Pàgina d'inici » 2020 » Març
Monthly Archives: Març 2020
Les Tórtores.
Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!
Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!
Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003
Primavera.
De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.
I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.
És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!
Toni Mestre
Desficaci fester.
Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.
Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…
Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.
Toni Mestre (12.03.06)
Toni Mestre 