Pàgina d'inici » 2020 (Pàgina 3)
Yearly Archives: 2020
Carta d´un amic d´Alacant
He rebut una nova carta del meu amic Vicent. M´escriu des de Barcelona, on estudia Belles Arts, però es alacantí. De la ciutat d´Alacant, vull dir. El vaig conéixer a través del programa “De dalt a baix“, allò que ferem des de diverses emissores i que s´emportà el vent quant tothom pensava el contrari. Ell ens escoltava des d´Alacant, on estudiava, adolescent encara, i a través de la radio rebia l´oxígen nacional que a la seua ciutat li negaven. Un día ens vàrem conéixer. Des del seu Alacant ple d´antivalencianisme vingué a la nostra València, curulla d´anticatalanisme. Ens férem amics. Bons amics. Des d´aleshores, ja fa un grapat d´anys, sempre que passa per ací em fa una visita. Jo li he ensenyat València. L´he ensenyat a estimar.la. Tant, que ja li dol i li fa tant de goig com a mi. I de tant en tant m´escriu, com ara. Perdoneu-me la confiança, però nopuc estar-me de transcriure la seua última carta. Trobe que us interessarà.
“L´Hospitalet de LLobregat. 12 d´Octubre de 1994. Hola Toni! Em vaig alegrar molt de sentir-te per la ràdio dijous passat. Feia més de tres anys que no sentia la teua peculiarísisima veu per aquest mitjà d´(in)comunicació. Era de vesprada i anava per l´autopista A-7 en el cotxe de mon pare. Ell, que com a capità duia el timó de l´embarcació, tenia sintonitzat Radio-5. Todo notícias, però l´ona, que arribava al ràdio-casete del cotxe era la del repetidor de Múrcia. Així doncs, la desconexió que sentíem era la de la Región de Murcia. Però, passat Benissa, la freqüència començà a perdre´s i mon pare sintonitzà de nou Radio-5. Ara el senyal venia d´un altre repetidor. En lloc de sentir notícies com “El PSOE de Múrcia norte quiere segregarse del resto del PSOE murciano” i “Cartagena quiere la independencia”; sentíem notícies com: “La concejala de cultura del Ayuntamiento de València no renuncia a pertenecer a Unión Valenciana” en la veu d´una senyora que deuria de ser germana de la locutora murciana perquè utilitzava la mateixa llengua i tenia el mateix to de veu. Sentit aquests locutors et venen al cap els anys d´or de l´ens RTVE, quan al final de l´emissió emetien un programa que s´anomenava Testimonio i censuraven sempre que podien (més aviat sempre que volien) el programa de música de Carlos Tena. Sembla qu eres no ha canviat en aquest ens públic, ja que censuren-anul.len programes com “El peor programa de la semana” o àdhuc arriben a censurar.anul.lar canals d´emissió sencers, com és el cas de Ràdio-4″.
“Abans de continuar escrivint, declare el més profund respecte cap a la teua companya de treball, ja que ella no té la culpa de res i és una excel.lent professional. Bé, anant concretant, el fet és que era la primera volta que et sentia per la ràdio des de feia tres anys i mig i la primera volta que et sentia en castellà. Tot això imposa una necessaria reflexió. Si la corporació de RTVE és una empresa pública finançada amb diners que ixen de les nostres butxaques, jo entenc que lleven Radio-4 adduïnt el pretext que moltes ràdios regionals són impossibles de sostenir amb diners públics. Però també són impossibles de sostenir amb diners públics els sous milionaris que reben certs presentadors de televisió, pel fet de presentar un programa que a lo millor dura un més i escaig. L´argument es fa més incomprensible encara quan veus que a Catalunya no han llevat Radio-4. Què passa aquí? Que els diners que paguen els catalans són millors que els que paguem els valencians?”
“Cada volta entenc menys aquesta societat. Visc en un barri on el 95% de la població son andalusos o extremenys (l´altre 5% que parlen la llengua del país són de Castelló). Ningú no protesta perque els rètols de les botigues estiguenen català. Els xiquets tenen l´accent andalús tan marcat o més que els seus pares, Quan venen camions de Sabadell, Badalona, Sant Feliu…la gent que els descarrega parla el mateix andalús ininteligible amb els venedors de les botigues. Tots els botiguers, no cal dir.ho, són andalusos o extremenys, i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en català, tenen enganxats adhesius que mostren amb orgull el seu lloc de procedència i naixement. A l´Hospitalet, el català és una ¨llengua mil.lenaria””
“Quan torne al meu barri d´Alacant, al Pla, al meu carrer i venen els camions de Monòver, Crevillent, Santa Pola… la gent que els descarrega parla en valencià del seu poble amb els venedors de les botigues que també el parlen, l´alacantí que diuen. Tots els botiguers, no cal dir-ho, són valencians i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en castellà, tenen apegats adhesius de l´Asociación de Comerciantes Pla-Carolinas. A Alacant el valencià és un “dialecto el pueblo””.
El meu amic Vicent, el d´Alacant, és jove, esportista, adora la bicicleta, lector empedreït, dibuixa i dissenya amb l´ordinador, té idees, compara, observa el seu país, la seua gent, i es fa preguntes. Qui pregunta, ja respon, Vicent. Gràcies per la teua carta que m´he permés de fer pública sense el teu permís. Però és que pense que els teus comentaris hauran estat ben interessants per a més d´un valencià. No trobeu?
Toni Mestre (Dissabte 26 Novembre 1994)
Mentre escolte com creix el teu cabell.
Va aparèixer un dia de primavera de 1990. Va preguntar per mi al guàrdia del vestíbul. Quan vaig eixir a veure qui em demanava el primer que vaig veure va ser el seu somriure. Era només un somriure. Em va allargar la mà i es va presentar sense deixar de somriure. Era un xicot jove, prim, no gaire alt, de cabells llissos i bruns que li queien continuament sobre el front. Volía conéixer-me. Feia temps que seguia el meu treball periodístic i per fi s´havia decidit a venir a veure´m. El vaig convidar a passar a la redacció on cap al vespre mai no hi havia gairebé ningú. Ja tenia ellestit el meu treball i podia dedicar una estona a rebre visites. De fet, sempre hi venia algú a xarrar. Hi estava acostumat i a més a més m´agradava.
Seguia somrient. Gairebé no parlava. Contestava amb monosíl.labs les meues preguntes i somreia. Vaig començar a sentir-me incòmode. Qui era aquell i que volia? La violència de la situació va fer que se m´acudís preguntar-li si volia un café. Va fer que sí amb el cap i passàrem a la cafeteria del costat. Asseguts als tamborets es va relaxar una mica i començà a contar-me qui era i qui feia. Havia nascut a un poblet de la Vall Farta, a la Ribera Alta. A l´arribar el moment d´incorporar-se al servei militar havia optat per l´objecció de consciència. Estava fent un treball substitutori no recorde si a Alberic o Alginet. De fet només li restava passar a recollir la llicència després haver estat més d´un any ajudant a un centre de joves. Tenia vint anys i mig, em va dir. Seguia somrient d´una manera que em va semblar histèrica.
Es deia Joan Manuel. Parlava un valencià de bona fonètica i utilitzava paraules i expressions cultes i sovint de procedència oriental. Era evident que no era universitari, però també que no era un llauradoret o un obrer tot i tenir les mans inflades pel treball. Ell també tenia aficcions, en digué, literàries i periodístiques. Em va caure bé i vaig pensar que potser li podría fer una entrevista dins la sèrie “Gent del carrer” que estava fent aleshores. Per tot allò de l´objecció que en eixe moment estava d´actualitat. Es va sorprendre. Augmentà de sobte el seu nerviosisme i tornaren les rialles, Vaig insistir i quedàrem per a un dia de la setmana següent.
Va venir puntual. De bell nou amb el somriure exagerat que de seguida vaig veure que era només un defensa. Era, i m´ho demostrà al llarg de l´entrevista, molt tímid. Però no era una timidesa natura, franca. Al seu darrere s´amagava alguna cosa que vaig trigar molt de temps a saber. Durant tota la gravació es mostra seriós. Pensava molt les respostes. Les elaborava. En contra del que m´esperava la conversa va resultar poc espontània. Forçada. Quan la vaig acabar sabia d´ell les poques coses que m´havia contat una setmana abans. A l´hora d´acomiadar-se tornà a somriure com sempre amb aquella insistència que m´omplia de neguit. Va agafar-me la mà amb al seua suada i freda i em va demanar si podría tornar a visitar-me. Quan vulgues, li vaig dir. I va tornar a l´altra setmana i a l´altra i a l´altra. Es va fer habitual.
Venia, s´asseia el meu costat a la taula, observava el meu treball i callava. Quan menys m´ho esperava em deia: “Em convides a un café?”.Passavem a la cafeteria. Jo el prenia descafeinat, però ell el demanava ben carregat i sovint doble. Només parlava si jo encetava la conversa i li demanava la seua opinió. Contestava amb frases curtes, De fet allò només eren monòlegs. Ell m´escoltava i em feia la impressió que es bevia tot el que jo deia. M´estudiava. No parlava mai de la família, ni dels seus amics. Només em va dir que, de moment, treballava de cambrer a un restaurant de la zona universitària de Blasco Ibàñez. Però allò era només provisional. Aquell estiu tenia el projecte d´anar-se´n a Menorca on, amb uns amics d´allà, pensaven muntar un cinema d´estiu i un restaurant.
Precisament uns dies abans d´enprendre el viatge, a primeries del més de juny, em va dir que perquè no quedàvem un dia a dinar. Aleshores jo ja tenia serioses sospites de la seua homosexualitat. Eren detalls, mirades, paraules deixades anar…N´estava ben convençut. I va ser així que vaig acceptar la seua proposta. Vaig trigar un dia que tenia la vesprada lliure. La idea de tenir moltes hores per a passar-les junts el va entusiasmar. Va insinuar un restaurant del barri del Carme. Un vegetarià. Mai no n´he estat aficcionat, però vaig acceptar. Hi varem quedar a la porta. Tot i que ell vivia al barri es va negar a que passés per sa casa a arreplegar-lo. Feia un dia calorós, ben típic del pre-estiu valencià. Jo tenia la idea de anar a dinar i després acostarnos al apartament que tinc vora la plaja. Era un lloc bonic i tranquil que podía molt bé ajudar-lo sincerar-se. No és que sentís per ell cap desig tumultuós. Ni pensar-ho. Però era jove i tenia, malgrat les seues tenebres, una virginitat aparentment lluminosa. A més em fei la impressió que era ell qui em necessitava.
El restaurant estava tancat. I vaig haver d´esperar-lo a la vorera gairebé mig hora. A la fi va arribar, misteriós, excusant-se. S´havia pelat els cabells al zero i estava horrorós. Amb els cabells, aquells cabells d´indi, negres i llissos, havia perdut tot el seu encant. Vaig fer el cor fort i, només pensant que d´allí a poc m´el follaría, li ho vaig perdonar i el vaig seguir fins un altre restaurant del carrer del Túria, al costat del Botànic, que oferia també especialitats vegetarianes. Era un local posat amb quatre taules i dos cartells a les parets. La carta només tenia bonics els noms dels plats. Vaig demanar un arròs de nom poètic que va resultar un desastre. No és que no m´agradassen els components. És que estava empastrat. De cuina, a aquell indret no en tenien ni puta idea. També les amanides resultaren un fracàs. I les postres. A més a més no tenien café…
Toni Mestre (nota. el text es talla ací. Arribarem a saber el final?).
Programa “Singulars” Àpunt
Periodista i escriptor valencià. Va fer ràdio en valencià en els anys setanta quan Franco encara era viu i des de la ràdio pública. És un referent cívic de primer ordre, que va impulsar tot tipus d´esdeveniment relacionats amb la cultura valenciana. Poetes, músics, artistes plàstics…tots van passar pel seu programa. En “Singulars” d´Àpunt escoltem la veu d´Esperança Camps conduint un programa amb la participació de la periodista Maria Josep Poquet, que va fer ràdio amb ell; amb Frederic Martí, company de vida durant més de quaranta anys; i amb altres personatges que el van conèixer.
Les portes del cel.
Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.
Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!
Toni Mestre. Agost de 2002.
Matar el llop.
El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.
Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.
I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.
Toni Mestre.
Campanes.
Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.
Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.
A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.
Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.
Toni Mestre. 13/05/2001
Una fotografía.
És una fotografía petita, de 4,5 per 7 cm, amb les vores dentades. En la va fer mon pare amb aquella cámera “Ikonette” que tenia. Hi som Enric Ferrer, Paco Rostoll i jo. Ells tindrien set anys, jo quatre. Tots tres posem ben pagats amb els nostres berenars pasqüers. Enric el porta en un cabasset de palma decorat, Paco en un mocador i jo en una bandolera que l´àvia Carme hauria comprat a Gata. El lloc és el tossal de la teuleria dels Rostoll, al costat mateix de cals avis, a la partida de Cap Negret d´Altea. El cim del tossal, abans que l´extracció de terra per al rajolar el desfera, era pla i des d´ell es divisava un panorama magnífic, aleshores encara verge. Tota la badia d´Altea, de del Morro de Toix, amb el penyal d´Ifac aguaitant al fons, fins lapunta de l´Albir; i al nostre davant la finca “Maricel” de l´avi de Carmelina Sánchez-Cutillas, el caseriu dispers i l´illeta de l´Olla.
A cals Ferrer eren llauradors i tenien vaqueria, Els Rostoll ere teulers. Enric era el menut de cinc germans. Paco era el quart d´una família de sis. A la fotografía tots dos calcen espardenyes, jo més ciutadà, sandálies. A Enric el veia alguna vegada per València quan jo era estudiant. À Paco fa més de vint anys que li he perdut la vista. Aquell món rural, quasi neolític, de fa prop de seixanta anys ha desaparegut totalment. Actors i escenari només són vius a la memòria. La teuleria va tancar en morir el pare, el tio Macià. El molí de terra, el forn de coure, els coberts i les eres de assecament…desaparegueren. La casa, orientada a llevant i protegida pro una fresca porxada la van comprar uns estrangers que, famolencs de sol, la giraren a ponent. El cim mig desfet del tossal va ser aplanat i rebaixat i un gran constructor es va edificar un xaletàs ostentós. On, quines coses, fa unes setmanes va ser assaltat i robat per una banda organitzada. En els anys de la vella fotografia totes les cases de la partida tenien sempre la clau al pany,
Toni Mestre (Diumenge 01.04.05)
Amics.
Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.
I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.
A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.
Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)
La porta de l´estiu.
Demà és la Nit màgica de sant Joan. El solstici ens obri la porta de l’estiu, l’estació de la plenitud, dels fruits, de les collites. De la maduresa. Tal nit com la de demà era la del primer bany, començava la temporada d’anar a la mar, d’esplaiar-se a l’aire lliure. Però des de fa uns anys l’avarícia del mercat i el desfici de la gent ho ha avançat tot. La pressa, la velocitat, han envaït de tal manera la nostra vida que molt sovint la perdem per anar massa ràpids.
Cada dia les notícies ens porten una nova relació de víctimes de la velocitat. Majoritàriament joves. Criatures que no travessaran la porta de l’estiu, que no maduraran ni donaran fruit. Diaris i televisions ens presenten imatges terribles de gent feta miques, de famílies desfetes a causa de l’excés de velocitat. Francesc Orteu ha escrit que el segle XX serà estudiat “per l’expansió mundial d’una extranya forma de suicidi anomenada automobilisme”. La droga legal més fàcil d’aconseguir és la velocitat i el cotxe, o la moto, l’arma més fàcil d’usar. I com sempre els responsables del seu abús son, som, els pares. La societat adulta.
Des de ben petits portem els fills a parcs d’atraccions “per fer-los addictes a la sensació estimulant de la velocitat”. Després venen les motos, els cotxes… i cada cap de setmana hi ha una escabetxina. Carrers i carreteres tenen ja el color de la sang i l’aspecte de cementeris, amb creus i flors a cada cantó o a cada corba. Se sol fer responsable d’aquestes matances l’alcohol, però Orteu diu que no, que el causant últim dels accidents és el sexe o, més concretament, la manca de sexe. L’alcohol els joves el necessiten per a fer-se “prou decidits per a demanar-lo i oferir-lo”. La solució que proposa és arriscada, pero suggerent: “simplificar els rituals d’aparellament, relaxar els estàndards estètics per fer que més gent se senta atractiva i crear una nova cultura de la promiscuïtat”. Què en penseu?
Toni Mestre (diumenge 22.06.03)
L´espai Fuster.
El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.
Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.
L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.
Toni Mestre
( Diumenge 1.12.02)
Toni Mestre 