Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Vicent Andrés EStellés'

Tag Archives: Vicent Andrés EStellés

Desolacions.

“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.

                                         Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí.  Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben  aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.

                                         Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt  punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.

                                                                             Toni Mestre

Cartes a la llengua (IV)

Estimada llengua: el servei militar, que vaig fer voluntari ací a València, va unir-nos encara més. Jo tenia de tu una imatge potser una mica ideal, treta dels llibres, que durant els divuit mesos de caserna, en companyia de soldats procedents de tota la geografia valenciana, es va concretar en una imatge realista i no tan pura, però molt més càlida i viva que mai. El nostre amor va esdevenir erotisme. Amb qui desig escoltava parlar aquells amics procedents de Vilavella, Benissanó, Xàtiva, Guadassuar, Xeraco, Sueca… Eres tu regalimant saviesa i mel en boca del nostre poble… Jo era l´únic universitari de la meua quinta, l´únic que sabia que teniem una llengua nacional i que estàvem en perill de pérdre-la. No sé quantes signatures vaig arreplegar sol.licitant la introducció del valencià en la litúrgia. Inútilment, ja saps. També l´Esglèsia reaccionà contra tu. I encara la tenim en contra.

Un dia, parlant ambun company de Sueca, li vaig preguntar si coneixia Joan Fuster. Es va quedar molt sorprés de la pregunta que li feia aquell capitalí, Es va malfiar, però de seguida, en veure que jo havia llegit els seus llibres, em confessà que ell era amic de l´escriptor i que havia assistit a unes xerrades que havia donat als joves a la Muntanyeta dels Sants. Era Vicent Marqués. Ell em presentà Josep Lluís Fos, S´estava preparant el II Aplec de la Joventut del País Valencià a Bocairent i m´hi vaig afegir. L´Aplec va ser frustat per la Guardia Civil, però vora l ántic pont de Gavarda ens reunírem la gent de València i allà vaig conèixer personalment Joan Fuster. I també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit “La llengua dels valencians”. Va ser un dia inoblidable. Havia conegut molta gent jove que pensava com jo, havia escoltat, embadalit, els parlament dels majors, i havia fet ferma i definitiva la meua amistat amb els dos amics de Sueca. Aquest cap de pont em permeté visitar sovint Fuster. Jo escrivia versos i el Joan, un dia, em va regalar una edició de “La pell de brau” que acabava d´editar Ruedo Ibérico. Així vaig descobrir l´Espriu, amor meu, un home que tant t´estimava. Quanta gent et voliem! Quants enamorats tenies! I quants enemics.

“Les circumstàncies, extraliteràries, que travessem”, escriu Fuster en la “Nota del traductor” de “La pesta” editada per Vergara l´any 1962. Va ser la primera novel.la llegida en català. La vaig llegir durant la convalescència d´una operació d´apèndix a l´Hospital Militar. Per primera vegada era una obra narrativa, de ficció. La prosa de Camús traduïda per Fuster! Sublim! Fuster sempre equilibrat, amb els peus a terra. La seua procedencia valenciana posada de relleu, el seu lúcid interrogant: “si l´anomenada “llengua literària” no és una “terra de tots”. on tots ens podem trobar, de què ens serviria?”, la seua decantació “per una solució de terme mitjà, que d´un cantó ebite una mica l ´encarcarament del purisme ultrancer, i de l´altre eludís qualsevol risc d´anarquia”, foren savis plantejaments que vaig assumir plenament. I sobre tot allò de les “circumstàncies extraliteràries” que travessavem. Els teus enemics de sempre, estimada, ens sotjaven, entrebancaven, cercaven les nostres debilitats per tal de dibvidir-nos, anul.larnos. Esborrar.te.

Al acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguerem “Ausiàs March”. L´aventura va durar catorze anys. “Can Boïls“, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d´aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d´aparadors i dos incendis fins a l´actualitat impunes són un bell balanç. Però valgué la pena, amor meu. Un bon dia va entrar Vicent Andrés Estellés. Jo només li havia llegit els poemes de l´antologia de Castellet i Molas i “L´amant de tota la vida” que li acabava d´editar Torre. Li ho vaig dir entusiasmat. Modest. m´ho va agraïr. Mai no li podrem agraïr com cal l´allau humaníssim dels seus versos. Per la llibreria desfilava tota la Universitat de Lletres, tan moguda aleshores, la gent de teatre, la Cançó, ferem un grapat d´amics i sabem que fórem decisius en la vida de molts valencians.

I sempre tu, el mapa dels teus dominis territorials, estimadíssima. presidint el local que haviem dedicat a Ausiàs March, un dels teus amants més sublims. Encara guarde aquell paper, editat per Lo Rat Penat d´aleshores, societat que freqüentava sovint, on es llig: “Països de Llengua Catalana”.

Fins l´altra, amor meu. Et deixe, però no t´abandone, ja saps. Amb mi vas de nit i de dia. Teu, perquè sé que ets meua.

Toni Mestre.

Un indret de la ciutat

  El poema “Esbós d’una elegia” de Vicent Andrés estellés, sempre m’ha atret d’una manera especial. Un dia, en un recital amb la presència del poeta vaig gosar llegir-lo i Vicent, sempre amable, em va felicitar efusivament. És un poema cent per cent estellessià, bastant llarg, publicat l’any  1972 per l’editorial Moll de Mallorca dins del llibre “L’ofici de demà”. Un poema que conté molts elements autobiogràfics com la mort  als vint-i-cinc anys del seu únic oncle Estellés, Josep Maria, tísic, pocs dies després del naixement del poeta: “Jo tena dos dies i em volies conéixer. / I em varen dur a tu, al llit on et mories”. Parla també de la mort violenta un any després de l’avi matern, Nadalet, mort d’un tret estúpid a la boca del seu forn, al carrer del Tramvia de Burjassot, un forn que encara la gent coneix com “el de la trabucada”. Va ser el 25 de juliol de 1925: “Jo aniria a arrastrons. / Tota la casa plena de llàgrimes i crits. / Ningú em faria cas. Tots ploràven, cridaven”. Ara, avui, en fa 78 anys… d’allò.

  L’Estellés, ho ha escrit moltíssimes vegades, venia d’una llarga família de forners. En el poema que ens ocupa diu dirigint-se a l’oncle moribund: “Potser tu recordaves aquell forn del carrer / de Borrull, o aquell forn del carrer de Lepanto. / O bé aquell del Trinquet de Cavallers. No ho sé”. Un dia, eixint de la seu de Ràdio Cadena Valenciana, on havia vingut a presentar algun llibre, mentre l’acompanyava pel carrer del Miracle, en arribar a la cantonada de Trinquet de Cavallers  Vicent em va assenyalar el forn que havia estat del seu avi. Aleshores ja estava tancat, però se’n mantenia l’estructura. Ara ja no queda res.

 Si recorde aquests coses, aquests fets, és perque aquell indret ciutadà ha saltat a l’actualitat informativa aquests dies a causa de la restauració del palau del cantó d’enfront del vell forn desaparegut par a seu de la societat “Lo Rat Penat”. A la cantonada, sobre el mur del palau, els oients de “De dalt a baix” col.locàrem, allà pels anys vuitanta, una placa de ceràmica amb el nom del carrer en correcte valencià. On només posava “Calle del Milagro” nosaltres, pagades de la nostra butxaca, encarregàrem al ceramista Figàs de Castelló un parell de plaques on posava “Carrer del Miracle” i les col.locàrem, el regidor Vicent Garcés ens va enviar una brigada de l’ajuntament, a cada cap del carrer. Ara, amb motiu de la rehabilitació, he vist que la placa ha desaparegut. És, va ser, un regal del programa “De dalt a baix” a la ciutat de València. Un regal que, tot cal dir-ho, ens va costar nou mil pessetes de l’època. M’agradaria que tornara al seu lloc. I que al cantó d’enfront els actuals propietaris col.locaren, en una altra placa, els versos de l’Estellés. Un fragment d’aquell “Esbós d’una elegia” que he comentat més amunt.

                                                          Toni Mestre. 25 de juliol de 2003

%d bloggers like this: