Cada setmana vaig una vegada al cinema. L’altra nit, era dijous, vaig anar a veure “La quadrilla” de Ken Loach. Aquest director britànic és un dels millors cronistes socials dels últims vint-i-cinc anys. Gràcies a ell sabem, i sabran en el futur, la decadència de la classe obrera occidental. Com en uns pocs anys s’han perdut i ensorrat tots els drets i avenços dels dos darrers segles, aconseguits sempre amb sang, dolor i llàgrimes, amb el sacrifici de milers de vides, amb la dedicació constant dels millors cervells del pensament universal.

                                      A la sala érem només vuit persones. La majoria del públic que omplia els vestíbuls, es tractava d’uns multicines, feia una fila de classe mitjana, gent amb estudis, ben vestida i tal. Però quasi tothom es va entaforar en altres sales on s’oferien pel.lícules, productes americans, de consum. La projecció transcorria normalment. Només una parella menjava crispetes. La pel.lícula és dura. Duríssima. Toca el tema del nou capitalisme, més salvatge que mai, això té de nou, que ens domina i del desempar de la classe treballadora actual, òrfena de tot, com una barqueta de rems enmig d’una tempestat oceànica. Empreses públiques que es privatitzen. Nous amos que només busquen el benefici màxim amb la mínima despesa. Treballadors a l’atur o a mans d’empreses de treball temporal. Llistes negres amb els noms d’aquells que protesten exigint drets i condicions dignes. Mínims. Accidents laborals que són un crim. Un futur brut i negre on no es veu cap llum ni cap esperança.

                                    Faltaven deu minuts per a acabar. Faltava el subratllat final. El colofó de la terrorífica denúncia del director. Un parell de joves, de vint-i-pocs anys s’alçà de les butaques i abandonaren la sala. Un d’ells amb veu despectiva digué: “¡Vaya mierda!”. De seguida vaig entendre que la “mierda” no era l’horror de la història. La “mierda” era la pel.lícula. El tema, pel que es veia, no els havia interessat gens. Una ”mierda”. Potser eren fills d’un “papà” que tenia obrers en règim esclavista i els seus problemes els agafaven molt  lluny. No ho sé, però en vaig sentir fàstic.

                                     Vaig tornar a casa en taxi. El taxista, també jove, només pujar em diu amb veu preocupada: “Que terrible lo del València, no?”. Em pilla en “fora de joc”. Tenia sintonitzada l’emisora d’aquell terrorista radiofònic que ja sabeu. El tal es vantava d’haver “destapat l’escàndol” del club. Milers de milions pel mig. Al capdavall res de nou: qualsevol sap que el futbol és un gran negoci i com tots els grans negocis és brut i ben brut. El xicot m’explicà el cas. Semblava realment angoixat. Quan acaba li dic: “Mire, ahí me les peguen totes! En el València CF! Però al remat aqueixos milions eixiran de les nostres butxaques”. Calent, li soltí una filípica sobre l’estafa i la manipulació de l’esport (“Amunt València” i tot això) que durà fins la porta de casa. Callava. No sé si estava d’acord amb mi. Potser ni entenia el valencià. Quina merda!

                                                                        Toni Mestre. Gener 2002.