Toni Mestre

Un públic assassinat.

   Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va nàixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren. I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.

   Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.

   Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc.  I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.

                                                               Toni Mestre. Gener de 2005.

València rima amb potència.

  images

    Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.

    Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.

   Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només  és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.

    La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.

    I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per  manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.

   Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València  començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!

                                                         Toni Mestre. Març de 2001.

Paco Muñoz i la Cançó

     Bona nit, amigues i amics: tots els pobles normals del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que  tenen de la vida. És a dir: de l´amor, del dol, del treball, de la festa, de la política, dels sentiments més variats… I el nostre poble, la nostra nació, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i, si vivim atents i fem el que cal, seguirem cantant pels segles dels segles. Naturalment ho hem fet al ritme ens l´han marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els nostres veïns de ponent. Però a bones o a males hem cantat i, fins ara, seguim cantant.

   Efectivament, des de que ens vingué el mal d´Almansa, prompte en farà tres segles, havíem anant perdent inspiració, afinació, força i veu. La castellanització de les classes dominants va deixar la Cançó en mans només del poble que l´ha conservà intacta justament fins la segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d´aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Aquest fer històric desgraciat n´agreuja el problema perquè deixa el nostre poble en mans d´unes emissores monolíticament en castellà, circumstància que propicià i acelerà entre nosaltres la substitució idiomàtica i l´abandonament general i progressiu d´una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la Nova Cançó que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d´aquella inèrcia negativa i l´encetament de nous camins d´expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d´afirmació nacional que en principi l´acompanyaren. La Cançó conquistà públics, envaí, sovint a la força, mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les primeres llibertats.

      I com va passar en temps més antics, quan fórem de bell nou una mica lliures, la nostra Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de la primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s´afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall de cançons reivindicatives, festives, satíriques, d´amor, de lluita…, de tota mena, que formen part ja de la història i de la represa nacional del poble valencià.

      A aquesta segona onada de la Cançó pertany Paco Muñoz. Quan ell va començar a cantar jo dirigia el programa de ràdio “De dalt a baix” que, des de la seua modesta però il.lusionada plataforma, donava a conéixer totes aquelles iniciatives culturals que ajudaren als valencians en el camí de la normalització. I la Cançó n´era una de les més importants per l´impacte que despertava en el poble. De primer em va fer arribar una cassette amb alguns temes propis i d´altres cantants com l´Ovidi Montllor. Em va sobtar la força de la seua veu i l´amplària del seu registre així com la intensitat del seu cant. Vaig creure de seguida en les seues possibilitats. Ens posàrem en contacte, ens férem amics, amb una amistat que encara dura, i quasi sense esforçar-ho ens va eixir la lletra i la música de “Què vos passa, valencians?” una cançó històrica, un gran èxit popular d´aleshores, que, juntament amb “La llibertat la picarem” va titular el seu primer i excel.lent disc l´any 1977.

     Ha plogut molt des de llavors. Ha passat molt de temps. Han passat moltes coses que diria Vicent Andrés Estellés. Però Paco Muñoz ha seguit avant, contra uns i contra altres, sempre superant-se, sempre obrint i encetant nous horitzonts, fins arribar al moment present en què podem mirar arrere i veure que el quart de segle llarg transcorregut des del 4 de novembre de 1976, data de la seua presentació al públic ací mateix, al vell Teatre del Micalet, ha estat ple i fecund. Ric d´aventures i de coneixença que digué Cavafis. Un grapat de discs, un gran ramell de cançons, moltes de les quals forman part ja del nostra imaginari col.lectiu, milers de recitals dins i fora de les nostres fronteres i l´afecte d´un public fidel que l´estima, l´anima i espera encara de la seua creativitat noves mostres de talent i d´amor al país.

     No ha estat tanmateix un camí de flors i violes. Hi ha hagut més d´una espina, i més d´un miler, i tant! Hi ha hagut atacs, insídies, entrebans, oblits, prohibicions, persecucions… Però tot ho ha superat el nostre amic Paco Muñoz amb l´afecte i el suport constant del seu públic. Un públic adult al qual caldria afegir els xiquets i xiquetes de les nostres escoles destinataris d´un grapat de cassettes a través de les quals els valencians de demà han pogut i poden completar la seua educació amb cançons que els arrelen a la nostra terra i a la nostra llengua per a sempre. I sàpien a través d´elles que en el seu idioma poden expressar-se cantant com fa qualsevol altre poble del món.

    Un dels símptomes més clars de la decadència d´un poble és quan esdevé mut. Quan la seua veu pròpia desapareix i és substituida per un altra. I des de fa un temps estem assistint a la dictadura imperialista de l´anglés i del castellà com úniques llengues permeses als mitjans de comunicació audiovisuals. Això, que alguns entenen com a globalització, per a nosaltres els valencians no és sinó una putada, amb perdó de les pobres putes.

   Per motius polítics, o siga econòmics, ens estan lligant i emmordassant, estan ofegant la veu dels nostres cantants, amagant-nos la seua imatge, mentre promocionen i venen personatges tan petits, ridículs i prefabricats com els de la trista Operación Triunfo. Si Raimon, quan la Dictadura, cantà: ens diuen que no tenim història, que la nostra és la d´ells, ara, en Democràcia, en el terreny de la cançó estan fent-nos el mateix. Volen deixar-nos sense veu. I quan un poble, deixant-se enganyar per mitjans de comunicació forasters, votant els seus enemics i donant-los carta blanca, es deixa emmudir, s´exposa a que una altra nació li impose la seua llengua i li cante les quaranta… en bastos! Atents a la jugada… perquè ens juguem el futur. Bona nit!

                                                                      Toni Mestre. 11 d´abril de 2002

Verinosos.

               Jo em vaig formar sota el nacionalcatolicisme franquista en un col.legi religiós on, a més de les asignatures normals, se´ns intentava inculcar, velis nolis, la moral dominant d´aquells anys inmorals. Se´ns parlava molt del sisé manament, però quasi gens dels altres: ni del quint, la pena de mort era oficial, ni del seté, allò de “no robaràs”, ni del vuité, el que fa “no diràs llevantances ni mentiràs”, per exemple. Era un col.legi de rics, jo hi estudiava becat, i no era prudent parlar de certes coses. Vull dir que, des de ben petits, se´ns va inocular una moral castradora i hipòcrita. Entre els alumnes hi havia odis, sevícies, enveges, abusos, etc.., però allò no era pecat. El pecat era “la impureza”. Feien feredat cada matí les cues davant dels confessionaris per a “netejar-se” del pecat mortal de la masturbació de la nit.

                  Haig de dir que, potser per haver nascut a un barri de València a la vora de l´horta i haver passat les vacances a una partida rural d´Altea, la meua educació sexual va ser precoç i natural. Adàmica, diríem. Xiquets i xiquetes féiem entre nosaltres allò que feien els animals que ens envoltaven. Sense la més mínima consciència de pecat.  Quin pecat era estimar-se i donar-se plaer?Així, els anys del col.legi, mai em vaig confessar, no en veia el perquè, d´uns actes quedeien que eren “impurs”. Allò va alçar una barrera entre la religió i jo que als setze anys es va fer muralla. L´evidència del frau em va alliberar completament d´un veríque ha destrossat l avida de moltes persones mal educades pels frares. Des de llavors que sóc lliure. Només sotmés a la màxima popular valenciana que diu. “Fes bé, no faces mal i altre sermó no et cal”. Vull dir que no he necessitat mai l´Esglèsia. Més aviat m´ha fet nosa sovint la seua constant ingerència política farisea. Gossos del poder dretà, sempre verinosos i enverinadors, els bisbes, ara, ens acusen als pobres laics d´insultar i atemorir els cristians. Tindran barra!.

Toni Mestre (30.01.05)

Foto: Carmen Calvo.

 

Decàleg Periodístic Valencià.

  1.  Estimaràs el teu país sobre tots els altres, però seràs solidari.
  2.  No prendràs mai e nom del teu país i del teu poble en va.
  3.  Santificaràs la teua llengua (però no en seràs beat!).
  4.  Honoraràs els pares i les mares de la patria.
  5.  No mataràs el futur del teu poble maleducant els teus fills, lectors o oients.
  6.  No fotràs ningú de mala manera.
  7.  No viuràs deshonestament de presupost.
  8.  No mentiràs ni calumniaràs encara que t´ho mane el teu cap o poder.
  9.  No perseguiràs pel camí que siga càrrecs i privilegis.
  10.  No envejaràs el talent dels altres, te n´alegraràs.

Aquests deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs i serviràs el teu país sobre totes les coses i els altres com si foren el teu. Perquè al capdavall només hi ha un país: el mon i una raça: l´home, però moltes i diverses llengües i cultures que formen la diadema radiant que corona la humanitat.

Toni Mestre.  Febrer 2001.

Esterilitat.

    Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.

    M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per  a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.

    Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!

Toni Mestre

2003

 

ALIMARA TRAU LES NADALES AL CARRER

                      Quan jo era infant, fa més de cinquanta anys, pels carrers del meu barri de llavors, el de la Creu Coberta, molts xiquets i xiquetes eixien en grup aquests dies  a cantar nadales. Armats de carrancs, panderos i simbombes omplien els carrers amb la seua gatzara. Amb les seues veus blanques, sovint desafinades, s’atracaven a tendes, comerços i plantes baixes per tal de demanar les estrenes a clients i veïns. El seu argument més poderós, a banda de l’esperit nadalenc que ja s’olorava, era la matraca que donaven. Tenien a mà tot un repertori de cançons, sempre en valencià, que venien de lluny o de sempre. Cançons senzilles que arribaven fàcilment al cor dels majors perquè els recordaven, entre altres sentiments, els anys de la seua infantesa, quan també havien recorregut el barri i arreplegat uns grapats de castanyes, nous, avellanes o figues seques: “Ací venim a cantar-li / a la senyora Maria / que mos done les estrenes / més que siga una sardina”.

                 De nadales, els valencians en tenim un fum i de tota mena. En tenim de clarament religioses, d’exaltació del misteri cristià de Nadal. De més festives, de convit a la festa que s’acostava, festa que era sobretot menjar en abundància. I d’altres clarament  subversives o fins i tot irreverents. Tot sempre dins d’un ordre, naturalment. De les primers moltes tenen autors coneguts, són cultes, i  i clarament propagandistes de la idea del naixement del fill de Déu.  Totes les altres són, a més d’anònimes, de clar origen popular.

                   El professor Sanchis Guarner va publicar el 1973 un “Cançoneret valencià de Nadal”, dins dels Quaderns de la revista Gog, que és una joieta. Caldria reeditar-lo i difondre’l per les escoles. Hi trobarem exemples de nadales valencianes de tota època i condició. Heus ací el principi d’una nadala l’autor del qual va ser un clergue del segle XVIII: “En un estable /prop la muralla, /un recent Nat / viu en la palla; / cada ull tenia / com una estrel.la,/ i la boqueta / era una perla./ Jo pense dur-li / quatre cosetes,/ i tinc de fer-li / jocs i festetes”. De les populars n’hi ha que presenten la Sagrada Família com una família més: “En el portal de Betlem / no s’hi crien teranyines / perquè la Mare de Déu / les neteja tots els dies”. O d’altres que anuncien les alegries, sobretot gastronòmiques, de la festa: “Ara ve Nadal / menjarem torrons, / i amb una guitarra / cantarem cançons” o “Polles, pollastres, cabrits,/ coloms, capons i gallines,/ torrons panses i confits,/ pastissets i coques fines”. Clar que també n’hi ha de ben esmolades socialment: “Els ous a catorze / vespres de Nadal./ Ben poquetes coques / en farem enguany!” o “Estes festes de Nadal / les hem passades molt bé./ Per a acabar-nos de fotre / ens han pujat el lloguer./ Tot s’ho mengen els ricots / a la salut dels pobrets”. O, finalment, de desvergonyides: “En el portal de Betlem / hi ha un home sense camisa./ Per davant i per darrere / se li veu la llonganissa”.

                Exemples com aquests que acabem de citar podreu escoltar-los aquest vespre a partir de les 19’30 al carrer de les Avellanes de la Ciutat de València, on el Grup de Danses Alimara de la Societat El Micalet farà una cantada de nadales tradicionals a la que convida tots els valencians. Amb rondalla d’instruments de corda i de percussió populars recorrerà el carrer des del cap de la Pujada del Palau fins al de la Mar. A més de poder escoltar en les veus de la gent d’Alimara una sel.lecció d’aquesta part tan important de la nostra cultura popular nadalenca hi haurà mistela, torró i pastissets per a tots els que hi vagen. No falteu!

Toni Mestre

19.12.2003

 

Cristiano

Fa pocs dies uns valencians, tots els valencians, hem tornat a escoltar, en boca d’una mengana o fulana castellana o castellanitzada, tant s’hi val, allò tan ranci i tan antidemocràtic d”hábleme en cristiano”. I en van… Però ni ells s’esmenen ni nosaltres escarmentem. No s’esmenen perquè la Llei, amb majúscula, des de la Constitucióen avall, l’han feta i la interpreten sempre ells. I no escarmentem perquè, molls i folls encara, seguim votant majoritàriament opcions polítiques que al capdavall són també d’ells. I així ens va la fira.

Però ara i ací volia recrearme no en el delictiu fet de l’Alcúdia sinó en això de “cristiano”. Què estan dient els castellans o castellanitzats quan diuen “hábleme en cristiano”? Estan dient-nos, clar i ras, que són racistes. Perquè aqueixa expressió la utilitzaven contra els seus moros i jueus, races inferiors, estrangeres, mentre ells, “castellanos viejos o cristianos”, eren els superiors, els “nacionales”. I la llengua n’era la bandera. Racisme doncs amb tota la càrrega d’odi, menyspreu i hostilitat que això comporta. I quan ja no els van quedar jueus i moros que cremar o expulsar la van emprendre amb els habitants de les altres nacions de la península que van ocupar a força de baionetes, entre d’altres la nostra. “¡Habla en cristiano! no ho dirà mai un català, un basc o un gallec. Només ho dirà un castellà o un castellanitzat. I no ho dirà mai a Euskadi, ho diu ací a la “región levantina”.

Perquè? Per allò de molls i folls. I també perquè, només ací, l’Església Catòlica, i totes les esglésies cristianes darrere del seu pèsim exemple, quasi trenta-vuit anys després del Concili Vaticà II que autoritzà les llengües vernacles utilitza de manera escandalosa només el castellà per ordre dels últims quatre arquebisbes “okupes” que hem patit. Que ho facen un dia l’any, com el 9 d’octubre, no vol dir res. Al País Valencià “cristiano” és només “el español”. O no?

Toni Mestre.

Carmelina Sànchez-Cutillas: Una aproximació personal.

Senyores i senyors, amigues i amics: ha estat per a mi un plaer acceptar la invitació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, àmbit territorial del País Valencià, per tal de dir unes paraules en l’acte de lliurament dels Premis de la crítica dels escriptors valencians, enhorabona a tots els premiats d’enguany. Catorzena convocatòria d’una nit de premis en la qual s’homenatja també una personalitat de les nostres lletres, honor que han merescut entre d’altres Vicent Ventura, Enric Valor, Maria Beneyto, Raimon, Joan Climent, Bernat Capó i Alfred Giner Sorolla. Enguany l’homenatge, i l’escultura d’Empar Fossati, són per a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez de qui us oferiré a continuació una aproximació personal.

Cal dir que Carmelina i jo, cas de ser ciutadans d’un país normal, per exemple, castellans o aragonesos, no ens hauríem conegut o relacionat mai. Per la diferència d’edat i, sobre tot, de classe social. Carmelina i jo ens coneixem perquè som valencians. I allò que ens uneix és d’una banda, la llengua, i d’altra, Altea. Perquè la llengua, vull dir la llengua literària, era, mijançats els seixantes, al País Valencià, un corralet. Un corralet els animalets del qual començaven a saltar la tanca, però un corralet. Dues o tres dotzenes de persones, molts més homes que dones, i para de comptar.

Però aquell era un moment incipient. Els supervivents d’abans de 1939 i els que havien nascut literàriament després de la guerra, cas de Carmelina, començaven a eixir de la catacumba a que els havia abocat la desfeta i enceteven el camí de la “normalitat” entrecometes. L’any 1962 va aparéixer Edicions 62 i el primer llibre de la seua col.lecció més popular, “Llibres a l’abast”, va ser precisament “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. Una data i un llibre que marquen un abans i un després en la història del nostre poble, tant, que donen pas i nom a una generació que crec que podem anomenar amb tota justícia la de “Nosaltres els valencians”, la primera que es plantejava el fet no només d’escriure, sinó de viure i créixer nacionalment, d’una altra manera.

Jo, que vaig fer vint anys el 1962, unes setmanes després del dia que va morir Marilyn, en forme part, d’aquella llavors nova generació. Erem joves, i ingenus, i apassionats, com cal que siga sempre la joventut. I a primeries de 1966, en companyia de Frederic Martí que hi posava l’experiència vàrem obrir la Llibreria “Ausiàs March” al nº 11 del carrer de l’ambaixador Vich de València. Una de les primeres llibreries nacionalistes de la ciutat i que molt prompte es va convertir en lloc d’encontre, tertúlia i debat on la nova generació universitària, encara funcionaven el vell Estudi General del carrer de la Nau les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres, es trobava amb les anteriors. Ens visitava cada setmana Fuster, quan acabava la seua tertúlia ciutadana, i hi passaven de tant en tant Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, l’editor de Barcino, quan baixava a València, gent de la Cançó, membres de les joventut d’aquell “Lo Rat Penat” d’aleshores, molts estudiants i gent nacionalista i d’esquerres.

Frederic Martí era nebot de Beatriu Civera, casada amb un oncle seu, i va ser precisament aquesta escriptora, ja desapareguda, qui un dia ens va enviar, perquè n’era amiga, Carmelina Sánchez-Cutillas a la llibreria. Recorde una dona rossa, de mitjana edat, una mica distant, que parlava un valencià aprés més als llibres que al carrer o a casa. Una presentació doncs de circumstàncies, com tantes altres, que no hauria donat més de si si no hagués estat que, parlant parlant va eixir a la conversa la seua vinculació a Altea. Paraula màgica! La fredor es va esvaïr de sobte i va ser substituïda per la cordialitat i l’interés. Perquè malgrat que Carmelina va nàixer a Madrid i jo a la ciutat de València, Altea és, i serà sempre, el nostre poble. Diuen que tothom és d’on fa el batxillerat, és possible, però tant Carmelina com jo som del lloc on hem passat les vacances de la nostra infància: Altea. I concretament de la partida de Cap Negret.

Dels primers intercanvis de noms, llocs i records vaig passar a mostrar-li un llibre sobre Altea que veníem molt bé i que es deia “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, edició de 1947. Un llibre que jo havia descobert a la Llibreria Maraguat, on n’hi havia encara una resta d’edició. Hi compràvem els exemplars de deu en deu i després els veníem, al preu de vint anys abans, als nostres clients que se’ls emportaven encantats. L’autor del llibre és . I la sorpresa va vindre quan Carmelina em va dir: “Era el meu avi”. A partir d’aquell moment frequentà habitualment “Ausiàs March” i ens vam fer amics. Amics de llibreria.

Perque Carmelina pertanyìa al món burgés valencià i vivia normalment en esferes diferents i distants de les que vivíem els universitaris i nacionalistes del cercle d’”Ausiàs March”.
De fet feia la impressió, quan venia, que venia d’amagat. Amb un toc quasi de clandestinitat. En teníem la sensació, Frederic i jo, que per a ella venir a la llibreria era com una baixada als inferns. O una pujada als cels, ves a saber. El seu món de relació habitual era castellanitzat, de dretes sinó franquista i elitista. Ben diferent del nostre catalanista, d’esquerres i popular, en el sentit genuí de la paraula, clar.
Era evident que en el seu món social s’ofegava, s’avorria, es marcia i que en el nostre s’informava, s’estimulava, revivia. A poc a poc va anar portant-nos els fills: El major vingué poc, però Carmelina, que havia estat regina dels Jocs Florals uns anys abans, es va fer també clienta; i després ho foren els més menuts Maria Luisa, coneguda locutora de TVE-Aitana, i Luís que anys a venir seria també escriptor.

Perquè Carmelina, al contrari de moltes dones de la seua classe social, llegia… i escrivia. Començà escrivint, en castellà, algun treball d’investigació històrica que “Lo Rat Penat” li va premiar el 1957. Però també escrivia poesia! I en català! Una poesia força interessant que, misèria del país, va haver de publicar-se ella mateixa. Dona, valenciana i rica eren unes cartes de presentació ben poc reconegudes llavors. Així, l’any 1964, va publicar, fixeu-vos bé en el títol, el poemari “Un món rebel”, finalista del Premi “València” que atorgava la Diputació. Ens en portà alguns exemplars que nosaltres veníem a la llibreria. És un llibre prologat per Almela i Vives i que ella va encapçalar amb una cita del trobador Ramon Vidal de Besalú que és tota una declaració de principis lingüístics i nacionals. El 1967 un altre llibre d’investigació d’arxiu: “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València”, publicat a Barcelona.

I en 1969 trau un segon llibre de poemes, encara més íntim, més agosarat, que titulà “Conjugació en primera persona”, prologat per Vicent Andrés Estellés, que dedicà “A mon avi, el d’Altea, tan llunyà en el temps… tan presenten la meua memòria”. Avi de qui poc després escriuria una excel.lent biografia: “Francisco Martínez i Martínez i Martínez: un humanista alteano”, publicada a Alacant. L’avi erudit i valencianista de qui durant anys va anar comprant, refent i reconstruint la biblioteca, magnífica biblioteca, dispersada per raons d’herència i de vegades malvenuda per hereus poc delicats.

Els poemes, tan íntims, tan intensos, tan profunds d’aquest llibre li costaren algun disgust familiar, per part de sa mare concretament, que, dona d’un món “de fingiments i teles” que diria l’Estellés, s’escandalitzà de veure com la seua filla escrivia, i publicava, coses com:

“Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix”.

I jo em pregunte ara: perquè aquests dos poemaris no s’han reeditat mai? Què esperen les editorials valencianes per a incorporar aquestes dues obres a les seues col.leccions de poesia? Més d’un, i més d’una, s’emportarien un gran i emocionant sorpresa. Repararíen una injustícia històrica. I oferirien un regal valuós a les noves generacions.

Però tot arriba, fins l’èxit, en aquest món si es persevera i Carmelina era una gran treballadora. L’any 1975 guanya el premi “Andròmina” de narrativa dels Octubre amb un dels llibres més intensos i més llegits de la literatura valenciana contemporània en català: “Matèria de Bretanya”, que porta des de llavors un grapat d’edicions, prova fefaent del seu interés i de la seua categoria, on arreplega els seus records d’infantesa, de les vacances d’estiu a Altea, a casa de l’avi, “Maricel” de nom, situada a la partida de Cap Negret i al mateix poble on la família tenia una altra casa al capdamunt de tot de la vila.

Jo, que sóc uns quinze anys més jove que l’autora, encara vaig coneíxer viu i intacte el món que ella retrata i ha salvat per a sempre de l’oblit, ja que no del pas dels anys i la desídia que està a punt d’acabar amb aquell “Maricel” de Cap Negret. Però del valor del llibre donen fe, com he dit, els milers de lectors de totes les condicions, edats i procedències que des de 1975 el tenen per una de les seues lectures de referència.

No puc allargar-me més, però no vull oblidar un altre llibre de prosa poètica, aquest sí ja editat per una editorial, 3 i 4 de València, dins de la seua col.lecció de poesia el 1976: “Els jeroglífics i la pedra de Rosetta”, obra madura, que com diu el pròleg és “producte depùrat i administrat de moltes lectures i de molts pensaments suggerits per elles”. I després d’aquest esclat d’èxits i de reconeixements, un silenci progressiu que es farà pràcticament definitiu després de 1980, any de l’aparició del poemari “Llibre d’amic i amada”. Potser les obligacions familiars la portaren a un actitud envers la literatura que no comprenem però respectem i l’apartaren de la creació. I ens privaren de noves “matèries de Bretanya” on, potser, ens hauria regalat el retrat del seu món burgés, tancat, controlat del qual ella eixia de vegades per la porta falsa per a baixar al món viu, obert i estimulant on hi havia llocs com aquella llibreria “Ausiàs March”.

I acabe ja, sí, de veritat. Però vull fer-ho llegint l’amable dedicatòria que l’escriptora valenciana avui homenatjada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va escriure en el meu exemplar d”Els geroglífics”. Diu: “Al meu vell-jove, era 1976!, amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de… Carmelina”. Amb el mateix afecte, Carmelina, i encara disputant-me amb tu l’amor a Altea, a la llengua i al País, he participat en aquest acte de merescut homenatge. Enhorabona, amiga meua, amiga nostra, i per molts anys!

Toni Mestre. 4 de juny de 2004.

l´Institut

 

La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.

                                La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen,  reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.

                                                                           Toni Mestre

                                                                            (Publicat diumenge 22.05.05)

Follow Toni Mestre on WordPress.com

Arxius

Calendari

Agost 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« jul.    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
%d bloggers like this: