Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'tradicions'

Tag Archives: tradicions

Moros i Cristians.

El 9 d’octubre, fa uns anys “Dia Nacional del País Valencià”, ara “Día de la Comunidad  Valenciana”, va començar a celebrar-se a València l’any 1338, primer centenari de l’entrada de les  tropes conquistadores i repobladores de Jaume I a la capital del nou regne cristià de València, un estat independent més dins de la confederació catalano-aragonesa. La gent vinguda del nord entrà a una ciutat buida perquè tots els anteriors habitants, els moros, l’havien abandonada i estat guiats més enllà del Xúquer, terra no conquistada encara per, segons les cròniques àrabs “Jaume el català”.

  La festa era només una processó a la Roqueta, lloc on es trobava penjat el Penó de la Conquista, aquell que havia onejat en la torre en senyal de rendició. Més avant s’instaurà el costum d’un sermó de caràcter històric a la Seu, el Sermó de la Conquista. Durant el segle XV la festa es commemorà amb l’esclafit de piules i tronadors des del Miquelet que donarien lloc als dolços del dia de sant Dionís, plens d’intenció eròtica. I no va ser fins a finals del segle XIX  que la celebració prengué un caire nacionalista amb la processó amb la senyera de la Ciutat fins el monument del rei Jaume I, erigit  l’any 1891. Durant els Franquisme el dia no era festiu. Recorde les humils processons cíviques dels anys seixantes, a les que assistia amb dos o tres dotzenes de socis d’aquell Lo Rat Penat. Acompanyàvem la Senyera de València entre la indiferència  general dels ciutadans. Arribàvem al Parterre, el president Joan Segura de Lago feia un parlament, s’freva una corona de llorer i precedits per una reproducció de la Senyera de Jaume I tornàvem a la seu de l’entitat.

Després la batalla-porcada de València ho va empastifar tot. El feixisme s’introduí en la festa. Els socialistes, que mai s’han cregut el país, no li plantaren cara. I actualment les institucions l’han segrestada i capgirat de dalt a baix. La processó recorda un viacrucis; l’”himno” de Serrano, que és el que interessa, es canta fins a l’ois; i s’afalaga una església que s’embruta cada dia en la llengua de Jaume I i les seues gents. Un desastre. La cirera del pastís la posa, des de fa uns anys, la “Parada mora” que algun faller despistat, o malintencionat, va inventar-se del no res per tal d’omplir la vesprada d’un dia vacu i desubstanciat que la majoria dels valencians, de la ciutat i el país, ni comprenen ni senten. Un desfici. Moros, i a l’estil de Hollywood, a València un 9 d’octubre! Si Jaume I alçara el cap!

                                              Toni Mestre. Octubre 2004.

Les portes del cel.

Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels  horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.

                                 Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!

     Toni Mestre. Agost de 2002.

La porta de l´estiu.

Demà és la Nit màgica de sant Joan. El solstici ens obri la porta de l’estiu, l’estació de la plenitud, dels fruits, de les collites. De la maduresa. Tal nit com la de demà era la del primer bany, començava la temporada d’anar a la mar, d’esplaiar-se a l’aire lliure. Però des de fa uns anys l’avarícia del mercat i el desfici de la gent ho ha avançat tot. La pressa, la velocitat, han envaït de tal manera la nostra vida que molt sovint la perdem per anar massa ràpids.

                               Cada dia les notícies ens porten una nova relació de víctimes de la velocitat. Majoritàriament joves. Criatures que no travessaran la porta de l’estiu, que no maduraran ni donaran fruit. Diaris i televisions ens presenten imatges terribles de gent feta miques, de famílies desfetes a causa de l’excés de velocitat. Francesc Orteu ha escrit que el segle XX serà estudiat “per l’expansió mundial d’una extranya forma de suicidi anomenada automobilisme”. La droga legal més fàcil d’aconseguir és la velocitat i el cotxe, o la moto, l’arma més fàcil d’usar. I com sempre els responsables del seu abús son, som, els pares. La societat adulta.                         

Des de ben petits portem els fills a parcs d’atraccions “per fer-los addictes a la sensació estimulant de la velocitat”. Després venen les motos, els cotxes… i cada cap de setmana hi ha una  escabetxina. Carrers i carreteres tenen ja el color de la sang i l’aspecte de cementeris, amb creus i flors a cada cantó o a cada corba. Se sol fer responsable d’aquestes matances l’alcohol, però Orteu diu que no, que el causant últim dels accidents és el sexe o, més concretament, la manca de sexe. L’alcohol els joves el necessiten per a fer-se “prou decidits per a demanar-lo i oferir-lo”. La solució que proposa és arriscada, pero suggerent: “simplificar els rituals d’aparellament, relaxar els estàndards estètics per fer que més gent se senta atractiva i crear una nova cultura de la promiscuïtat”. Què en penseu?                                                                             

Toni Mestre                  (diumenge 22.06.03)

La mosqueta.

Aquesta història l’heu viscuda més d’una vegada. Aneu a rentar-vos les mans i de l’aigüera del lavabo ix una mosqueta, petita, petitíssima, que revola amb inseguretat entre les parets blanques de la pica. Només veieu un punt negre que es desplaça. No en distingiu ni cap, ni ulls, ni ales, ni potes. Només sabeu que és un animaló insignificant. Inútil. Qua us fa nosa perquè trenca, amb la seua existència, la netedat d’un lloc que voleu higiènic. I d’una manotada el mateu. O l’estaborniu. El seu cos insignificant queda malmés sobre la lluenta superfície de la ceràmica. I per tal d’arrematar la faena obriu l’aixeta i l’aigua, que surt amb força, s’emporta  aquell ésser viu, o les seues minces despulles, forat avall. Cap al no res.

                      No sabem, no som especialistes, quina durada té la vida d’aquests insectes. De segur que és molt curta. I, comparada amb la nostra, mínima. Miserable. Des de la seua perpectiva la mitjana de la nostra existència els deu semblar l’eternitat. També per tamany devem semblar-los inabastables. I totpoderosos. Als seus ullets som, amb tota seguretat, allò que nosaltres els humans anomenem Déu.      

                      I de segur que, si pensaren, si reflexionaren, aquestes mosquetes que eliminem tant sovint es preguntarien qui són, d’on venen i què collons fan ací. Perquè naixen al forat negre d’una aigüera, fan una curta volada i moren d’un colp brutal que ni endevinen d’on ve. Potser a “l’amo” de la seua absurda existència li dirien “Ser suprem” o “Creador”. I li demanarien favors i li agrairien mercés. Li pregarien i li farien processons. En farien ídols i li edificarien llocs de culte. Potser creurien que han estat creats a la seua imatge. Potser tindrien una forta i dura casta sacerdotal que administraria aquella por, aquell misteri. Per què no? Si heu llegit fins ací es posible que un somriure de conmisseració us haja pujat als llavis. Esborreu-lo. Perquè no estic parlant de mosquetes, estic parlant…                                                                                 Toni Mestre.

                                                                          (diumenge 24.06.01)

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

Tomatina i Erotisme.

                       La tomata o tomaca, com altres verdures i fruites del nostre camp feraç i ubèrrim, en la imaginació popular valenciana, és eròtica. Concretament representa la vulva. Tenia jo sis o set anys i vivia encara al barri de la Creu Coberta, a la vora de l’horta, quan un bon dia vaig sentir un arrier, d’aquells que paraven a l”Hostal de los Tres Caballos” que obria la seua porta al Camí Reial de Madrid, cantant una lírica cançoneta de la qual només recorde el principi. Feia així: “Ella m’obrí la tomata i jo li fiquí el pimentó…” Haig de dir que, malgrat la meua curta edat, vaig entendre i capir perfectament allò que l’homenet volia expressar amb la seua metafòrica tonada mentre li passava el raspall al seu rossí. Les criatures de fa cinquanta anys d’aquell barri teníem l’educació sexual a la porta o al camp de blat del costat de casa. Una de les facècies més normals aleshores era espantar les xiquetes amb una fava, fava de favar, que féiem eixir entre els botons de la bragueta.

                         Poc podíem imaginar aleshores que, amb el pas dels anys, aquelles expressions innocents, perquè eren naturals, creixerien i esdevindrien allò que l’antropòleg  Antoni Arinyo ha denominat “ludomàquies promíscues”.  O siga, celebracions orgiàstiques en què centenars, milers de persones, generalment joves d’amdós sexes, s’ajunten en cerimònies enjogassades en les quals el cos, amb la col.laboració d’algun altre element qualsevol (potser una cordada, una mascletada, el FIM de Benicàssim, etc…) entra en contacte promiscu  amb altres cossos i s’hi estableix el natural i lògic intercanvi d’energies.  I entre totes les ludomàquies, o bregues-joc sortmeses a regles, que es fan i desfan arreu del País Valencià potser és la “Tomatina” de Bunyol la més total i completa. No és extrany, doncs, que els japonesos, que també tenen en la seua tradició aquesta mena de cerimònies lúdico-promíscues, n’estiguen tan interessats.

                         Haig de confessar que mai no he viscut en directe la “Tomatina” bunyolera i només n’he fruït en fotografies o per televisió. Sé que és com un sandvitx format per la banyada, la tomatada i la dutxa final. Però no sé quines sensacions es tenen en cada moment del cerimonial, especialmente a peu de carrer, en plena batalla, amb aquella olor forta, el suc de tomaca fins al genoll i escolant-se roba endins per tots els plecs del cos… Uf! Des de casa té el seu morbo. Sí. Ja ho crec que en té! La meua amiga la periodista Pura Gómez, que hi va tots els anys, em diu que és un dels espectacles eròtics més intensos que ha vist mai I, gran viatgera, n’ha vist molts arreu del món. Dona, dic jo, una cosa on entra tanta tomata, o tomaca, i tant de pimentó… I tanta festa i tant de fregament amunt i avall…que vols que et diga! Erotisme? I tant!

                                                  Toni Mestre.Agost 2002

Regals.

Regal és, segons el diccionari “gust donat als sentits” o “present que és fa a algú”. Així el regal perfecte és aquell que ajunta en un aquest dos sentits del mot: fer, o que et facen, un present que done plaer. A tu i a qui el rep. Cal llevar-li al regal el seu valor purament econòmic, últimament en alça, i retornar-li el sentit original i més valuós: el plasent. No hi ha millor regal que un somriure o una carícia en el moment oportú, per exemple. Al capdavall el plaer no és sinó una emoció.

                                       Durant les passades festes, un any més, el comerç, el gran sobretot, ha imposat l’obligació de regalar a tort i a dret. Tothom s’hi veu obligat o es veu menystingut si no li regalen res o allò que vol. I sovint volem només allò que la publicitat ens obliga a voler. Encara que només siga per a ensenyar-ho infantilment a la veïna i oblidar-ho tot seguit A casa no regalem a data fixa, sinó quan ens plau, però per festes sembla que tot t’hi obliga una mica.

                                       Enguany m’han fet regals i me n’he fet també. Perquè l’autoregal és importantíssim. Qui millor que tu sap què et dona gust als sentits? Així, m’han/m’he regalat “El Jardí Botànic de la Universitat de València”, un llibre-joia sobre una de les joies de la cultura valenciana; “The color of Spain”, de Jordi i Arnau Carulla, repertori de cartells turístics i festius des de 1890 a 1940; els CDs “Pau Casals. J.S.Bach-Suites para cello” ( l’any passat ha estat l’Any Casals); l’oratori “Les estacions” de Haydn; els “Cants d’Abelone” i “Raixa” de Mª del Mar Bonet; i “Els temps encara estan canviant” recull de cançons del Grup de Folk on hi ha títols tan emblemàtics com “No serem moguts”, “Bella ciao”, “La vall del riu vermell” o “Els temps estan canviant” de Dylan cantada per Oriol Tramvia; i dues serigrafies: una de R. Fuentes i una altra, de 1977, de Faus, el del “fachismo”. Estic, doncs, contentíssim.  El 2001, pel que sembla, he estat bon minyó.  Ja veurem enguany.

Toni Mestre 13.01.2002

%d bloggers like this: