Pàgina d'inici » 2020 » Desembre
Monthly Archives: Desembre 2020
Cartes Meridionals III. Pecar, envellir.
La generació nascuda durant la dècada dels quaranta vàrem descobrir el món sota el nacional-catolicisme més feroç. Ens amargaren la infància i la joventut. A més de l’ambient polític opressiu, l’esperit de revenja de l’Església Catòlica va imposar, entre d’altres aberracions, l’obligació de reprimir el cos. Amb la condemna del sexe de fet reprimien la ment. Tot allò que en feia referència era pecat. I a més estava perseguit. Els sentits ens feien bruts. Culpables. Al capdavall el pecat ens portava a la culpa i la culpa a l’anul.lació. Que és el que el sistema volia demostrar.
Malgrat tot reexírem. Ens férem adults. Fórem unes generacions disciplinades. Treballàrem de valent, pagàrem “religiosament” impostos abusius, mantinguérem l’economia…. I dels pocs supervivents de la preguerra aprenguérem sobretot a resistir. I n’ensenyàrem a la generació posterior. La que ara ocupa en centre generacional de la societat. Com poguérem els passàrem idees, memòries, una ètica… Pensàvem, ingènuament, que que érem la generació pont entre el passat afusellat i un futur esplendorós. Per un moment, anys de la Transició, pensàrem que havíem guanyat.
I no ha estat així. Hem tornat a perdre. Els nostres fills i nets no són nostres. Són d’ells. Les generacions que ocupen el poder, les de la “globalització i tot això”, ens menyspreen. Mentre viuen un sexe “alliberat”, que no ho és pas, diuen que som inútils, passats, que no ens hem sabut adaptar. Als nostres descendents polítics, a aquells infants consentits pels quals ho vàrem donar tot, els fem nosa. Si més no al País Valencià. El nostre testimoni els molesta. La nostra edat els sembla indecent. Que fan que no es moren?, pensen. Quan diuen modernitat de fet estan dient que com més brut i més productiu siga el negoci, millor. Quina colla tan infausta hem criat!
Toni Mestre.
Admiracions i idolatries.
La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.
Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.
I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts. Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!
Toni Mestre. 2003.
L´”Strip-tease” de Santa Caterina.
Semblava una serp d´estiu més. A poc a poc, però, ha anat creixent i porta camí d´esdevenir una boa que devorarà un tros important del malmés entrellat urbà de l´antiga ciutat de València. No sé qui va ser el primer en llançar la brillant (?) idea de deixar amb el cul a l´aire l´esglèsia de Santa Caterina. Potser va ser l´inefable Aurelio Martinez del PSOE i de las JONS local? no m´extranyaria gens. Aquest homenet i el seu partit ja ens tenen acostumats a qualsevol barbaritat. Però la gràcia del cas és que una bajanada tan grossa ha comptat amb l´adhesió, per suposat “inquebrantable”, del diari “Las Provincias”. De l´ama del diari, vull dir. I del PPresident de la Diputació. “Tarancón contra el paredón” és el seu crit. Una volta més els valencians tenim en joc, i en mans de tafurs, una part del nostre patrimoni. Una part important perquè cada vegada en tenim menys i perquè, si l´”strip-tease” es consuma, no només l´esglèsia, sinó tots els valencians, ensenyarem de bell nou el cul a tothom.
Aquesta gentussa impresentable argumenta com sempre fa: a la babalà. Qualsevol demència és un argument per a ells. No importa el parer dels especialistes, dels tècnics, dels savis. Al contrari! Si amb un tema tan fonamental com el de la llengua han tingut èxits tan memorables, perquè no insistir i aconseguir deixar santa Caterina amb les vergonyes a l´aire. Ja que ells no tenen, de vergonya, a veure què amaga la santa davall dels faldons! I diuen coses genials. Argumenten i s´escolten. A tots els preocupa, i molt!, l´aspecte i el futur de la ciutat. S´han passat la vida esborrant-ne la història i el passat, però no patiu pel futur que ahí estan ells per a assegurar-nos-el. La pel.licula “Eraser” la podria haver protagonitzat qualsevol d´ells amb tots els drets. I tota la sèrie de “Terminator”!.
Els centres antics de les ciutats com la nostra estan malalts. Els canvis socials, econòmics i culturals els han ferit gairebé de mort. Cal dons un tractament de xoc per tal d´evitar-ne la desaparició definitiva. He dit un tractament, no una amputació o un esquarterament. Els habitatges antics cal restaurar-los i adaptar-los a les necessitats actuals tot dotant-los de les comoditats i higiene modernes. Però sense perdre de vista que formen part de la memòria col.lectiva i cal conservar-los, si més no en el seu aspecte extern, perquè les noves generacions s´hi senten arrelades a un lloc, hereues d´un temps i d´un país. Que açó no es Chicago, boys!.
La trama urbana dels voltants de la catedral de València és una exemple viu del que no havia d´haver-se fet mai. La Plaça de la Reina és una desgràcia total, començant pel nom. La de la Mare de Déu pitjor encara, amb la guinda de la falla de bronze, aquella de l´home gitat assejat per una colla de menors en conill. I ara volen carregar-se el poc que queda de l´antic carrer de Saragossa, corredor iniciàtic que portava a la Porta dels Ferros, i deixar, repetesc, amb el cul a l´aire santa Caterina, destrossant la petita placeta d´aquest nom i a la vista de l´esvelta torre des del carrer de la Pau. I descalç del tot el pobre Miquelet! Esperem que la ciutadania de València s´opose amb totes les forces als amics de l´”strip-tease” urbà. Deixem els monuments el més emparats possible per les cases i carrers que els envolten. Revitalitzem el teixit social de la València antiga. I no oblidem que per tal de redescobrir i mantenir la identitat, devem conéixer i acceptar el passat, no arrasar-lo!
Toni Mestre. Setembre. 1996.
“De dalt a baix”: La guerra dels quinze anys (i II)
Amb la caiguda de Calviño cau també Jordi Garcia Candau i puja Isabel Clara Francia a la Direcció General de Ràdio Cadena a Madrid. Allò de “la ràdio d´ací” passa a ser “una rádio más de una provincia cualquiera” amb un presupost cada dia més migrat i amb un destí clar i definit: la fusió amb Ràdio Nacional. Una lenta agonia de quasi dos anys, una reducció de personal de quasi el cinquanta per cent, amb places que no es renovaven, i una desmoralització general entre la gent de plantilla, alguns amb moltíssima experiència en la professió, que veia com qualsevol aprenent, fou l´època dels becaris que enviava la Generalitat, li passava davant i ocupava les millors hores de programació.
He oblidat de dir que, durant l´etapa d´Amadéu Fabregat i succesives, la cap de programes va ser Rosa Solbes, qui aquests dies ha reconegut que aleshores no tenía ni idea de ràdio. Era veritat. I a ella cal atribuïr-li el fracàs de “la ràdio d´ací”, a ella i als periodistes que, tan ignorants com ella del mitjà, feien “diaris parlats”, però no ràdio. Un professional que ha rebut premis estatals pel seu treball com és Ramiro Planelles es va veure relegat injústament a causa de la prepotència dels “periodistes de carnet” que davant del micro s´afonaven miseràblement. Però tota aquesta gent era ambiciosa i com Ràdio Cadena se´n a nava a pacte van començar a abandonar el vaixell de manera precipitada. Avui en dia estan tots ben col.locats- No sé si han aprés alguna cosa de la professió. A trepar es evident que sí.
A causa d´aquella emigració cap a altres emissores de la Cadena o cap a “Aitana”, “De dalt a baix” va veure augmentat el seu temps d´emissió fins a les cinc, i arribarem a nou hores setmanals. Era una tasca impossible per a una sola persona. Vaig demanar ajuda i va ser així com es va contractar Maria Josep Poquet amb la qual es reinventà la parella original del programa (Rosa Balaguer i Toni Mestre, ja sabeu). Durant un temps, vora dos anys, treballant com a negres, de tres a cinc de la vesprada semblava que teniem una ràdio normal, on el valencià era la llengua vehicular i els convidats s´expresaven com volien. Tornarem a assolir un alt grau de popularitat. Un dels programes de més èxit de la nova etapa va ser el que s´emetia, primerament fou dissabtes de matí, cada divendres a les tres i s´escoltava des de les escoles. Moltes voltes els xiquets participaven en directe des dels estudis. La col.laboració de Teresa Ruiz, creadora del personatge “Camacuc”, va ser la clau de l´èxit d´aquest programa que batejarem amb el nom de “Guirigall”. Cada dimarts feiem “Llengua en salsa”, una hora amb la llengua, en el que participaven Empar Jiménez i Margo Soler. La resposta de l´audiència demostrà que la majoria del nostre poble encara té necessitat de que li parlen de l´idioma, i que vol saber sobre ell toto allò que no li han ensenyat a l´escola. Les cartes de consulta o de participació en els concursos que feiem, com el famós “Jocs de diccionari”, arribaven per centenars. També, amb la col.laboració del crític i comentarista Vicent Sanchis, dedicàvem una hora setmanal al cinema, amb un repàs de l´actualitat cinematogràfica, crítica d´estrenes i de les programacions de les televisions, videomania, concursos, etc. “Gent del carrer”, iniciativa de Jaume Millàs, va ser també tota una experiència: es tractava d´entrevistar una persona desconeguda, no famosa, del carrer, i repassar amb ella els seus origens, formació i evolució. Feiem igualment programes de llibres, amb el concurs “Quin llibre esteu llegint?”; de viatges, de cultura popular i grastronomia…Treballàvem moltíssim, no teniem presupost (la majoria dels col.laboradors no cobraven), però teniem il.lusió i una gran fe en la ràdio en valencià.
Aquesta il.lusió l´havia mantinguda jo encesa des del primer moment que l´existència legal de les “Ràdio-4″, pensades per a les naconalitats amb llengua pròpia, la feia possible ací. Però sempre hi vaig topetar amb la desidia. l´hostilitat o la indiferència dels directors de la casa. La “Ràdio-4” de l´etapa de Ràdio Cadena, una FM en valencià, no era allò que contemplava la llei. Últimament he sentit excuses dient que era Madrid qui no permeté mai una “Ràdio-4” normal al País Valencià. És possible, però estic segur que amb altres directors i altres polítics Madrid ens hauria tractat amb més respecte. El peix es mossega la cua si pensem que tant uns com altres són funcionaris al servei de Madrid i no del poble al qual pertanyen. La inmensa majoria, si més no, clar.
Amb la fusió amb Ràdio Nacional, a primers de 1989, “De dalt a baix” entra en barrena. Els vells aires d´aquella casa mai no li foren propicis.Quedà reduït a tres hores setmanals, passà a FM i perdé Maria Josep Poquet. I a primers de juny desapareix definitívament del dial per decisió no mai raonada de l´actual director Juan Mascarell. Diuen que la mort del programa ha suposat el naiximent de “Ràdio-4” que emet en valencià vintiquatre hores. Tant de bo que siga així. Ha entrat molta gent nova. Noves veus, nous programes…A mi m´han donat una hora setmanal, dimecres de cinc a sis, i dues hores cada dissabte d´onze a una. Personalment m´és igual, però professionalment em sent perseguit políticament i profondament ferit. Coses de la guerra. De la independència, naturalment.
Toni Mestre. Octubre. 1989.
Nadal Valencià.
Amb aquest crit, perquè “Nadal valencià” més que un títol és un crit, de joia i d’atenció, varen eixir al mercat els anys 1979 i 1980 dos discs fruits de la il.lusió i el treball d’un grup de valencians relacionats amb el món de la Cançó. Eren encara anys de represa i d’il.lusió. De recuperació del passat nacional que ens havien amagat i d’esperances en un futur diferent que ens retornara als valencians el ple domini del nostre destí. Per tot arreu, de Morella a Guardamar, grups i col.lectius treballaven “fent país”. Escriptors, cantants, professionals dels mitjans de comunicació, gent del teatre, balladors, artistes plàstics, etc. recorrien de dalt a baix totes les nostres comarques per tal de recuperar els anys perduts, o furtats, i cohesionar el nostre poble, dividit secularment pel fet provincial i desorientat pel sucursalisme centralista.
El tresor de la cultura popular valenciana, només en part arreplegat, dormia lluny de les noves generacions que creixien orfes i desarrelades. Calia fer un esforç, ajuntar voluntats i posar al seu abast cançons, romanços, tonades, balls i danses que havien acompanyat els nostres avantpassats en cadascun dels moments de la seua vida. I un dels cicles tradicionals més rics i importants era naturalment el de Nadal. Així varen nàixer aquests dos treballs discogràfics que ara es reediten en format CD per tal de posar-los a l’abast de tothom. Algunes de les persones que els feren possible han desaparegut, algunes veus que sentireu ja s’han apagat, però d’altres pel contrari segueixen encara ben actives. Però allò que, ara i ací, segueix més viu que mai és la necessitat que tenim els valencians de cantar Nadal, des de tots els punts de vista, en llengua pròpia i a la nostra manera. Per això, armats de simbombes, carrancs, guitarres i altres instruments us convidem a cantar de bell nou amb nosaltres aquestes nadales i cançons d’estrenes i a cridar ben units, als quatre vents i amb totes les nostres forces: “BON NADAL… VALENCIÀ!”.
Toni Mestre. Desembre de 2002.
Toni Mestre 