Tornem 27 anys arrere. 1977. Any  de llums que començaven a encendre’s després del fosc. D’il.lusions que s’encetaven en una albada que ens duria, créiem, a la plenitud d’un migdia sense fi. Que joves érem! Que lliures i generosos! I que pervertits! (Entemguem-nos: perversió és la separació de la norma en la conducta. I aleshores la norma era el franquisme més immoral ).Aquell any eixiren un grapat de discs de Cançó que foren banderes d’aquella gran generació. D’entre tots vull avui destacar “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda i Tapineria. Un LP de rock català fet per valencians i a València que a hores d’ara, i  des de fa dècades,  ha esdevingut objecte de culte.

                Però ja no caldrà que el busqueu per mercats del disc ni que pagueu preus astronòmics. L’editora Discmedi de Barcelona n’ha tret una edició que és tot un luxe. Dins d’un cofret que reprodueix la portada del original, bellíssima metàfota d’aquell País Valencià, hi trobareu dos CDs, un d’ells reproducció del disc de vinil i l’altre amb l’audio “Lluna pirata, que inclou a més un tema inèdit i un videoclip, i dos llibrets amb material gràfic de l’epoca (fotos, cartells, crítiques de premsa i opnions de gent tan grossa com Pau Riba, Mariscal, Sisa, Toni Marroc, Daevid Allen, etc. Elogis i nostàlgia a manta. Però també , per part meua, ràbia. Irritació contra tots aquells, partits o sencers, d’esquerres o de dretes, que malvaren un fruit que ja s’albirava: el de la recuperació per part del poble valencià d’una veu pròpia. I tan digna com qualsevol altra.

                Una alegria, doncs, el retrobament amb una “Brossa d’ahir” que es manté tan verda, actual i rebel com sempre. Que, com els treballs de Juli Bustamente i  de Remigi Palmero, obrí un bell carril dins de l’autopista de la Cançó. Per on corren veus velles i noves. Des de Lluís Miquel, que trau nou disc!, fins a Feliu Ventura, que ha tret “Barricades de paper”, entre molts altres. Bona “brossa”, Pep! Volem més discos teus!

Toni Mestre. 11/07/2004.