Pàgina d'inici » Posts tagged 'societat valenciana'
Tag Archives: societat valenciana
Públic / Privat.
Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP, van veure de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.
L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.
Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”, perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”. “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua. I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!
Toni Mestre Diumenge 9.02.03
Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.
Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.
Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria i l’aplaudiment dels vençuts!
El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.
Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra.
I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!
Toni Mestre. Març de 2003.
Estima vosté Raimon?
Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?
Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.
Toni Mestre Diumenge 27.02.05
La maldat dels “bons”.
” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.
No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.
Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.
Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)
L´”Strip-tease” de Santa Caterina.
Semblava una serp d´estiu més. A poc a poc, però, ha anat creixent i porta camí d´esdevenir una boa que devorarà un tros important del malmés entrellat urbà de l´antiga ciutat de València. No sé qui va ser el primer en llançar la brillant (?) idea de deixar amb el cul a l´aire l´esglèsia de Santa Caterina. Potser va ser l´inefable Aurelio Martinez del PSOE i de las JONS local? no m´extranyaria gens. Aquest homenet i el seu partit ja ens tenen acostumats a qualsevol barbaritat. Però la gràcia del cas és que una bajanada tan grossa ha comptat amb l´adhesió, per suposat “inquebrantable”, del diari “Las Provincias”. De l´ama del diari, vull dir. I del PPresident de la Diputació. “Tarancón contra el paredón” és el seu crit. Una volta més els valencians tenim en joc, i en mans de tafurs, una part del nostre patrimoni. Una part important perquè cada vegada en tenim menys i perquè, si l´”strip-tease” es consuma, no només l´esglèsia, sinó tots els valencians, ensenyarem de bell nou el cul a tothom.
Aquesta gentussa impresentable argumenta com sempre fa: a la babalà. Qualsevol demència és un argument per a ells. No importa el parer dels especialistes, dels tècnics, dels savis. Al contrari! Si amb un tema tan fonamental com el de la llengua han tingut èxits tan memorables, perquè no insistir i aconseguir deixar santa Caterina amb les vergonyes a l´aire. Ja que ells no tenen, de vergonya, a veure què amaga la santa davall dels faldons! I diuen coses genials. Argumenten i s´escolten. A tots els preocupa, i molt!, l´aspecte i el futur de la ciutat. S´han passat la vida esborrant-ne la història i el passat, però no patiu pel futur que ahí estan ells per a assegurar-nos-el. La pel.licula “Eraser” la podria haver protagonitzat qualsevol d´ells amb tots els drets. I tota la sèrie de “Terminator”!.
Els centres antics de les ciutats com la nostra estan malalts. Els canvis socials, econòmics i culturals els han ferit gairebé de mort. Cal dons un tractament de xoc per tal d´evitar-ne la desaparició definitiva. He dit un tractament, no una amputació o un esquarterament. Els habitatges antics cal restaurar-los i adaptar-los a les necessitats actuals tot dotant-los de les comoditats i higiene modernes. Però sense perdre de vista que formen part de la memòria col.lectiva i cal conservar-los, si més no en el seu aspecte extern, perquè les noves generacions s´hi senten arrelades a un lloc, hereues d´un temps i d´un país. Que açó no es Chicago, boys!.
La trama urbana dels voltants de la catedral de València és una exemple viu del que no havia d´haver-se fet mai. La Plaça de la Reina és una desgràcia total, començant pel nom. La de la Mare de Déu pitjor encara, amb la guinda de la falla de bronze, aquella de l´home gitat assejat per una colla de menors en conill. I ara volen carregar-se el poc que queda de l´antic carrer de Saragossa, corredor iniciàtic que portava a la Porta dels Ferros, i deixar, repetesc, amb el cul a l´aire santa Caterina, destrossant la petita placeta d´aquest nom i a la vista de l´esvelta torre des del carrer de la Pau. I descalç del tot el pobre Miquelet! Esperem que la ciutadania de València s´opose amb totes les forces als amics de l´”strip-tease” urbà. Deixem els monuments el més emparats possible per les cases i carrers que els envolten. Revitalitzem el teixit social de la València antiga. I no oblidem que per tal de redescobrir i mantenir la identitat, devem conéixer i acceptar el passat, no arrasar-lo!
Toni Mestre. Setembre. 1996.
“De dalt a baix”: La guerra dels quinze anys (i II)
Amb la caiguda de Calviño cau també Jordi Garcia Candau i puja Isabel Clara Francia a la Direcció General de Ràdio Cadena a Madrid. Allò de “la ràdio d´ací” passa a ser “una rádio más de una provincia cualquiera” amb un presupost cada dia més migrat i amb un destí clar i definit: la fusió amb Ràdio Nacional. Una lenta agonia de quasi dos anys, una reducció de personal de quasi el cinquanta per cent, amb places que no es renovaven, i una desmoralització general entre la gent de plantilla, alguns amb moltíssima experiència en la professió, que veia com qualsevol aprenent, fou l´època dels becaris que enviava la Generalitat, li passava davant i ocupava les millors hores de programació.
He oblidat de dir que, durant l´etapa d´Amadéu Fabregat i succesives, la cap de programes va ser Rosa Solbes, qui aquests dies ha reconegut que aleshores no tenía ni idea de ràdio. Era veritat. I a ella cal atribuïr-li el fracàs de “la ràdio d´ací”, a ella i als periodistes que, tan ignorants com ella del mitjà, feien “diaris parlats”, però no ràdio. Un professional que ha rebut premis estatals pel seu treball com és Ramiro Planelles es va veure relegat injústament a causa de la prepotència dels “periodistes de carnet” que davant del micro s´afonaven miseràblement. Però tota aquesta gent era ambiciosa i com Ràdio Cadena se´n a nava a pacte van començar a abandonar el vaixell de manera precipitada. Avui en dia estan tots ben col.locats- No sé si han aprés alguna cosa de la professió. A trepar es evident que sí.
A causa d´aquella emigració cap a altres emissores de la Cadena o cap a “Aitana”, “De dalt a baix” va veure augmentat el seu temps d´emissió fins a les cinc, i arribarem a nou hores setmanals. Era una tasca impossible per a una sola persona. Vaig demanar ajuda i va ser així com es va contractar Maria Josep Poquet amb la qual es reinventà la parella original del programa (Rosa Balaguer i Toni Mestre, ja sabeu). Durant un temps, vora dos anys, treballant com a negres, de tres a cinc de la vesprada semblava que teniem una ràdio normal, on el valencià era la llengua vehicular i els convidats s´expresaven com volien. Tornarem a assolir un alt grau de popularitat. Un dels programes de més èxit de la nova etapa va ser el que s´emetia, primerament fou dissabtes de matí, cada divendres a les tres i s´escoltava des de les escoles. Moltes voltes els xiquets participaven en directe des dels estudis. La col.laboració de Teresa Ruiz, creadora del personatge “Camacuc”, va ser la clau de l´èxit d´aquest programa que batejarem amb el nom de “Guirigall”. Cada dimarts feiem “Llengua en salsa”, una hora amb la llengua, en el que participaven Empar Jiménez i Margo Soler. La resposta de l´audiència demostrà que la majoria del nostre poble encara té necessitat de que li parlen de l´idioma, i que vol saber sobre ell toto allò que no li han ensenyat a l´escola. Les cartes de consulta o de participació en els concursos que feiem, com el famós “Jocs de diccionari”, arribaven per centenars. També, amb la col.laboració del crític i comentarista Vicent Sanchis, dedicàvem una hora setmanal al cinema, amb un repàs de l´actualitat cinematogràfica, crítica d´estrenes i de les programacions de les televisions, videomania, concursos, etc. “Gent del carrer”, iniciativa de Jaume Millàs, va ser també tota una experiència: es tractava d´entrevistar una persona desconeguda, no famosa, del carrer, i repassar amb ella els seus origens, formació i evolució. Feiem igualment programes de llibres, amb el concurs “Quin llibre esteu llegint?”; de viatges, de cultura popular i grastronomia…Treballàvem moltíssim, no teniem presupost (la majoria dels col.laboradors no cobraven), però teniem il.lusió i una gran fe en la ràdio en valencià.
Aquesta il.lusió l´havia mantinguda jo encesa des del primer moment que l´existència legal de les “Ràdio-4″, pensades per a les naconalitats amb llengua pròpia, la feia possible ací. Però sempre hi vaig topetar amb la desidia. l´hostilitat o la indiferència dels directors de la casa. La “Ràdio-4” de l´etapa de Ràdio Cadena, una FM en valencià, no era allò que contemplava la llei. Últimament he sentit excuses dient que era Madrid qui no permeté mai una “Ràdio-4” normal al País Valencià. És possible, però estic segur que amb altres directors i altres polítics Madrid ens hauria tractat amb més respecte. El peix es mossega la cua si pensem que tant uns com altres són funcionaris al servei de Madrid i no del poble al qual pertanyen. La inmensa majoria, si més no, clar.
Amb la fusió amb Ràdio Nacional, a primers de 1989, “De dalt a baix” entra en barrena. Els vells aires d´aquella casa mai no li foren propicis.Quedà reduït a tres hores setmanals, passà a FM i perdé Maria Josep Poquet. I a primers de juny desapareix definitívament del dial per decisió no mai raonada de l´actual director Juan Mascarell. Diuen que la mort del programa ha suposat el naiximent de “Ràdio-4” que emet en valencià vintiquatre hores. Tant de bo que siga així. Ha entrat molta gent nova. Noves veus, nous programes…A mi m´han donat una hora setmanal, dimecres de cinc a sis, i dues hores cada dissabte d´onze a una. Personalment m´és igual, però professionalment em sent perseguit políticament i profondament ferit. Coses de la guerra. De la independència, naturalment.
Toni Mestre. Octubre. 1989.
“De dalt a baix”: La guerra del quinze anys (I)
Enguany fa quinze anys que em vaig incorporar al programa “De dalt a baix” que emetia des d´agost de 1974 Ràdio Peninsular a València. Va ser un dia d´octubre d´aquell any que Amadeu Fabregat vingué a la llibreria “Ausiàs March“, que jo co-dirigia aleshores, per demanar-me, per favor, que m´incorparara “uns dies” al programa per tal de substituïr Joan Monleon que havia caigut malalt. Li vaig dir que sí “si es tractava només d´uns dies”. Ara en fa quinze anys. No sabia on em clavava. No sabia que allò capgiraria la meua vida, la meua vocació (jo estudiava per a arqueòleg) i m´embarcaria en una guerra, de vegades total, de vegades guerrejada, de la qual, ara ho veig, no eixiré mai.
Perquè no es tracta d´una guerra personal, d´ambicions individuals i tot això, sinó d´una guerra col.lectiva, nacional, entre “ells” i nosaltres. La presència de “De dalt a baix” al sí d´aquella emissora caigué com una bomba. La plantilla, tret de comptadíssimes excepcions, s´ens tirà damunt, ens feu la vida impossible, conspirà contra nosaltres, escrigueren cartes de de denúncia als jerarques del moment, fins i tot les telefonistes i conserges moltes vegades nevaven que treballàrem allí. En poques paraules: es portaren com a porcs. Des del mateix Amadéu Fabregat fins a Ferran Belda, passant per Rafael Ventura Melià, Josep Lluís Bonet, Xelo Asensi i Rosa Balaguer poden contar i no acabar del que passàrem en aquella santa casa. Com a mostra els diré que l´única vegada que m´he vist amb una pistola al pit va ser en un dels seus corredors mentre un “company” em preguntava (en valencià!): “Tu no seràs un d´eixos fills de puta que volen l´Autonomia, veritat?”. Atacaven per totes bandes. El programa era un èxit popular? Doncs reduïm-lo de temps i personal, passem-lo a la pitjor hora d´audiència, canviem-li el nom, acabem amb ell. I així va ser: en juny de 1982, amb l´excusa del Mundial de Futbol, manava UCD, no ens renovaren el contracte i Rosa Balaguer i jo, com els últims de Filipines, abandonàrem la ja llavors Ràdio Nacional amb la satisfacció haver fet sempre una ràdio lliure, independent, popular i valenciana. Massa per al cos d´alguns! També ens emportàrem la solidaritat de milers de valencians, l´adhesió d´institucions i partits democràtics… i la flama de la llengua.
Un any llarg vaig estar lluny dels micròfons. Amadeu Fabregat, que aleshores dirigia “València semanal”, em va tornar a cridar i cada setmana escrivia un espai que titolàrem, simbòlicament, “De dalt a baix”. I quan passà a dirigir la nova etapa de Ràdio Cadena, durant el directoratge de Jordi Garcia Candau a Madrid, vingué de bell nou a buscar-me i restauràrem, des de Ràdio Cadena i en un context diferent, el programa. Era una situació “quasi” normal. I crec que em vaig tornar a equivocar. Li havia d´haver dit que no i seguit la meua primera vocació d´arqueòleg. A hores d´ara faria el meu treball al camp o al laboratori lluny, pense, del soroll mundà i les misèries de la política valenciana. Però el cas és que em vaig deixar convéncer per tot allò de “la ràdio d´ací”, els nous companys aparentment més democràtics, la nova etapa “socialista”, etc… Si l´últim programa a Ràdio Nacional el va tancar el Conseller de Cultura Josep Bevià, el primer de Ràdio Cadena el va inaugurar Cebrià Ciscar, De moment la cosa semblava anar bé. No ens va ser possible repescar Rosa Balaguer, però “De dalt a baix” s´emetia a una bona hora del matí, amb corresponsalíes a Alacant, Castelló i Crevillent, i en ditrecte (tota l´etapa anterior s´havia fet gravat perquè passava censura). N´hi havia, això sí, una nota negra: tornava a ser altra volta un programa “ghetto”, aïllat entre l´altra programació quasi absolútament en castellà de la casa, on el valencià era tolerat però no promogut. Allí vaig començar a fer també altres programes d´entrevistes a fons que es passaven dissabte matí. Però sempre sol, sense equip, sense contacte amb la resta de la plantilla, en el “guetto”. I ja se sap: des del “guetto” al camp d´extermini el camí no te revoltes: és directe, Quan Amadéu Fabregat deixà Ràdio Cadena per a dirigir “Aitana” començaren de bell nou els problemes. Des de Madrid s´inventaren un programa matinal, en castellà, on no hi cabia “De dalt a baix”. Com el programa calia que fóra “regional” els directors de les diferents emissores valencianes només trobaren una hora oportuna per a ell: de tres a quatre de la vesprada. La pitjor. La de menys audiència. Una decisió covard que el director d´aleshores a València, Jaime Millàs, una excel.lent persona per altra banda, va intentar justificar-me amb les mateixes paraules que em va dir anys arrere un director feixista en circumstàncies semblants. Coses de la poltrona? Gripaus que obliga a empassar-se el poder?
Toni Mestre. Octubre, 1989.
Cartes a la llengua (V).
Estimada Llengua: qui m´havia de dir que acabaria parlant-te professionalment, que em dedicaria a la ràdio i que el meu nom es lligaria a un programa popular i d´accidentada trajectòria! Jo havia participat en recitals poètics des de ben prompte, de del col.legi, però va ser durant l´etapa iniversitària qu el ameua fonètica valenciana correcta em feren quasibé obligatori en lectures i assemblees. Recorde una anècdota curiosa: un vespre de 1962, durant un recital de poemes de Bernat Artola al CEE que portava Cristòfor Sàrrias, vaig conéixer Xavier Casp, qui es va sorprendre de la meua fonètica no apitxada i em va dir, cosa que em sorprengué aleshores, que jo parlava un preciós català de la Marina, (això de “català” ja m´ho havien dit a Madrid uns mesos abans), El mateix dia vaig conéixer Matilde Salvador, qui després em seria gran amiga.
A tot açò jo seguia estudiant i en la llibreria, on molt sovint venia Amadeu Fabregat. Un dia de tardor de 1973 em proposà de substituïr durant uns dies Joan Monleon, malalt, en un programa de Ràdio Peninsular que portava dos mesos en antena. S´iniciava un nou gir en la meua vida i na nova etapa del nostre enamorament, estimada. A partir d´aquell dia, ja ha fet quinze anys d´allò, les nostres relacions fins aleshores privades van esdevenir públiques, cada dia el nostre amor eixia a les ones i tota l´audiència es contagiava de la nostra passió. La coneixença de Rosa Balaguer i de Xelo Asensi va ser també importantíssima en aquells anys. L´Amadeu escrivia i muntava els guions i nosaltres els llegiem. Ens ferem molt populars i ens cridavem de falles, festes de poble, etc, com a presentadors. La gent ens estimava, ens volia, i estimava el programa “De dalt a baix”, entre altres raons, perquè per primera vegada tu, amor meu, eixies pels aparells de ràdio per tractar qulasevol cosa, temes seriosos o riallers, elevada o popular, però sempre correcta, amb la mateixa naturalitat que fins aleshores s´utilitzava amb el castellà. Això fou revolucionari i la bona gent del nostre poble s´hi afegí generosa i ens feu costat en tot moment.
Perquè molt prompte començaren els recels i atacs. Des de dins de Ràdio Peninsular, després Ràdio Nacional d´Espanya, gent mesquina i ultradretana, alguns amb pistola que exhibien amenaçadors, començaren una campanya d´amenaces i difamacions que, ja en plena etapa democràtica, durant el govern d´UCD, acabaria amb el programa a començaments de l´estiu de 1982. Mentres el programa anava creixent gràcies a la protecció que ens dispensava Eduardo Sancho, director de l´emissora i padrí del programa. Augmentàrem el temps d´emissió, es crearen seccions tan famoses com aquella de “no es diu…cal dir…” , la llista d´èxits “Quatre Barres”, radiarem novel.les, etc…
Però eren temps difícils. La Dictadura s´acabava, el carrer anava ple de pors i esperances. A causa de l´afer “Ajoblanco” l´Amadeu Fabregat es va veure obligat a deixar la direcció de “De dalt a baix”, al menys oficialment. Perquè durant un temps, ja ho saps, ell seguí fent els guions, però era jo qui li cobrava el treball i dirigia públicament el programa. Tinguérem algun enfrontament personal. Arribà a acusar-me de voler.li “furtar” el “seu” programa. Estava equivocat: si continuàrem en el programa després del seu apartament va ser per consens, i sempre vaig estar al seu costat. Però l´ambient dintre l´emissora era cada vegada més asfixiant. Ens reduïren el temps, ens passaren a l´hora de menor audiència, la censura s´accentuà, etc. Calia sovint prendre decisions ràpides i, de manera natura, el programa acabà per acomodar-se a l´ambient i la personalitat dels qui el feiem cada dia. L´Amadeu havia estat acomiadat definitívament i ens veierem immersos en l´ull de l´huracà que després es va conéixer amb el nom de “batalla de València”. Fabregat ha dit després que, en anar-se´n ell, “De dalt a baix” esdevingué un panflet. Potser, però ell no hi era, a l´emissora, al vesprada del 23-F ni hagué d´informar de l´escalada violentíssima de la dreta pels carrers. Ell, aleshores, els panflets els escrivia i emparava de de “València semanal”, on per cert, i a petició seua, jo escrivia una secció titolada precisament “De dalt a baix“.
Perquè, per pressions internes, ens havien tret el nom i durant l´última etapa ens dèiem “Ara i ací”. El programa durava ja només quinze minuts i s´emetia a les 14.45. Era la recta final. A petició de vint-i-tres treballadors de la casa, i amb l´excusa del Mundial de Futbol de 1982, el programa desaparegué de les ones. Hi hagué soroll, una tancada de gent d´esquerres nacionalistes, cartes…però allò era definitiu. Haviem perdut, estimadíssima, una batalla més. Governava UCD, era director general Robles Piquer i dirigia RNE a València Juan Carlos Cèrdena, fill de Dènia. Ja érem autònoms. deien alguns.
Adéu amor. Fins la setmana vinent. T´adora i ho publica una vegada més,
Toni Mestre.
Cartes a la llengua (IV)
Estimada llengua: el servei militar, que vaig fer voluntari ací a València, va unir-nos encara més. Jo tenia de tu una imatge potser una mica ideal, treta dels llibres, que durant els divuit mesos de caserna, en companyia de soldats procedents de tota la geografia valenciana, es va concretar en una imatge realista i no tan pura, però molt més càlida i viva que mai. El nostre amor va esdevenir erotisme. Amb qui desig escoltava parlar aquells amics procedents de Vilavella, Benissanó, Xàtiva, Guadassuar, Xeraco, Sueca… Eres tu regalimant saviesa i mel en boca del nostre poble… Jo era l´únic universitari de la meua quinta, l´únic que sabia que teniem una llengua nacional i que estàvem en perill de pérdre-la. No sé quantes signatures vaig arreplegar sol.licitant la introducció del valencià en la litúrgia. Inútilment, ja saps. També l´Esglèsia reaccionà contra tu. I encara la tenim en contra.
Un dia, parlant ambun company de Sueca, li vaig preguntar si coneixia Joan Fuster. Es va quedar molt sorprés de la pregunta que li feia aquell capitalí, Es va malfiar, però de seguida, en veure que jo havia llegit els seus llibres, em confessà que ell era amic de l´escriptor i que havia assistit a unes xerrades que havia donat als joves a la Muntanyeta dels Sants. Era Vicent Marqués. Ell em presentà Josep Lluís Fos, S´estava preparant el II Aplec de la Joventut del País Valencià a Bocairent i m´hi vaig afegir. L´Aplec va ser frustat per la Guardia Civil, però vora l ántic pont de Gavarda ens reunírem la gent de València i allà vaig conèixer personalment Joan Fuster. I també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit “La llengua dels valencians”. Va ser un dia inoblidable. Havia conegut molta gent jove que pensava com jo, havia escoltat, embadalit, els parlament dels majors, i havia fet ferma i definitiva la meua amistat amb els dos amics de Sueca. Aquest cap de pont em permeté visitar sovint Fuster. Jo escrivia versos i el Joan, un dia, em va regalar una edició de “La pell de brau” que acabava d´editar Ruedo Ibérico. Així vaig descobrir l´Espriu, amor meu, un home que tant t´estimava. Quanta gent et voliem! Quants enamorats tenies! I quants enemics.
“Les circumstàncies, extraliteràries, que travessem”, escriu Fuster en la “Nota del traductor” de “La pesta” editada per Vergara l´any 1962. Va ser la primera novel.la llegida en català. La vaig llegir durant la convalescència d´una operació d´apèndix a l´Hospital Militar. Per primera vegada era una obra narrativa, de ficció. La prosa de Camús traduïda per Fuster! Sublim! Fuster sempre equilibrat, amb els peus a terra. La seua procedencia valenciana posada de relleu, el seu lúcid interrogant: “si l´anomenada “llengua literària” no és una “terra de tots”. on tots ens podem trobar, de què ens serviria?”, la seua decantació “per una solució de terme mitjà, que d´un cantó ebite una mica l ´encarcarament del purisme ultrancer, i de l´altre eludís qualsevol risc d´anarquia”, foren savis plantejaments que vaig assumir plenament. I sobre tot allò de les “circumstàncies extraliteràries” que travessavem. Els teus enemics de sempre, estimada, ens sotjaven, entrebancaven, cercaven les nostres debilitats per tal de dibvidir-nos, anul.larnos. Esborrar.te.
Al acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguerem “Ausiàs March”. L´aventura va durar catorze anys. “Can Boïls“, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d´aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d´aparadors i dos incendis fins a l´actualitat impunes són un bell balanç. Però valgué la pena, amor meu. Un bon dia va entrar Vicent Andrés Estellés. Jo només li havia llegit els poemes de l´antologia de Castellet i Molas i “L´amant de tota la vida” que li acabava d´editar Torre. Li ho vaig dir entusiasmat. Modest. m´ho va agraïr. Mai no li podrem agraïr com cal l´allau humaníssim dels seus versos. Per la llibreria desfilava tota la Universitat de Lletres, tan moguda aleshores, la gent de teatre, la Cançó, ferem un grapat d´amics i sabem que fórem decisius en la vida de molts valencians.
I sempre tu, el mapa dels teus dominis territorials, estimadíssima. presidint el local que haviem dedicat a Ausiàs March, un dels teus amants més sublims. Encara guarde aquell paper, editat per Lo Rat Penat d´aleshores, societat que freqüentava sovint, on es llig: “Països de Llengua Catalana”.
Fins l´altra, amor meu. Et deixe, però no t´abandone, ja saps. Amb mi vas de nit i de dia. Teu, perquè sé que ets meua.
Toni Mestre.
Més dolça que la mel (i II)
Fa unes setmanes ha començat la gravació de les “Rondalles Valencianes” de don Enric Valor a uns estudis d´Alboraia. Es tracta d´una producció de RNE-Ràdio4 que constarà de setanta capítols i que oferirà a l´audiència i al públic en general ´obra rondallística completa de un dels escriptors valencians més importants del segle XX. Un home que, quan va literaturitzar aquestes rondalles populars, allà pels anys 50, no veia gens clar el futur ni de la llengüa ni de la cultura dels valencians, i precisament per això va posar en la seua obra tot allò que en sabia, de llengua i de cultura, per tal de, com contà Salvador Espriu, “salvar-nos els mots” als valencians que vindriem. I a ausades que ho va conseguir. Mai no li agraïrem a Enric Valor el que feu, i el que ha fet després, pel nostre poble. La gravació va avançant i és emocionant veure les reaccions dels actors que hi intervenen: “Açò és valencià com cal!”, “Quina preciositat de llengua!”, “Fa gust de dir aquest idioma!”… i tant que en fa de gust! Allí està la llengua rica i plena, popular i culta, antiga i moderna, completa i sucosa. Acostumats a l´eixut “dialecte” de la TVV, les pel.licules i sèries de la qual es veuen obligats a doblar sotmesos a normes irracionals i entarquimades, la llengua neta i fresca de don Enric Valor, la llengua autèntica del poble valencià, els sembla un got d´aigua clara.
Fa poc, en unes declaracions a la revista de lletres “L´ILLA”, editada per Bromera, titolades “Reflexionar sobre la llengua”, es presentat com un home que “estudia el comportament lingüístic dels valencians… un expert d´un tema amarg…”, el socio-lingüísta Toni Mollà, el reponsable de la política lingüística (?) de la TVV-Canal 9. Tota l´entrevista és una trista justificació del trist paper que fa i ha fet la Comissió que presideix. Fa trampa: parla de “nogensmenys” i “tanmateix” i s´oblida, quan diu que ” en la televisió el millor model lingüistic és el que no es nota” que el que la direcció general, arbitràriament, li ha imposat a ell i als altres especialistes, es nota escandalosament. Amargament. Les criatures que van a escola i després veuen la televisió valenciana poden acabar esquizofrènics, però acabaràn castellanitzats. És sorprenent la unitat del castellà, fins i tot del d´Amèrica, front al separatisme criminal de la TVV. El desgavell i la indignitat porten al menyspreu i la substitució idiomàtica.
“Jo no magnificaria el valor positiu de la televisió per a la recuperació lingüística” afegeix més avant Toni Mollà. Ah no? Puix jo tampoc el minimitzaria. No m´estranya que es mostre pessimista davant el futur de l´idioma tot al llarg de l´entrevista. Ell ja l´ha matat al seu cap i està ajudant a matar-lo desde TVV. Tornant a l´Espriu “els hauria estat senzill de fer, del seu silenci un mur impenetrable, altíssim, van triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Per un grapat de duros “més dolços que la mel”, clar. Sabeu que per un quart de quilo de pessetes al mes podeu tenir al vostre servei, perdó, servici un excel.lent poeta i fer-lo ballar al so que vulgueu? Quanta misèria es pot aconseguir amb diners públics!
Parla i no acaba Toni Mollà en aquesta entrevista publicada per “L´illa” del seu pessimisme total davant el futur de l´idioma. És un especialista, en sap, maneja enquestes… Parla de “la substitució lingüística, que és un macroprocés de caracter global que no es pot detenir amb mestres d´escola, una televisió i una ràdio”. Potser està suggerint-nos “la Guardia Civil”? Parla també de milers de parlants perduts anualment, de l´efecte cascada, de posar la realitat damunt la taula, “que la gent s´assabentarà del què passa… i decidira canviar-lo (el panorama) o enviar-ho to a rodar”. Visca l´alegría! I mentrementres ell, ells , a cobrar cada més i ajudar des de TVV a accelerar-nos la mort. Eutanàsia es diu això. Una mort dolça, “mes dolça que la mel”. Cinc mil pessetetes!
Toni Mestre 1990.
Toni Mestre 