Pàgina d'inici » Posts tagged 'valència futur'
Tag Archives: valència futur
Quina merda!.
Cada setmana vaig una vegada al cinema. L’altra nit, era dijous, vaig anar a veure “La quadrilla” de Ken Loach. Aquest director britànic és un dels millors cronistes socials dels últims vint-i-cinc anys. Gràcies a ell sabem, i sabran en el futur, la decadència de la classe obrera occidental. Com en uns pocs anys s’han perdut i ensorrat tots els drets i avenços dels dos darrers segles, aconseguits sempre amb sang, dolor i llàgrimes, amb el sacrifici de milers de vides, amb la dedicació constant dels millors cervells del pensament universal.
A la sala érem només vuit persones. La majoria del públic que omplia els vestíbuls, es tractava d’uns multicines, feia una fila de classe mitjana, gent amb estudis, ben vestida i tal. Però quasi tothom es va entaforar en altres sales on s’oferien pel.lícules, productes americans, de consum. La projecció transcorria normalment. Només una parella menjava crispetes. La pel.lícula és dura. Duríssima. Toca el tema del nou capitalisme, més salvatge que mai, això té de nou, que ens domina i del desempar de la classe treballadora actual, òrfena de tot, com una barqueta de rems enmig d’una tempestat oceànica. Empreses públiques que es privatitzen. Nous amos que només busquen el benefici màxim amb la mínima despesa. Treballadors a l’atur o a mans d’empreses de treball temporal. Llistes negres amb els noms d’aquells que protesten exigint drets i condicions dignes. Mínims. Accidents laborals que són un crim. Un futur brut i negre on no es veu cap llum ni cap esperança.
Faltaven deu minuts per a acabar. Faltava el subratllat final. El colofó de la terrorífica denúncia del director. Un parell de joves, de vint-i-pocs anys s’alçà de les butaques i abandonaren la sala. Un d’ells amb veu despectiva digué: “¡Vaya mierda!”. De seguida vaig entendre que la “mierda” no era l’horror de la història. La “mierda” era la pel.lícula. El tema, pel que es veia, no els havia interessat gens. Una ”mierda”. Potser eren fills d’un “papà” que tenia obrers en règim esclavista i els seus problemes els agafaven molt lluny. No ho sé, però en vaig sentir fàstic.
Vaig tornar a casa en taxi. El taxista, també jove, només pujar em diu amb veu preocupada: “Que terrible lo del València, no?”. Em pilla en “fora de joc”. Tenia sintonitzada l’emisora d’aquell terrorista radiofònic que ja sabeu. El tal es vantava d’haver “destapat l’escàndol” del club. Milers de milions pel mig. Al capdavall res de nou: qualsevol sap que el futbol és un gran negoci i com tots els grans negocis és brut i ben brut. El xicot m’explicà el cas. Semblava realment angoixat. Quan acaba li dic: “Mire, ahí me les peguen totes! En el València CF! Però al remat aqueixos milions eixiran de les nostres butxaques”. Calent, li soltí una filípica sobre l’estafa i la manipulació de l’esport (“Amunt València” i tot això) que durà fins la porta de casa. Callava. No sé si estava d’acord amb mi. Potser ni entenia el valencià. Quina merda!
Toni Mestre. Gener 2002.
Invisibles.
Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.
He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.
A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.
Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!
Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.
València rima amb potència
Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ha omplit els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d’aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l’hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l’Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. AFeble, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d’escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.
Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?
Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’ofereir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.
La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.
I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallda, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.
Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!
Toni Mestre Març2001.
Toni Mestre 