que això és viure. Un altre, quan perdem el sentit, els cinc sentits, i la memòria, la capacitat de recordar, morim. I entre un extrem i l´altre, entre el principi i la fi, transcorre un període, més o menys llarg, però sempre ple, curull de sensacions, durant el qual ens adaptem i evolucionem, ens fem persones, segons les condicions, les circumstàncies, l´ocupació, el caràcter, la societat, etc. Al llarg de la vida passem i ens passen una gran quantitats de fets i peripècies, tant positius com negatius, que ens fan únics, irrepetibles. Tothom és el protagonista principal de la seua vida.
Protagonista, quina paraula tan interessant! I tan terrible. Això d´assumir el paper principal de qualsevol cosa fa respecte. Un respecte que, com veiem sovint, en molta gent es transforma en pànic. Tant, que la majoria de les persones renuncien a protagonitzar fins i tot la seua vida! I s´estimen més fer qualsevol paperet secundari, si és mut encara millor, per tal de no haver d´assumir el risc de pensar, de triar, de decidir, d´equivocar-se… El risc de viure! I posen el seu destí, la seua vida, en mans del primer que passa. Molls i folls, actuen d´acord amb interessos que els són aliens. I així els va la fira. La vida.
Els condicionaments externs, sobretot de caràcter sociopolític, són determinants en aquesta renúncia. L´alienació és més evident, més sagnant, en els col.lectius més febles de la societat: les classes populars i la joventut. Gent jove, pa blanet, diu la dita. I el proletariat actual, orfe de guia, què és sinó una classe social mantinguda criminalment en estat adolescent? Sotmesos sempre a brutals pressions publicitàries, polítiques i religioses, ara que venen festes de desfici i consum, els veurem, un any més, manipulats, explotats i burlats. Alienats. I tots tan contents!
Toni Mestre 08/12/2002
Contemporaneïtat.
Un any més és als quioscs la revista “Pensat i fet”, degana de la premsa fallera. Apareguda l’any 1912, va durar, amb el parèntesi de la guerra, i una prohibició franquista el 1946, fins 1972. Va morir per esgotament generacional. La festa havia caigut de ple en el parany del poder i les joventuts valencianistes tenien al seu davant la lluita contra la Dictadura i no estaven per a perdre el temps amb falles. Una actitud política llavors comprensible que calia esmenar. I va ser Eliseu Climent qui, com quasi sempre, ho va veure primer.
Recuperada la capçalera, l’editor va posar en marxa la segona època del “Pensat i fet” i em va cridar , el 1995, per dirigir-ne les primeres passes.Una tasca difícil. En general, la festa, en mans de la JCF, s’havia allunyat encara més dels seus origens i corria per viaranys on la coentor criptofeixista era moneda corrent. Els intel.lectuals i els artistes valencians en vivien al marge. Em vaig proposar que “Pensat i fet” fóra el pont que unira falles i cultura. Tenía l’exemple de la fidelitat al país, a la llengua i a la festa de la primera etapa de la revista.
Calia enllaçar amb aquell esperit sense perdre de vista la situació que vivíem: una democràcia formal, que no ens havia retornat els drets nacionals, dominada al País Valencià per partits sucursalistes. Si volíem ser honestos amb la festa no podíem fer cap concessió. I des de la portada fins l’última pàgina així va ser els dos primers números, dels quals sóc absolutament responsable. La vinculació al present, la festa és una tradició viva, es va aconseguir. Ho veureu a l’exposició de quasi cent anys de PiF que presenta el “Col.legi Rector Peset”. Des de 1997 fins avui les portades, el disseny general de “Pensat i fet”, on encara col.labore, ja no són cosa meua. Honradament crec que han perdut, en el terreny artístic i festiu, la contemporaneïtat. És una opinió discutible, però que comparteix molta gent.
Toni Mestre. (Diumenge 18.03.01)
Ucellacci e uccellini. Memòria escrita contra el naufragi.
Si hi ha al món una ciutat sense memòria és València i si hi ha un poble desmemoriat, i per tant a mercé del primer embaucador de Cartagena o Motilla que es presente, és el valencià. No sabem d’on venim ni com hem arribat on som. Per això anem cap al futur com diu la mostra cultura popular: com cagalló per séquia. El mal ens ve, com quasi sempre passa, del cap. La nostra capital, la ciutat de València, no funciona, té un alzheimer com un món i avança cega a colps d’urbanisme suicida i d’events internacionals perillossíssims. Clar i ras: anem vent en popa, a tota vela, contra el penyasegat. Resultat: el naufragi total.
Gràcies que, contra els delinqüents i pirates que governen la nau, hi ha bons pilots, els escriptors, que des de terra n’assenyalen el rumb correcte. Nascut el 1930, Frederic Martí Guillamon acaba de traure, editat per Tres i Quatre amb l’ajut de la Universitat de València, el segon volum de les seues memòries: “La ciutat trista”, que arreplega la seua peripècia personal des de 1943 a 1966. Si el primer volum, “El carrer de Rubiols” arreplegava les seus vivències de 1936 a 1942, guerra i postguerra a València vistes per ulls infantils, ara l’autor ens presenta la seua adolescència i joventut sempre amb la ciutat al fons. Una ciutat trista, per vençuda i escapçada, governada pel nacionalcatolicisme alhora terrible i grotesc amb l’aplaudiment de la mediocritat cultural provinciana indígena. Pel llibre desfilen locals (caus d’art, cafés, teatres, llibreries…), ambients, situacions i personatges de tota mena. Un fris urbà vivíssim, un llibre que la crítica ha considerat “imprescindible” per al coneixement d’aquells anys terribles que, encara que semble mentida, encara cuegen.
Toni Mestre.
Un fragment de la Valldigna a Bétera.
L’altres dia, reordenant papers, em vaig trobar un sobre amb uns retalls de diari de l’any 1975. Grocs de temps, els quatre retalls fan referència al Monestir de Santa Maria de Valldigna, ara de bell nou d’actualitat per la notícia de pròxim retorn del claustre de l’abat des de Torrelodones al seu lloc original. Són retalls del diari “Las Provincias”, aleshores el més obert de València (el “Levante” de llavors era encara l’òrgan oficial del franquisme). El primer retall, datat dimecres 19 de febrer, és un article en valencià de Joan M. Monjo titolat “Viatjant per la Valldigna: Simat” on, entre altres coses, escriu: “El més destacable d’aquesta població és el Reial Monestir de Valldigna… i en voler visitar-lo ens digueren que és propietat particular i difícil vore’l per dins. Ens quedàrem amb les ganes…”. Jo, en companyia de Frederic Martí, l’havia visitat uns anys abans, un 22 de gener de finals dels seixantes, dia festiu a la ciutat de València, però no a la resta del País Valencià. Era la meua segona visita, la primera la vaig fer, igual que al castell de Marinyén, de la mà de l’historiador simater Joan Brines, aleshores company meu de facultat, i la magnitud de tan magnífiques i venerables ruïnes m’havia impressionat. Aquell dia feiner de gener les portes del convent, encara les originals de fusta, eren obertes de bat a bat. Ens hi endinsàrem sense problemes i a l’arribar al lloc de l’antic claustre ens trobàrem amb un grup d’obrers que, amb l’ajut d’una pala mecànica, carregaven els enderrocs de la paret de ponent del refectori que el propietari acabava de dinamitar bàrbarament. Amb el permís d’aquell home vaig fer unes fotografies del recinte que han esdevingut històriques.
Perquè quan vàrem tornar a València, i amb el testimoni d’aquelles fotografies, Frederic Martí va anar a parlar amb l’aleshores delegat d’Informació i Turisme, Adrián Sancho Borja, amb qui tenia una certa relació, per denunciar els fets que havíem contemplat. Jo vaig escriure una carta al diari i es va muntar un aldarull d’una certa magnitud (fins el governador civil Rueda Sánchez-Malo i l’Acadèmia de Belles Arts hi intervingueren i visitaren el convent) però només s’aconseguí que el propietari tancara les portes, de fet en cremà les antigues i les substituí per les actuals de ferro, i seguira impunement la seua tasca destructora. Així, d’amagat, va arribar a plantar pereres al claustre gran. En això estàvem quan aparegué l’article de Joan M. Monjo. Em vaig posar a la màquina i vaig escriure una nova carta al director de “Las Provincias” que es va publicar dissabte dia 22 de febrer de 1975 signada per “Un valencià”. És el segon retall, on després de fer d’història dels moments de glòria i d’esplendor, de contar la decadència post-desamortització i la destrucció del convent pels seus posteriors propietaris, entre altres coses vaig escriure: “Sembla que el món camina cap al progrés i la cultura, però no és així… Pel que sembla no hi ha mitjans legals per a evitar que un senyor destrosse un monument emparat en el dret de propietat …” I acabava dient: “Autoritats té València i a elles vull acudir: és urgent i necessari crear una Associació d’Amics de Valldigna. Un organisme viu i eficaç que treballe sense pressa però sense pausa pel renaixement d’aquest monument on la Història i l’Art s’agermanen per a oferir als valencians d’avui una lliçó del passat”. El dia 27 d’aquell més dues noves “cartas al director” es feien ressò de la meua. Són el tercer retall. Una la signava “Un simatero” que em feia costat i es demanava: “¿Qué vamos a hacer los valencianos por el Monasterio de Simat de Valldigna? Solo nosotros tenemos la respuesta”. L’altra la signava José Melo Galera, president del Centre Excursionista de Tavernes de Valldigna, en nom del qual oferia els seus locals a l’Associació d’Amics de la Valldigna que jo demanava, que finalment es fa fundar i que tan fecunda va ser anys després. El quart retall és una nota del diari,de dijous 15 de maig de 1975, amb els següents titulars: ”La destrucción del monasterio de Valldigna va a ser denunciada ante el Ministerio de Educación. Piedras, escudos y piezas del edificio estan en colecciones particulares e incluso se han usado en obras diversas”. Fins ací, un fragment del passat.
L’actualitat del Monestir de Valldigna és, a hores d’ara, tota una altra. Comprat per la Generalitat socialista, des de fa uns anys s’ha emprés un procés de restauració general que comporta també la recuperació d’elements dispersos. El claustre de l’abat, a Torrelodones, i la font del claustre general, actualment als Jardins del Real de València, en són els exemples més paradigmàtics. Però hi ha un altre element valldignenc que també caldrà recuperar i retornar al seu lloc. Es troba a Bétera, a la “Masia del Carmen”, un edifici construit per Manual Gonzàlez Martí, el fundadador del Museu de Ceràmica, durant el primer terç del segle XX amb trossos i mossos de cases pairals i convents valencians. La part principal de l’arc d’entrada a la capella de la “Masia del Carmen” és la part superior de l’arc de la capelleta de la sala capitular de la Valldigna. Sense dubte. Caldrà fer-ne una constatació “in situ”, però les fotografies ho diuen ben clarament. La reducció dels sis florons medievals als quatre de la reconstrucció moderna es deguda a la menor amplària de l’espai on l’arc va ser remuntat, com bé s’endevina en la irregularitat del resultat. A questa “Masia del Carmen”, malmesa durant la guerra civil, Gonzàlez Martí la va vendre a l’acabament del conflicte a la família Barona, que la va “reconstruir, conservar i ampliar. A ells els la compra el seu actual propietari D. Fernando Àlvarez-Osorio y Sebastián, empresari valencià redident a Madrid, i president de la nostra Casa Regional durant trenta anys ininterropudament” segons llegim al llibre “Alquerias, Masías y Heredades Valencianas” de Francisco Pérez de los Cobos Gironés, on es publica la fotografia de l’arc conopial de la Valldigna fent, retallat, de porta de la capella de la masia. Ara que està a punt de procedir-se a la reconstrucció de la volta de la Sala Capitular seria el moment de negociar amb els actuals propietaris de la “Masia del Carmen”, i amb l’ajuntament de Bétera que la va declarar “de protecció integral”, el retorn al seu lloc originari d’aquest arc del segle quinze, d’aquest fragment expoliat de la Valldigna. Com en el cas del claustre de l’Abat que ara retorna de Torrelodones, l’arc de la sala capitular només té sentit al lloc per al qual va ser pensat i després bastit: el Monestir de Santa Maria.
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Ucronia.
L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.
Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!
L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.
UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.
Toni Mestre. Octubre de 2003.
València rima amb potència.
Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.
Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.
Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.
La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.
I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.
Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!
Toni Mestre. Març de 2001.
Toni Mestre 