Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003