Comentaris recents
 | Toni Mestre en Anar a la mar. |
 | isidre crespo redond… en Anar a la mar. |
| Toni Mestre en La Bèrnia. |
 | ebooksite.opx.pl en La Bèrnia. |
| Toni Mestre en Carmelina Sànchez-Cutillas: Un… |
Religiositat.
La religiositat, segons el Fabra, és la disposició per als sentiments religiosos. I aquests sentiments, que han acompanyat des dels seus orígens la Humanitat, és evident que han evolucionat al llarg del temps i que no sempre han estat el mateixos en tots els individus. I també queda clar que cada poble, cada nació, vull dir cada unitat de llengua i de cultura, ha tingut una visió global diferent del món i de la vida i, conseqüentment, del fet religiós i n’han mostrat una disposició distinta, pròpia.
Els valencians no som cap excepció. En els més de 750 anys d’història el nostre poble ha desenrotllat una religiositat peculiar, filla de l’esperit català-mediterrani dels nostres avantpassats vinguts amb Jaume I. Un món de pràctiques i creences, unes devocions i un tarannà que ens distingeixen de les nacions que ens envolten, especialment de la castellano-espanyola. El que allà és misticisme i, com va definir Unamuno, “sentimiento trágico de la vida”, ací és clarament realisme i jocúndia i alegria de viure. Només cal veure com, en aquestes dates, els castellans-andalusos posen l’accent el la passió i la mort mentre els valencians-catalans ho centrem tot en la resurrecció. El seu dia gran és el Divendres Sant, el nostre el Diumenge de Pasqua.
Les processons que recorrien fins no fa molts anys els carrers de les nostres ciutats tenien molt poc, o gens, a veure amb les d’ells. Però a poc a poc han anat colonitzan-nos també en aquest camp. Hem incorporat elements de la seua cultura religiosa basada en l’horror, la sang torturada i el dolor exagerat. Però la vitalitat valenciana s’ofegava en aquella mar amarga. I, al menys al Cabanyal, sorgiren figurants que animaven una mica aquell panorama. Ara, una passa més en la destrucció del nostre poble, es parla de suprimir tots els personatges no estrictament relacionats amb el drama que es vol representar. Ja s’ho faran. Però són el millor, i el més sa, de les nostres desfilades.
Toni Mestre. Diumenge 8.04.01
Brando.
Marlon Brando tenia divuit anys més que jo. Ell era de 1924 i jo de setembre del 42. La primera pel.lícula seua que recorde, pel gran ressò publicitari que desfermà, va ser “Viva Zapata”. No era tolerada, però alguns anys després, de reestrena, la vaig veure, com “Julius Caesar” i “On the Waterfront”, que ací es digué “La ley del silencio”. L’actor va esdevenir de seguida l’heroi de la meua generació. Tots volíem ser Marlon Brando. Ser com ell era en les pel.lícules: durs, rebels i , si calia, cruels. Però també generosos, i febles, capaços de plorar. Humans, al capdavall. I tots n’imitàvem gestos, maneres, mirades… Allò de la roba encara no era possible, però quan s’estrenà “Désirée” el curs de “preu” dels jesuïtes s’omplí de pentinats cap avant, com el que hi portava Brando-Napoleó.
L’apoteosi arribà amb la seua única pel.lícula com a director: “El rostro impenetrable”. Quin festival! Els lletjos l’acusaren de narcisista. Home, què! Allò era talent. I no ho suportaren. Pitjor per a tots: no tornà a dirigir. Després el vàrem veure madurar, envellir, esdevenir immens, mite. Ara, com un vell i gros elefant, s’ens ha mort deixant-nos l’enorme herència del vori de tantes intenses, brillants, magnes, interpretacions. Com estava en el paper d’advocat defensor de “Una árida estación blanca”! Quina fecunditat! Entre tant de gra, què ens importen alguns brins de palla!
Jo comprava “Film ideal”cada més. Tinc davant un exemplar de maig de 1959. En la secció “Panorama” que escrivia Juan Cobos m’assabente que Visconti volia Marlon per a “Senso” amb Ingrid Bergman en el paper de la comtessa Serpieri que faria Alida Valli. No va poder ser, però quin melodrama de luxe es va perdre el món! També aleshores es digué que la Metro havia volgut Marilyn Monroe per al paper que va fer Maria Shell a “Els germans Karamàzov”. Monroe, Brando… bells rostres d’una joventut. La dels primers seixantes.
Toni Mestre. Diumenge 18.07.04
Respectes i Ofenses.
A tothom ens agrada que ens respecten. Que se’ns considere bé. Que se’ns valore. I que es valoren els nostres valors. El contrari ens ofén. Però molts pocs de nosaltres estem disposats a respectar i no ofendre els valors d’altri. Només perquè no són els nostres i de vegades ni s’assemblem. Però ací caldria deixar ben clara una cosa: no tots els valors són iguals ni per tant igualment respectables. Hi ha gent, o col.lectius, que valoren, és a dir estimen o preuen, idees o persones clarament menyspreables. Per exemple l’aplicació de la pena de mort, l’odi racial o la figura d’Hitler pels neonazis. Normalment aquesta gent defensa la imposició fanàtica dels seus “valors”. Al món occidental emparats per les llibertats democràtiques. Als països on dominen amb la repressió criminal de l’oposició.
Ara tenim en dansa un nou episodi d’intolerància fanàtica a càrrec de polítics musulmans que instrumentalitzen les seues masses ignorants contra la publicació, fa cinc mesos!, d’unes caricatures sobre Mahoma, visca l’humor!, a un diari danés. Hem vist de bell nou carrers plens de desgraciats que, com en la trista batalla de València, fan el joc a polítics desvergonyits en nom d’uns “valors” discutibles, sinó absolutament rebutjables, la defensa dels quals distrau molts ciutadans dels autèntics problemes, de les ofenses reals, que pateixen cada dia per culpa de les seues classes dominants: manca de drets bàsics, de llibertat de premsa, de separació de religió i Estat o que la dona puga decidir amb qui es vol casar. La pitjor caricatura de Mahoma és fer atemptats terroristes en nom seu, matar i autoimmolar-se amb la coartada d’una mala lectura del seu llibre o atacar els llocs de culte d’altres religions. O ja hem oblidat la destrucció pels talibans, el març 2001 i a canonades!, dels budes gegants excavats en la roca del penyasegat de la vall de Bâmiyân, a l’Afganistan atroç d’aleshores?
Toni Mestre. Diumenge 12,02.06
Desinhibits i Acomplexats.
El món està habitat principalment per dues classes de persones: les que no troben aturador ni veuen impediment per a res i aquelles altres víctimes d’impulsos inconscients que frenen o cohibeixen constantment el seu comportament. Són els desinhibits i els acomplexats. Hi ha, a més, una minoria “rebel”, que rep colps d’uns i d’altres, que no estudiarem avui.
Els primers tenen molt clar què volen i res no els entrebanca a l’hora de lluitar per aconseguir-ho. Tenen, evidentment, una moral més ampla que la mar i més laxa que el gas. Sempre juguen brut. Són torts i desvergonyits. I dominants. Menten sempre i quan anomenen la pàtria, la constitució, la propietat, la llei, la democràcia, l’ordre, la religió… al darrere de tan nobles paraules s’amaga només l’interés. Així, les coses són blanques o negres segons els convé. No s’enganyen mai ni es penedeixen de res. I en política, els seus seguidors, com més injustament actuen, més els voten. Els altres, pobrets, són tot el contrari. Saben també què volen, però tenen “principis”, que intenten respectar, i, víctimes d’una moral estreta, quan menten o erren el penediment se’ls menja pels garrons. Volen jugar net i es creuen que els altres van d’honrats. Dominats, n’accepten les regles de joc i sempre porten les de perdre. Les seues grans paraules “llibertat, igualdat i fraternitat”, un colp passades per l’adreçador enemic, pràcticament no volen dir res. Els seus votants, com era d’esperar, es desencisen fàcilment.
Aquests dos grans col.lectius de persones, que es reparteixen desigualment el món, tenen al seu servei mitjans de comunicació, escrits o audiovisuals, que en reflecteixen el tarannà corresponent. Només cal que us acosteu a un quiosc a mirar premsa o que engegueu una emissora de ràdio o de televisió. De seguida sabreu si pertany als desinhibits o als acomplexats. Ja m’enteneu, si jugueu en camp contrari o a casa.
Toni Mestre. Diumenge 29.02.04
El dia de la ciutat.
Cada any, quan arriba el 22 de gener, em faig la mateixa pregunta: perquè aquesta data festiva passa sense pena ni glòria, buida de significat i si més no avorrida, per las habitants de la ciutat de València? És un dia que només és festiu a la capital, de creus cap a dins que deien abans, però el cap i casal del País Valencià, des que tinc memòria, ha estat incapaç de transformar-lo en una data important per als seus habitants, en una ocasió de trobar-se, de confraternitzar, de conéixer-se millor. Una festa oberta i imaginativa i sobretot participativa. La ciutat s’ha fet molt gran. Una amiga que és professora a un barri de París em contava ja fa anys que molts dels seus alumnes no havien vist, i alguns ni coneixien de nom!, la torre Eiffel. Doncs una cosa semblant comença a passar ja ací. Molts valèncians de València no conéixen els principals monuments de la ciutat. N’hi ha que no han entrat mai al teatre Principal, que no han pujat al Miquelet, que no coneixen la Generalitat per dins o ignoren l’existència de l’IVAM o del Museu de Belles Arts. Són només uns exemples que pose per tal mostrar les greus mancances que patim. Tanta botifarra amb això de “la comunidad” i resulta que ni ens tractem amb els veïns del carrer, encara menys amb els del barri i gens amb els de l’altre cantó de l’urbs. No ens coneixem. Només tenim en comú quatre tòpics arnats.
I un dia com avui, que enguany cau diumenge, però la majoria no, seria l’ideal per a esmenar aquesta política, perquè és una política, i borda, d’afavorir la incomunicació ciutadana. Dividits som més manipulables, més fàcils d’enganyar, més explotables. La classe dominant, la que ens domina per exemple des de l’ajuntament, ho té molt clar. Caldria que fóra el veïnat pla, la societat civil, les associacions culturals, esportives, festeres o de veïns, les que posaren a treballar la imaginació i cada any el 22 de gener fóra el Dia de la Ciutat. O siga, dels ciutadans.
El futur.
L’altre dia m’entrevistaren per una emissora de ràdio de l’Horta Sud. Dos estudiants de periodisme, malgrat la seua joventut, sabien qui era jo i què havia significat el programa “De dalt a baix” en la recuperació de la llengua i la consciència nacional de molts valencians. Hi vaig acudir amb una certa il.lusió, però només començar els vaig dir que no m’interessava parlar del passat, sinó del futur. Es van desconcertar una mica.
“El futur? Quin futur tenim els valencians?”, em digué un d’ells. “El que nosaltres vulguen tenir”, vaig contestar. “El poble valencià degut a les circumstàncies polítiques que ha viscut és un poble encara adolescent i té tot el futur per davant. Com vosaltres”, els vaig dir, “que, per edat, viviu encara sota la tutela dels pares, una situació que no és normal ni sa que dure sempre. Creixereu, us emancipareu i governareu les vostres vides. L’encertareu o us equivocareu. I en sereu responsables. Igual, doncs, passarà amb el poble valencià. Caldrà que cresca, que s’emancipe, que es responsabilitze del seu futur. Sense que això vulga dir, en principi, trencar les relacions amb “els parents”. Però si aquests es posen bords se’ls envia a pastar fang i en pau”.
Em miraven astorats. “Però al País Valencià sempre guanyen les eleccions el PSOE o el PP…” van argüir. “Ep!”, vaig fer, “Si estem parlant del futur del poble valencià no hi veig que ni el PSOE ni el PP tinguen cap paper. Aqueixos partits són els pares dels quals caldrà emancipar-se. Sota la seua fèrula no serem mai un poble adult. Ara, si volem, com fa una part de la joventut, autodestruir-nos, si no eixim, per exemple, de la droga del sucursalisme, per por a ser independents, la responsabilitat serà només nostra. Qui té por de fer-se un futur propi li’l fabriquen els altres”. No sé què en degueren pensar. I vosaltres?.
Toni Mestre. 02.02.2003
Educar.
Això d’educar sempre ha estat molt difícil. Però sembla que mai no ho ha estat tant com ara. Abans, fins unes dècades vull dir, l’educació la impartien les famílies (els pares principalment), els mestres i el veïnat més immediat. Malgrat la immediatesa i el control sobre infants i joves la cosa anava com anava. Hi havia qui eixia be, normal que es deia, i seguia la sendera establerta, i qui eixia malament, rebel que es deia, i trencava la baralla, cosa que no sempre suposava la seua desgràcia. Es parlava, segons els casos, de bons fills o de mals fills. Sovint els pares, si fracasaven, tiraven tota la culpa sobre les “males companyies”. I es quedaven tan amples.
Mai he sentit uns pares reconéixer un error, admetre una equivocació, fer-se responsables del fracàs i la desgràcia dels seus fills. Pel contrari he vist, i ben aprop, lamentar-se de la conducta dels fills al.legant, hipòcrites, que a casa només havien vist “bons exemples”. Ha, ha, ha! Clar que hi ha casos on els progenitors no són responsables de com han eixit els fills, però la majoria de les vegades la branca ix al tronc.
Aquests dies m’ha arribat per correu electrònic un doble document sobre aquest tema. El primer es diu “Carta d’un fill a tots els pares del món”. Toca dotze punts, força assenyats, el primer dels quals diu: “No em dones tot el que et demane. De vegades només demane per veure què puc aconseguir”. La resta ja es pot endevinar. Mentre, el segon document són unes “Normes per fer dels fills uns delinqüents”. També té dotze punts i el primer fa: “Doneu-li des de la infantesa tot el que vulga: així arribarà a major convençut que el món sencer li ho deu tot”. La resta, com en el primer cas, n’és una conseqüència. Així, el punt dotzé acaba dient: “Us heu preparat una vida de dolors, i segurament en tindreu”. Molt difícil això d’educar. Especialment, i sobretot, si tenim al davant “el sistema”. Ja sabeu: Walt Disney, El Corte Inglés, Operación Triunfo, etc, etc… Dificilíssim!
Toni Mestre.19.01.2003.
De torres i escuts.
L’any 2003 ha estat, per als valencians de la ciutat i el país, un altre com tants altres. Seguim votant com votem i així ens va la fira. L’economia en mans de forasters, la política en mans sucursalistes, la llengua en mans de castellanitzats, el territori en mans d’especuladors, el patrimoni en mans de lladres, la història en mans de tergiversadors i la cultura assetjada quan no violada impunement. Només ens salven de la ignomínia total les Universitats, alguns col.lectius polítics o cívics minoritaris i una munió d’herois anònims que es neguen a deixar-se escorxar… pel món “oficial”.
Dos exemples d’actuacions “oficials”a València. El primer va de torres. Durant el 2003 hem perdut el remat de la torre de santa Caterina, el gràcil barret de teules blaves del cupulí que la corona. L’exemple més bell de torres barroques valencianes ha quedat mutilat i ningú no ha dit ni xufa. Una lamentable acció que caldrà esmenar algun dia. Pel contrari el 2003 hem recuperat la torre de Correus, de 1923, desmuntada follament el 1965. És una esvelta torre metàl.lica, exemple de l’arquitectura del ferro a la ciutat, que centra la composició de l’edifici, massa horitzontal, i li confereix una altura de 50 metres. Un element característic de la plaça ha estat recuperat, i amb ell el diàleg que mantenia amb la torre municipal.
I ara parlem d’escuts. Al mateix edifici de Correus, al centre de la façana, hi ha l’escut de la monarquia d’Alfons XIII, de mala memòria. Tan mala que durant la II República es van picar les tres flors de lis borbòniques que n’ocupaven el centre. Ara amb la restauració total de l’edifici, algú, poc respectuós amb la història i llepaculs de la monarquia, les hi ha reintegrades. Dic açò perquè, en nom de la Història, els militars conserven sobre l’antic frontó de Capitania l’escut del feixisme franquista, gallina inclosa. Veieu la jugada?.
Toni Mestre. 11.01.04
Circumstàncies extraliteràries.
El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.
El pròleg és una brillant introducció a l’autor, Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.
Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?
Toni Mestre. 10.01.01
A cals amics.
Divendres dia 23 vaig tenir la satisfacció de presentar una nova edició, la tercera, del Premi “Bernat Capó” de Difusió de la Cultura Popular que patrocina Bancaixa i promou l’activa família Sendra des d’Edicions del Bullent. L’acte, que ja havia presentat fa dos anys, ajunta el bo i millor del món de la cultura del País Valencià, amb una presència majoritària de gent de les comarques centrals, a la carpa del Tossalet del Carme de Dénia. Una nova ocasió de trobar amics vells i de fer-ne de nous, d’assistir al naixement d’una nova obra d’investigació i de veure com el nostre país es mou i avança gràcies a noves generacions d’escriptors. Va guanyar Ruth dela Puerta amb un llibre oportuníssim. “El llenguatge del vestit valencià. Segles XVIII i XIX”. La nit era freda, però, malgrat alguna ventada que vàrem poder capejar, resultà d’allò més càlida. Érem majoria els amics dels llibres, de la cultura i de la llibertat, i es notava.
A l’endemà, dia 24, per Gandia i la Vall d’Albaida vàrem pujar a l’Olleria, on uns altres amics, la Banda Escola Musical “Santa Cecília”, m’havien convidat a participar en el concert de diumenge dia 25 a migdia en honor de la seua patrona, en el qual, entre altres peces, hi havia “Pere i el llop” de Sergei Prokofiev on jo faria de narrador. Vàrem anar a dinar a al restaurant “J.Casanova. Menjars” del carrer sant Roc, 16. La cassola d’arròs al forn fou memorable. Però més memorable va ser el contacte de dos dies amb aquella colla d’ollerians que presideix Nazari Vayà i que dona vida al Centre Musical. Em vaig emocionar col.laborant amb aquella banda de 73 músics, una mitjana de vint anys, dirigida pel mestre Aureli Chorro. Si a Dénia ens aixoplugava el Montgó a l’Olleria ens protegia el Benicadell. Però tan important o més que el paisatge físic va ser el paisatge humà. A tots dos llocs em vaig sentir a casa, culturalment i lingüística. A tots dos llocs em vaig trobar a cals amics.
Toni Mestre, 02.12.2001.
Últimas Entradas
-
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets…
-
Al Teatre Principal.
M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes…
-
Aigua Bruta.
L. aigua. Eixe important recurs tan necessari per a la nostra supervivència. Industria, camp, societat...estem fent els deures? Continua llegint →
-
Simple valencianisme.
Hui cinc de juliol commemorem i recordem a un dels nostres insignes historiadors i valencians. Pere Maria Orts i Bosch. Continua llegint →
Toni Mestre 