Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.