Pàgina d'inici » Posts tagged 'ràdio' (Pàgina 2)
Tag Archives: ràdio
Hills.
Vivim temps de desficis i desficacis. Desfici és “agitació deguda a un mal físic o moral que no ens deixa estar tranquils, a una cosa que ens despacienta fortament”. I desficaci és “disbarat; cosa feta o dita contra la raó, fora de propòsit”. No caldrà que us explique els motius físics, morals, polítics, econòmics, culturals, socials, mediambientals, polítics, nacionals en fi, que les valencians actuals tenim per a viure en un desfici profund i constant. Les planes d’aquest diari en van plenes a vessar. Vosaltres mateixos. Però el que m’interessa comentar, i denunciar, ara i ací, és un dels molts desficacis que els protagonistes principals de la desficiosa tragicomèdia que vivim al País Valencià, els constructors, perpetren dia rere dia contra la història, la cultura i la llengua del nostre poble.
Veureu. L’altre dia vaig trobar a bústia un paper de promoció d’una urbanització. Cap sorpresa, cada setmana me n’arriben uns quants. El que em va sobtar, desagradablement, era el nom que li havien posat a la cosa que volien vendre’m: “Náquera Hills. Complejo residencial”. Antinaturalment, com sempre, tota la informació venia en castellà: “Naturaleza en pleno casco urbano”, “La forma de vivir con calidad de vida”, “Excelente orientación”, “…. No cal dir que el tal “complejo” és un conjunt més d’adossats, sempre una mica enforfoguits, dels que proliferem arreu i estan cobrint el paisatge valencià amb una manta de ciment asfixiant. Però el que em va tocar més els collons nacionals va ser la supercoentor de “hills”. “Náquera (sic) Hills”! No en teníem prou amb castellanades com “Mis pinos”, “Los pinos”, “Entrepinos”, “El pino verde”, “El verde pino”… i tantes altres vulgaritats coentes que ara haurem de patir també l’anglés en la toponímia menor.
“Hill” és una paraula anglesa que podem traduïr perfectament per tossal, turó, puig, pujol, serral, etc. Pero no, alguns pensen que queda més fi dir-ho “in english”. Ja s’ho faran! A mi, però, em faria una vergonya grossa dir, si vinguera el cas: “Visc a Náquera Hills”. Clar que fer com fan no és pecat. Allà pel vuitantes ja vaig tenir el primer ensurt d’aquest tipus quan vaig veure que la destrossa de la falda de la serra de Bèrnia, a la Marina Baixa, s’emparava davall del ridícul nom d’”Altea Hills”. Aquell crim toponímic, i també urbanístic , el cometé impunement “Edificaciones Calpe”, el negociet d’Andrés Ballester, Zaplana, Julio Iglesias, Lladró i tutti quanti. Tan bonic que hauria sonat “Tossals de Bèrnia”. Com en el cas d’ara “Pujols de Nàquera”. Però no, “hills”! Quin desfici! Quant de desficaci!
Toni Mestre. Agost 2003.
Fames, espolis i mentides.
Aquests dies han desaparegut dos famosos del panorama espanyol: Antonio Gades i Carmen Ordoñez. Fama, segons el diccionari és “veu pública de lloança o de blasme, reputació favorable o desfavorable”. O siga que es pot tenir bona o mala fama. Com en el cas de la sort i la fortuna, que poden ser bones o dolentes (bona sort, mala fortuna), així la fama pot pregonar les nostres excel.lències o les nostres misèries. En el cas del valencià Antonio Esteve Ródenas, conegut artísticament com Antonio Gades, la fama que ha deixat és de lloança, de la bona, de la guanyada amb una vida de treball ben fet, d’una creació artística renovadora que ha millorat el món que havia heretat. Pel contrari, en el cas de la filla d’Antonio Ordoñez la fama que ha deixat és de la dolenta, de la del blasme, la que ha acumulat al llarg d’una vida ociosa, inútil, desastrada, paràsita. A diferència de Gades el món que ha deixat no és millor que el que va trobar. És, sense dubte, pitjor.
També aquests dies s’ha tornat a nomenar el claustret del Palau de l’Abat de Santa Maria de Valldigna, aquell que es troba encara a Torrelodones. I s’ha tornat de bell nou a parlar d’”espoli”. Espoliar és, segons el mateix dicconari. ”desposseir (algú) d’allò que li pertany”. I crec que polítics i mitjans de comunicació pixen fora de test. Aquest monestir, com tants altres del País Valencià, va ser desamortitzat per l’Estat (desamortització és l’acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliure disposició) entre 1836-51. El propietaris que adquiriren terres i convents d’ordes regulars en feren l’ús que vulgueren: reparcelació, tranformació de conreus, enderroc d’edificis i venda dels materials, etc… Els propietaris de la Valldigna demostraren ben poca sensibilitat envers el monestir que havien comprat. Varen vendre mobles, fustes i pedres i deixaren caure el conjunt munumental, però no espoliaren res. Espoli, autèntic espoli, va ser els dels “papers de Salamanca”, dels quals foren desposseits els seus propietaris legals valencians per un exèrcit, com diu la documentació de l’època, “d’ocupació”. I espoli, i dels grossos, és el que patim cada dia els habitants d’aquest país en el nostre patrimoni moble, immoble, natural, cultural, lingüístic, en l’herència nacional al capdavall, per part d’una classe dominant sucursalista i depredadora que ha convertit en uns angelets els huns d’Àtila.
I finalment, també últimament, hem sentit i llegit, parlant dels frescos redescoberts al presbiteri de la catedral de València, que són “las primeras pinturas del Renacimiento en la España del siglo XV”. Parlar per parlar, perquè durant el segle XV “España”, en el sentit actual, no existia. El territori de la vella “Hispania” dels romans en 1472 acollia quatre estats independents: Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó, confederació a la que pertanyia l’estat valencià, conegut llavors com Regne de València. I dins la Corona d’Aragó s’integraven a més els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, països aquests dos darrers on el Renaixement ja era una realitat. Així podríem dir que són les primeres pintures del Renaixement “a la península”, però a “España”, així, amb “ñ”, invent del segle XIX, fill de les Corts de Cadis i nét de la Gloriosa de 1868, no. Perquè és mentida. Però així anem i així ens va als valencians la fira en mans de “nacionalistas españoles”. De calbot.
Toni Mestre. Agost de 2004.
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.
D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.
La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.
Toni Mestre. 12/05/2002.
Al Teatre Principal.
M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes ocasions he actuat al seu escenari, on he presentat espectacles, homenatges i fins i tot he ballat, sí!, amb el Grup “Alimara”.
Des de tots els seus pisos he fruit amb el treball de gent de l’espectacle que ha eixamplat la meua cultura. He vist , durant la transició, créixer i marcir-se l’esperança d’un teatre valencià propi, en la llengua del país. La dreta no n’estava interessada, clar, però l’esquerra, i un sector del nacionalisme, tampoc no varen donar la talla. “La dama del mar”, p.e., que dirigí Juli Leal amb Vicente Parra va fracassar per les insídies d’un trist personatge que aleshores dominava la nit valenciana. Es va frustar, en definitiva, la normalització de la llengua del país a la ciutat en un terreny tan important com el teatre. No es va voler crear un públic normal, que acceptara espectacles en les dues llengües oficials.
L’altra nit, després d’una llarga absència perquè el que fan no m’interessa, hi vaig tornar. “Panorama des de el puente” és una gran tragèdia d’Arthur Miller i la companyia de Miguel Narros ho féu bé. Un bon espectacle. Poc de públic. Pells i roba finíssima. Al meu costat una xiqueta d’uns divuit anys, preciosa, tota de “boutique” cara. Des de la megafonia anunciaren que faltaven cinc minuts per a la representació. De primer, com sempre, en valencià. Quan ho repetiren en castellà va dir amb la major naturalitat: “!Menos mal que lo han traducido!”. En el mateix to de veu vaig dir: “Em cague en tots els castellans i castellanitzats intolerants!”. Em va mirar irada. Jo estava astorat, perquè seia al costat d’un cotxe-bomba. Aquella criatura delicada no és que no entenia la llengua: és que no la tolerava. No ens tolerava. No sé què entendria del missatge de Miller, però al final va aplaudir entusiasmada. Allò va aumentar encara més el meu astorament.
Anar a la mar.
La nit del 23 al 24 de juny, la màgica Nit de sant Joan que obria la porta de l’estiu, començava tradicionalment a la ciutat la temporada dels banys .Això era abans dels anys cinquanta del segle XX, quan el món rural, reglat per normes que es remuntaven a la prehistòria, dominava la societat. Quan l’home vivia encara en contacte íntim amb la Natura, en depenia directament, i la respectava. I els banys de mar, sempre comptats i senars, eren ordenats pel metge. Però la majoria de la nostra gent obrera o llauradora ni s’acostava a la platja. Si de cas hi anaven un dia en tot l’estiu. El dia d’anar a la mar. Tot un esdeveniment. I les platges, la marina que deien, eren encara un lloc natural, intacte.
Ara, si bé tot l’any és temporada, és a primers de juny que comença la invasió massiva del litoral. Sembla que molta gent té pressa per fer-se morena abans que el veí. Encara que l’aigua estiga massa freda o el temps no acompanye. Aquests últims caps de setmana a la platja de la Malva-rosa, que és la que tinc més a la vora, semblava petita. Una gentada, una multitud bigarrada i cridanera, omplia l’ample areny de gom a gom. Massa gent i massa calor al matí per a fer el passeig habitual fins el port i tornar. Millor esperar el vespre, quan l’hora violeta.
O caldria dir l’hora violada? Perquè l’espectacle de la platja, sense oblidar porcades com l’hotel de “Les Arenes” i altres fems, després de l’ocupació dominical dels banyistes és desolador. En primer lloc, les ones segueixen llançant tota mena de brutícia, des de troncs a fruita podria passant per compreses, etc. sobre l’arena. I els usuaris han deixat seu al darrere una estesa de pots, plàstics, paquets de tabac, puntes de cigarret, etc, que fa por. Les paperes són plenes a vessar, però n’hi ha poques i a més els gossos n’escampen els continguts. Un fàstic diari amb bandera blava! Per això la brutícia de la Nit de sant Joan em sembla la més natural i justificada de l’any.
Toni Mestre. diumenge 27.06.04
Vicis d´origen.
Fa un grapat d´anys que ens diuen que vivim en democràcia. I formalment és així. Tenim una constitució, uns parlaments, unes institucions que reponen a criteris que universalment són considerats democràtics. I tanmateix hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar d´acord amb allò que ens diu que la democràcia, a més de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la responsabilitat del govern respecte a l´electorat, el sufragi universal, les eleccions periòdiques i el sistema de partits, comporta el reconeixement d´una sèrie de llibertats civils, com les de reunió, premsa, religió, expressió, etc. No cal ser cap linx per a veure que ací el sistema no respon al cent per cent a l´anterior definició.
Els demòcrates que visquérem la fi de la dictadura i el principi del règim actual tenim claríssim com vàrem ser víctimes d´una estafa monumental, d´un truc fraudulent amb el qual tots els franquistes/feixistes que havien escanyat morament i física aquest país i l´estat duran dècades esdevingueren de colp “demócratas de toda la vida” quan en realitat seguien sent els mateixos totalitars de sempre, afectes als principis de sempre i fidels als mètodes delictius de sempre. Al País Valencià, amb la canallesca “batalla de València” que s´inventaren i pagaran per tal de barrar el pas a l´esquerra i al nacionalisme no espanyol, tinguérem una dreta que és un dels exemples més bords d´aquesta conducta clarament bruta i antidemocràtica. Diputats i senadors manipularen l´opinió, agrediren representants populars, empararen atemptats, etc. amb la més gran impunitat. Molts d´ells, ja morts, tenen dedicats carrers a les nostres ciutats. Tot un estímul per a les noves generacions feixistes que continuen atemptant sempre que volen contra seus de partits polítics, llibreries, centres culturals, etc. Que, fidels als orígens, es permeten encara el luxe de rebentar actes legals tot passant-se la democràcia i les llibertats que comporta pel folre dels d´allons.
Toni Mestre. diumenge 21.05.06
Ara fa un any.
Va ser ara fa un any, a primers de juny de 2005, que s’em van presentar els primers símptomes de la malaltia que arrossegue des de llavors. El ventre va començar a acumular líquid que un colp analitzat va denotar clarament un component maligne. Em van fer tota mena de proves que descartaren afeccions a òrgans vitals. Tot venia d’una inflamació del sac peritoneal. Segons alguns metges amics era una malaltia greu, com totes les cancerígenes, però no mortal de necessitat. Tothom em recomanava ànim i confiança. Ara els tractaments estan molt avançats, deien. A primers d’octubre vaig començar les sessions de quimioteràpia, unes cinc hores de goter cada tres setmanes.En principi semblava que tot anava bé, però a partir de la sisena sessió el tractament es demostrà inútil i a partir de la vuitena calgué canviar-lo. I en aixó estic. Sembla que la nova químio va millor, però en total he perdut quinze quilos i em trobe en un estat general que podem definir de precari.
Cal dir que en un any el meu horitzó vital s’ha reduit considerablement. Moltíssimes coses que em semblaven de gran importància l’han perduda i la salut, o les seues deficiències, ha vingut a ocupar tot el meu interés. No cal dir que l’estiu passat no vaig fer vacances i ha hagut de renunciar a molts actes i convocatòries que els anys anteriors havia atés sense problemes com la presentació de premis, etc. També vaig deixar d’anar regularment al cinema i al teatre i només esporàdicament he assistit a la presentació d’algun llibre o a alguna exposició. Faig molta vida de casa i, això sí, he guanyat molt de temps per a la lectura i la música gravada. Afortunadament els amics no m’han oblidat i em visiten amb regularitat. Ara m’acaben de comunicar que un grapat de col.lectius del nostre país m’han atorgat el Premi “Ovidi Montllor” al suport a la música en valencià que s’atorgarà el proper dia catorze a El Micalet. Gràcies, companys. Espere poder anar a recollir-lo!
Toni Mestre. diumenge 04/06/06
Bocins de memòria.
Dos llibres de recent aparició, “Quan anàvem a l’estraperlo” de Víctor Labrado i “La xufa” de Cristòfol Martí, ens regalen als valencians, sempre tan desmemoriats i desinformats, dos saborosos bocins de memòria col.lectiva. Memòria, a banda de la facultat de retenir i recordar imatges i idees adquirides és també l’escrit en què són exposats certs fets, destinat a recordar-los. És el cas dels llibres d’autors valencians que ens ocupen.
El primer, editat per Angle Editorial, de Manresa, és una nova incursió de l’autor de Sueca en la reconstrucció d’un temps entre la novel.la i la crònica. Després dels èxits de “La mestra” , editat per 3i4, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera, ara ens trasllada als anys que van entre els últims de la guerra i els primers cinquantes: els anys de l’estraperlo. Temps de repressió, misèria, por, fam… L’autor reconstrueix, a partir de testimonis directes, el món de l’estraperlista de bicicleta. Un raig de llum sobre uns anys terribles; un emocionat homenatge a una generació que anava amunt i avall baratant oli, arròs i blat, i sempre fugint de la terrible guàrdia civil, “a defendre’s la vida”. I un monument a l’dioma oral. Imprescindible
Cristòfol Martí, d’Alboraia, ens ofereix, editat per Denes de Paiporta, col.lecció Bàsica, tot un tresor d’informació sobre la xufa i els gelats tradicionals valencians. Una aportació alboraienca, viva i viscuda, a un món del qual sabem ben poc més enllà del tòpic. Des de l’origen del tubercle, passant pels treballs i les eines del seu conreu, assistim a l’aparició i expansió de l’orxata de xufa i els altres gelats tradicionals valencians. Coneixem les orxateries d’abans i d’ara. Els comerciants. El problema de la xufa africana. I finalment, capítol importantíssim, ens informem de primera mà de la greu degradació actual de l’Horta. De lectura amena i fàcil, i il.lustrat amb fotografies antigues, és com l’anterior un llibre també imprescindible.
Toni Mestre. diumenge 06.06.04
Brando.
Marlon Brando tenia divuit anys més que jo. Ell era de 1924 i jo de setembre del 42. La primera pel.lícula seua que recorde, pel gran ressò publicitari que desfermà, va ser “Viva Zapata”. No era tolerada, però alguns anys després, de reestrena, la vaig veure, com “Julius Caesar” i “On the Waterfront”, que ací es digué “La ley del silencio”. L’actor va esdevenir de seguida l’heroi de la meua generació. Tots volíem ser Marlon Brando. Ser com ell era en les pel.lícules: durs, rebels i , si calia, cruels. Però també generosos, i febles, capaços de plorar. Humans, al capdavall. I tots n’imitàvem gestos, maneres, mirades… Allò de la roba encara no era possible, però quan s’estrenà “Désirée” el curs de “preu” dels jesuïtes s’omplí de pentinats cap avant, com el que hi portava Brando-Napoleó.
L’apoteosi arribà amb la seua única pel.lícula com a director: “El rostro impenetrable”. Quin festival! Els lletjos l’acusaren de narcisista. Home, què! Allò era talent. I no ho suportaren. Pitjor per a tots: no tornà a dirigir. Després el vàrem veure madurar, envellir, esdevenir immens, mite. Ara, com un vell i gros elefant, s’ens ha mort deixant-nos l’enorme herència del vori de tantes intenses, brillants, magnes, interpretacions. Com estava en el paper d’advocat defensor de “Una árida estación blanca”! Quina fecunditat! Entre tant de gra, què ens importen alguns brins de palla!
Jo comprava “Film ideal”cada més. Tinc davant un exemplar de maig de 1959. En la secció “Panorama” que escrivia Juan Cobos m’assabente que Visconti volia Marlon per a “Senso” amb Ingrid Bergman en el paper de la comtessa Serpieri que faria Alida Valli. No va poder ser, però quin melodrama de luxe es va perdre el món! També aleshores es digué que la Metro havia volgut Marilyn Monroe per al paper que va fer Maria Shell a “Els germans Karamàzov”. Monroe, Brando… bells rostres d’una joventut. La dels primers seixantes.
Toni Mestre. Diumenge 18.07.04
Respectes i Ofenses.
A tothom ens agrada que ens respecten. Que se’ns considere bé. Que se’ns valore. I que es valoren els nostres valors. El contrari ens ofén. Però molts pocs de nosaltres estem disposats a respectar i no ofendre els valors d’altri. Només perquè no són els nostres i de vegades ni s’assemblem. Però ací caldria deixar ben clara una cosa: no tots els valors són iguals ni per tant igualment respectables. Hi ha gent, o col.lectius, que valoren, és a dir estimen o preuen, idees o persones clarament menyspreables. Per exemple l’aplicació de la pena de mort, l’odi racial o la figura d’Hitler pels neonazis. Normalment aquesta gent defensa la imposició fanàtica dels seus “valors”. Al món occidental emparats per les llibertats democràtiques. Als països on dominen amb la repressió criminal de l’oposició.
Ara tenim en dansa un nou episodi d’intolerància fanàtica a càrrec de polítics musulmans que instrumentalitzen les seues masses ignorants contra la publicació, fa cinc mesos!, d’unes caricatures sobre Mahoma, visca l’humor!, a un diari danés. Hem vist de bell nou carrers plens de desgraciats que, com en la trista batalla de València, fan el joc a polítics desvergonyits en nom d’uns “valors” discutibles, sinó absolutament rebutjables, la defensa dels quals distrau molts ciutadans dels autèntics problemes, de les ofenses reals, que pateixen cada dia per culpa de les seues classes dominants: manca de drets bàsics, de llibertat de premsa, de separació de religió i Estat o que la dona puga decidir amb qui es vol casar. La pitjor caricatura de Mahoma és fer atemptats terroristes en nom seu, matar i autoimmolar-se amb la coartada d’una mala lectura del seu llibre o atacar els llocs de culte d’altres religions. O ja hem oblidat la destrucció pels talibans, el març 2001 i a canonades!, dels budes gegants excavats en la roca del penyasegat de la vall de Bâmiyân, a l’Afganistan atroç d’aleshores?
Toni Mestre. Diumenge 12,02.06
Toni Mestre 