Pàgina d'inici » 2021 » Juliol
Monthly Archives: Juliol 2021
Brossa d´ahir i d´ara mateix.
Tornem 27 anys arrere. 1977. Any de llums que començaven a encendre’s després del fosc. D’il.lusions que s’encetaven en una albada que ens duria, créiem, a la plenitud d’un migdia sense fi. Que joves érem! Que lliures i generosos! I que pervertits! (Entemguem-nos: perversió és la separació de la norma en la conducta. I aleshores la norma era el franquisme més immoral ).Aquell any eixiren un grapat de discs de Cançó que foren banderes d’aquella gran generació. D’entre tots vull avui destacar “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda i Tapineria. Un LP de rock català fet per valencians i a València que a hores d’ara, i des de fa dècades, ha esdevingut objecte de culte.
Però ja no caldrà que el busqueu per mercats del disc ni que pagueu preus astronòmics. L’editora Discmedi de Barcelona n’ha tret una edició que és tot un luxe. Dins d’un cofret que reprodueix la portada del original, bellíssima metàfota d’aquell País Valencià, hi trobareu dos CDs, un d’ells reproducció del disc de vinil i l’altre amb l’audio “Lluna pirata, que inclou a més un tema inèdit i un videoclip, i dos llibrets amb material gràfic de l’epoca (fotos, cartells, crítiques de premsa i opnions de gent tan grossa com Pau Riba, Mariscal, Sisa, Toni Marroc, Daevid Allen, etc. Elogis i nostàlgia a manta. Però també , per part meua, ràbia. Irritació contra tots aquells, partits o sencers, d’esquerres o de dretes, que malvaren un fruit que ja s’albirava: el de la recuperació per part del poble valencià d’una veu pròpia. I tan digna com qualsevol altra.
Una alegria, doncs, el retrobament amb una “Brossa d’ahir” que es manté tan verda, actual i rebel com sempre. Que, com els treballs de Juli Bustamente i de Remigi Palmero, obrí un bell carril dins de l’autopista de la Cançó. Per on corren veus velles i noves. Des de Lluís Miquel, que trau nou disc!, fins a Feliu Ventura, que ha tret “Barricades de paper”, entre molts altres. Bona “brossa”, Pep! Volem més discos teus!
Toni Mestre. 11/07/2004.
Vespres.
Fa exactament setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.
Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!
Toni Mestre.
Diumenge 16.07.06.
La Bassa.
A aquestes alçades de l’any, un colp acabat el curs, començaven a casa els preparatius per a les vacances d’estiu. El destí sempre era el mateix: cals avis materns, que vivien a la partida de Cap Negret d’Altea. Ma mare es retrobava amb els seus pares i el meu germà i jo teníem per davant dos mesos llargs en plena natura: una partida rural amb cases disperses i una platja verge a dos-cents metres de casa. El pare venia en agost, el seu més de vacances. Gran nadador, ens va ensenyar a nadar en aquella platja de pedres blanques i redones aportades pel riu Algar al llarg dels segles. Als dos o tres metres de la vora hi havia un escaló que marcava el límit entre els còdols i l’arena del fons, situada a tres o quatre metres de fondària, on creixien ja les praderes de posidònia, l’alga que en deia la gent. L’aigua era neta i transparent i encara avui, quan haig de suportar tractaments enutjosos, el meu pensament se’n va a aquelles profunditats on em capbussava amb el meu germà mentre em retorna a la boca un gust salat perdut per a sempre.
Hi passàvem tot el matí i en tornar a casa a dinar pel polsós Caminal del Marqués, si venien amb nosaltres alguns treballadors de la teuleria de Rostoll que baixàven a la platja a refescar-se i netejar-se de terra, ens atansàvem a una bassa redona i fonda que hi havia a la vora. Sols, hi teníem prohibit el bany. L’aigua era dolça i ens llevava la sal que portàvem a la pell. He recordat aquests moments de joia infantil en contemplar una fotografia de l’Índia publicada en una revista on hi ha un grup de xiquets i tres adults que es capbussen feliços en un estany del seu país. El goig del bany en temps de la calor, l’alegria de participar els uns i els altres en un joc gratificant per a tots, la innocència d’un acte social ple de gràcia i d’espontaneitat… L’aroma intens d’uns instants de felicitat recuperat més de mig segle després.
Toni Mestre. Diumenge 2 de juliol de 2006.
Alien 9.
No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies, distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.
Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.
Toni Mestre
(Publicar diumenge 31.07.05)
Toni Mestre 