Pàgina d'inici » Posts tagged 'TONIMESTRE' (Pàgina 6)
Tag Archives: TONIMESTRE
Fotografíes.
Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.
Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable, retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.
El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.
Toni Mestre
El Falleram.
En la nostra llengua (la de Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer entre d’altres) la terminació -am, en general, designa col.lectius: aviram, bigam, clavegueram, budellam… són conjunts d’aus, bigues, clavegueres, budells… Quan fèiem aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, l’escriptor Miquel Martínez hi entrava cada dia des Ràdio Cadena Alacant i era normal que es referira sovint als turistes, tan presents en aquelles comarques valencianes. I mig en broma s’en referia sovint com “el turistam”. El neologisme em va agradar i quan cal el faig servir perquè no en trobe cap altra millor per a designar el col.lectiu. Ara i ací, seguint-ne l’ exemple, propose un altre neologisme que necessitem amb urgència i que pot tenir una llarga carrera: “el falleram”.
“Falleram” seria aquell col.lectiu de persones que fan i viuen una cosa conjuntament, en aquest cas “les Falles”. Un col.lectiu que, diuen, treballa tot l’any, comença a manifestar-se a les envistes de Nadal i aquests dies, en un “crescendo” que arriba al zenit la nit del dia 19 ho omple tot. Un col.lectiu enorme, algú l’ha comparat a un exèrcit, que envaeix, conquista, ocupa, atabala, coacciona, violenta, coarta, força, pertorba, desbarata, destrossa, trenca, malmet, embarassa, complica, obstaculitza, espatlla, atropella, fatiga, cansa i fa impossible la vida normal de la ciutat de València i d’algunes poblacions valencianes. Algú dirà que, pel contrari, el “falleram” alegra, diverteix, anima, entusiasma, omple de color el transit valencià cap a la primavera.
Són opinions.Vostés mateixos. Però les Falles cada any s’assemblen més a una riuada boja que ho arrassa tot en nom d’una suposada festa que, per a molts no és sinó un martiri. Veure “el falleram” solt per carrer, ells amb aquells uniformes macabres, amb aquelles disfresses grotesques elles, fa, si més no, neguit, basarda, por. Els rius urbans, com tothom sap, cal que tinguen, per prudència i seguretat, baranes.
Toni Mestre. Diumenge 10.03.02
El soroll i el silenci.
Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.
Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú. I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.
Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”
Toni Mestre. Diumenge 16.02.03
El Dimoni.
Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.
Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.
El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.
Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.
Decent/Indecent.
“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els individus o col.lectius que obren dignament, honradament, honestament, justament, són decents; els que no, indecents.
Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus i lliurepensadors.
Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea apócrifa (apuntes y recuerdos de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!
Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.
Emigrants/Inmigrants.
Des de fa uns anys es parla, i cada dia se’n parlarà més, d’inmigrants. Potser caldrà recordar que tots els “inmigrants”, totes aquelles persones que ens arriben des de països distints al nostre, són a la vegada “emigrants”, n’han abandonat un altre, el seu, abans de venir ací. De migracions, de canvis de territori, n’hi ha hagut sempre. Fams, guerres, persecucions o males conjuntures econòmiques han espentat milions de persones a canviar de país o de continent des que l’home existeix sobre la terra. A Europa caldrà recordar que les “invasions” bàrbares dels últims temps de l’imperi romà no foren sinó gegantescos desplaçaments de pobles sencers, enormes migracions. Més acostadament la “conquista” d’Amèrica en va ser una altra d’abast més gran encara. Arreu del món les migracions, com acabeu de llegir, s’entenen de dues maneres distintes: quan ens arriben gents massivament o per la força es parla d’invasions; quan pel contrari som nosaltres qui ocupem altres territoris “manu militari” en diem conquista i tan amics. Els inmigrants que ens ocupen, que ens preocupen, darrerament pertanyen, segons algunes veus, a la primera classificació. Son invasors no per la seua força militat, sinó pel seu nombre, que també pot arribar a ser una força, diuen.
Però el que m’interessa destacar ara i ací és la tristesa de la condició d’emigrant/inmigrant. Una condició desolada. Molt poca gent emigra per plaer o per desfici, que també n’hi ha. La immensa majoria ho fa per necessitat. Per necessitat imperativa, vull dir. O emigrar o morir. O malviure que ve a ser el mateix. S’abandona un país, una societat, una llengua, una família, un lloc coneguts. Infectes de vegades, però coneguts. Vas a parar no se sap on. On no saps res i on sovint ningú no t’espera. O t’espera un calvari que, t’aferres a la idea, pot portar-te al paradís, a l’èxit. Encara que saps, i t’ho amagues, que també pot conduir-te a l’infern, al fracàs.
Aquests condicionaments, en el cas de l’emigració proletària que és la que ens ocupa, fan de l’emigrant/inmigrant un ésser singular, esgarrat entre el que ha deixat i el que troba. I troba un ambient que, per diferent, ja considera hostil. Una hostilitat que esdevé ràpidament ressentiment perquè se n’adona que, com és natural, ocupa el punt més baix de la nova societat. I aquesta hostilitat i aquest ressentiment fan que s’aferre a trets i característiques que identifica amb el seu país d’origen. Un país que idealitza fins a extrems delirants amb total oblit de les negres condicions que l’obligaren a deixar-lo. I qui allà no era religiós ací es fa integrista, per exemple. Un drama. Perquè açò no és ni serà mai allò. I la solució no és conservar el vell inútil sinó assimilar el nou útil. I ací la responsabilitat de la societat receptora és total. Però com fer-los-ho comprendre, a uns i a altres, des de la nostra misèria nacional: sense política, sense mitjans, sense res? Seguirem, doncs, parlant-ne, de l’inmigració, com fins ara? Parlant per parlar, sense buscar ni aplicar solucions sensates, justes, urgents?
Toni Mestre. 31.07.03
Dues Anècdotes.
El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.
Recordaré ara un parell d’anècdotes que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana, més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.
Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que daixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”
L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.
Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Lluís Guarner, Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.
Toni Mestre.València, abril de 2001.
La maldat dels “bons”.
” Maldat/bondat” són dos conceptes morals. I “moral” és tot allò que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte llur bonesa o malesa. Cal dir, com diu Ricard Lobo, que al llarg de la Història en el desenrotllament i evolució dels conceptes morals han influit sempre tant el concepte de la consciència històrica del diví com tots els canvis de pensament i de la cultura en general. De tots és conegut com aquests canvis han modificat i relativitzat en la pràctica, en la legislació i han sotmés a crítica els codis morals imperants en cada època, segons el mateix context sòcio-cultural. I polític!.
No oblidem que la tasca moralitzadora, objecte de la moral, naix d´una aspiració fonamental: el desig innat de viure i conviure feliçment que només és possible amb la pràctica del que és bo a nivell personal i social. Així, la funció de la moral és preparar opcions humanament satisfactòries a favor de l´alliberament propi i col.lectiu. Però alerta, perquè ben sovint la cosa ha portat a aberracions molt ben conegudes i perillose entre les que destaca el dogmatisme: allò que jo dic, perquè el meu déu m´ho ha revelat, i perquè convé als meus interessos!, és bo i tota la resta dolent. I qui diga el contrari és carn de foguera o de qualsevol tipus de persecució.
Si la funció de la moral és que les dimensions més específiques de l´ésser humà siguen comunicades i compartides amb la mateixa gratuïtat amb quà son rebudes, la moral de la persona no té sentit fora del procés d´alliberament social, de transformació efectiva de la societat, posant en joc la creativitat humana. D´aquí el perill d´aquelles religions dogmàtiques, aferrades a esquemes d´un passat injust i maniqueu on el món es divideix en bons i dolents. On ells, els bons, s´atorguen el dret a imposar impunement als altres unes normes, o manies sovint grotesques, que els poden fer, i els fan, uns desgraciats. I això, es mire com es mire, és un delicte greu.
Toni Mestre (Diumenge 27.03.05)
Admiracions i idolatries.
La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.
Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.
I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts. Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!
Toni Mestre. 2003.
L´”Strip-tease” de Santa Caterina.
Semblava una serp d´estiu més. A poc a poc, però, ha anat creixent i porta camí d´esdevenir una boa que devorarà un tros important del malmés entrellat urbà de l´antiga ciutat de València. No sé qui va ser el primer en llançar la brillant (?) idea de deixar amb el cul a l´aire l´esglèsia de Santa Caterina. Potser va ser l´inefable Aurelio Martinez del PSOE i de las JONS local? no m´extranyaria gens. Aquest homenet i el seu partit ja ens tenen acostumats a qualsevol barbaritat. Però la gràcia del cas és que una bajanada tan grossa ha comptat amb l´adhesió, per suposat “inquebrantable”, del diari “Las Provincias”. De l´ama del diari, vull dir. I del PPresident de la Diputació. “Tarancón contra el paredón” és el seu crit. Una volta més els valencians tenim en joc, i en mans de tafurs, una part del nostre patrimoni. Una part important perquè cada vegada en tenim menys i perquè, si l´”strip-tease” es consuma, no només l´esglèsia, sinó tots els valencians, ensenyarem de bell nou el cul a tothom.
Aquesta gentussa impresentable argumenta com sempre fa: a la babalà. Qualsevol demència és un argument per a ells. No importa el parer dels especialistes, dels tècnics, dels savis. Al contrari! Si amb un tema tan fonamental com el de la llengua han tingut èxits tan memorables, perquè no insistir i aconseguir deixar santa Caterina amb les vergonyes a l´aire. Ja que ells no tenen, de vergonya, a veure què amaga la santa davall dels faldons! I diuen coses genials. Argumenten i s´escolten. A tots els preocupa, i molt!, l´aspecte i el futur de la ciutat. S´han passat la vida esborrant-ne la història i el passat, però no patiu pel futur que ahí estan ells per a assegurar-nos-el. La pel.licula “Eraser” la podria haver protagonitzat qualsevol d´ells amb tots els drets. I tota la sèrie de “Terminator”!.
Els centres antics de les ciutats com la nostra estan malalts. Els canvis socials, econòmics i culturals els han ferit gairebé de mort. Cal dons un tractament de xoc per tal d´evitar-ne la desaparició definitiva. He dit un tractament, no una amputació o un esquarterament. Els habitatges antics cal restaurar-los i adaptar-los a les necessitats actuals tot dotant-los de les comoditats i higiene modernes. Però sense perdre de vista que formen part de la memòria col.lectiva i cal conservar-los, si més no en el seu aspecte extern, perquè les noves generacions s´hi senten arrelades a un lloc, hereues d´un temps i d´un país. Que açó no es Chicago, boys!.
La trama urbana dels voltants de la catedral de València és una exemple viu del que no havia d´haver-se fet mai. La Plaça de la Reina és una desgràcia total, començant pel nom. La de la Mare de Déu pitjor encara, amb la guinda de la falla de bronze, aquella de l´home gitat assejat per una colla de menors en conill. I ara volen carregar-se el poc que queda de l´antic carrer de Saragossa, corredor iniciàtic que portava a la Porta dels Ferros, i deixar, repetesc, amb el cul a l´aire santa Caterina, destrossant la petita placeta d´aquest nom i a la vista de l´esvelta torre des del carrer de la Pau. I descalç del tot el pobre Miquelet! Esperem que la ciutadania de València s´opose amb totes les forces als amics de l´”strip-tease” urbà. Deixem els monuments el més emparats possible per les cases i carrers que els envolten. Revitalitzem el teixit social de la València antiga. I no oblidem que per tal de redescobrir i mantenir la identitat, devem conéixer i acceptar el passat, no arrasar-lo!
Toni Mestre. Setembre. 1996.
Toni Mestre 