La Bèrnia, la majestuosa serra  que tanca pel nord la Marina Baixa, és el teló de fons de la meua infantesa, de les vacances de Pasqüa i d’estiu que passàvem a cals avis, a la partida alteana de Cap Negret. D’ella ens venia, de la Font del Garroferet, l’aigua de cisterna que bevíem. I dels seus boscos baixava, en carros carregats a caramull, la llenya  per a les cuines, forns i llars de la zona. Les nit clares d’estiu, des de casa, s’endevinava, més negra que el cel, l’alta silueta de la serra  animada per alguns punts de llum. Són els focs dels pastors, ens deien els majors.

L’estiu que vaig fer quinze anys, el meu pare va proposar-nos, al meu germà  i a mi, de pujar al  Forat de Bèrnia, un túnel natural que en travessa la cresta. Ens acompanyà Pepet Rostoll, un veinet de dotze anys que ja hi havia pujat a fer llenya per al forn de la teuleria de son pare. A sol ixent passàrem per Altea la Vella i enfilàrem els primers tossals de la falda. La senda, pedregosa però ben conservada, devia de ser antiquíssima. A mitjan matí ens aturàrem a fer un mos. Seguírem amunt i a poc trobàrem una família que habitava durant el bon temps una de les poques casetes disperses que hi havia. Beguérem un got d’aigua fresca, ens indicaren el camí i seguírem penyes amunt.

El paisatge es feia més feréstec, el camí més empinat. Suàvem. De sobte ens va acollir el vell Pinar de Calces que, des de casa, era com una taca allargada sobre el gris de la serra. El travessàrem envoltats pel cant forestal dels pins Ja érem prop del cim. Una fonteta, amb un abeurador per als ramats, ens forní d’aigua. Un últim esforç i al davant nostre vàrem veure la boca triangular d’una cova. Era l’entrada del Forat, un estret passadís de roca viva que en alguns trams no tenía més de mig metre d’ample. Per això se’l coneix també com “el comptador de cabres”. La panoràmica sobre la comarca era sublim. A l’esquerra la mar, la bella badia d’Altea, i a la dreta el circ de les serres de l’Aixortà, el Ponoch, el Puig Campana, l’Aitana i la Serra Gelada. Travessàrem el túnel, amb un fort vent que ens eixia a l’encontre, i a l’altre costat albiràrem l’ombria de la serra, Benissa i gran part de la Marina Alta.

Hora de dinar. Retornàrem a la fonteta de l’abeurador i de sobre sentírem uns forts lladrucs i el dring de moltes esquelletes. A poc se’ns presentaren tres gossarros salvatges i al seu darrere un ramat de cabres blanques i de grans banyes, les mateixes dels quadres que representen l’expulsió dels moriscos el 1609. El xiulit del pastor, un xicot jovenàs que aparegué de seguida, va calmar l’exitació dels gossos i ens va retornar la calma. Era callosí i només baixava al poble cada quinze dies. Pasturava un ramat de cent animals que de nit tancava a alguna paridera a la porta de la qual encenia una foguera..

Es va acomiadar, el silenci tornà a ensenyorir-se dels cims i nosaltres, després d’un breu descans, començàrem la devallada. Si pujar ens havia costat vora quatre hores no convenia retardar el descens. La part més abrupta del camí calia fer-la amb bona llum. De fet a posta de sol ja érem a casa, cansats i satisfets. L’excursió ens havia posat en contacte amb un món gairebé natural i intacte. Ben diferent del d’ara, més de quaranta cinc anys després, quan els cotxes poden arribar ben amunt i la Bèrnia és víctima de parcelacions i urbanitzacions que estan posant en greu perill  el seu ecosistema. La seua bellesa. La seua existència!

Toni Mestre. Febrer de 2004