Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'tradicions'

Tag Archives: tradicions

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

Tomatina i Erotisme.

                       La tomata o tomaca, com altres verdures i fruites del nostre camp feraç i ubèrrim, en la imaginació popular valenciana, és eròtica. Concretament representa la vulva. Tenia jo sis o set anys i vivia encara al barri de la Creu Coberta, a la vora de l’horta, quan un bon dia vaig sentir un arrier, d’aquells que paraven a l”Hostal de los Tres Caballos” que obria la seua porta al Camí Reial de Madrid, cantant una lírica cançoneta de la qual només recorde el principi. Feia així: “Ella m’obrí la tomata i jo li fiquí el pimentó…” Haig de dir que, malgrat la meua curta edat, vaig entendre i capir perfectament allò que l’homenet volia expressar amb la seua metafòrica tonada mentre li passava el raspall al seu rossí. Les criatures de fa cinquanta anys d’aquell barri teníem l’educació sexual a la porta o al camp de blat del costat de casa. Una de les facècies més normals aleshores era espantar les xiquetes amb una fava, fava de favar, que féiem eixir entre els botons de la bragueta.

                         Poc podíem imaginar aleshores que, amb el pas dels anys, aquelles expressions innocents, perquè eren naturals, creixerien i esdevindrien allò que l’antropòleg  Antoni Arinyo ha denominat “ludomàquies promíscues”.  O siga, celebracions orgiàstiques en què centenars, milers de persones, generalment joves d’amdós sexes, s’ajunten en cerimònies enjogassades en les quals el cos, amb la col.laboració d’algun altre element qualsevol (potser una cordada, una mascletada, el FIM de Benicàssim, etc…) entra en contacte promiscu  amb altres cossos i s’hi estableix el natural i lògic intercanvi d’energies.  I entre totes les ludomàquies, o bregues-joc sortmeses a regles, que es fan i desfan arreu del País Valencià potser és la “Tomatina” de Bunyol la més total i completa. No és extrany, doncs, que els japonesos, que també tenen en la seua tradició aquesta mena de cerimònies lúdico-promíscues, n’estiguen tan interessats.

                         Haig de confessar que mai no he viscut en directe la “Tomatina” bunyolera i només n’he fruït en fotografies o per televisió. Sé que és com un sandvitx format per la banyada, la tomatada i la dutxa final. Però no sé quines sensacions es tenen en cada moment del cerimonial, especialmente a peu de carrer, en plena batalla, amb aquella olor forta, el suc de tomaca fins al genoll i escolant-se roba endins per tots els plecs del cos… Uf! Des de casa té el seu morbo. Sí. Ja ho crec que en té! La meua amiga la periodista Pura Gómez, que hi va tots els anys, em diu que és un dels espectacles eròtics més intensos que ha vist mai I, gran viatgera, n’ha vist molts arreu del món. Dona, dic jo, una cosa on entra tanta tomata, o tomaca, i tant de pimentó… I tanta festa i tant de fregament amunt i avall…que vols que et diga! Erotisme? I tant!

                                                  Toni Mestre.Agost 2002

Regals.

Regal és, segons el diccionari “gust donat als sentits” o “present que és fa a algú”. Així el regal perfecte és aquell que ajunta en un aquest dos sentits del mot: fer, o que et facen, un present que done plaer. A tu i a qui el rep. Cal llevar-li al regal el seu valor purament econòmic, últimament en alça, i retornar-li el sentit original i més valuós: el plasent. No hi ha millor regal que un somriure o una carícia en el moment oportú, per exemple. Al capdavall el plaer no és sinó una emoció.

                                       Durant les passades festes, un any més, el comerç, el gran sobretot, ha imposat l’obligació de regalar a tort i a dret. Tothom s’hi veu obligat o es veu menystingut si no li regalen res o allò que vol. I sovint volem només allò que la publicitat ens obliga a voler. Encara que només siga per a ensenyar-ho infantilment a la veïna i oblidar-ho tot seguit A casa no regalem a data fixa, sinó quan ens plau, però per festes sembla que tot t’hi obliga una mica.

                                       Enguany m’han fet regals i me n’he fet també. Perquè l’autoregal és importantíssim. Qui millor que tu sap què et dona gust als sentits? Així, m’han/m’he regalat “El Jardí Botànic de la Universitat de València”, un llibre-joia sobre una de les joies de la cultura valenciana; “The color of Spain”, de Jordi i Arnau Carulla, repertori de cartells turístics i festius des de 1890 a 1940; els CDs “Pau Casals. J.S.Bach-Suites para cello” ( l’any passat ha estat l’Any Casals); l’oratori “Les estacions” de Haydn; els “Cants d’Abelone” i “Raixa” de Mª del Mar Bonet; i “Els temps encara estan canviant” recull de cançons del Grup de Folk on hi ha títols tan emblemàtics com “No serem moguts”, “Bella ciao”, “La vall del riu vermell” o “Els temps estan canviant” de Dylan cantada per Oriol Tramvia; i dues serigrafies: una de R. Fuentes i una altra, de 1977, de Faus, el del “fachismo”. Estic, doncs, contentíssim.  El 2001, pel que sembla, he estat bon minyó.  Ja veurem enguany.

Toni Mestre 13.01.2002

%d bloggers like this: