Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2021 » Novembre

Monthly Archives: Novembre 2021

Tirant lo Blanc.

Avui, 20 de novembre de 2005, fa 515 anys que van eixir de l’impremta valenciana de Nicolau Spindeler els 715 exemplars de l’edició príncep del “Tirant lo blanc” dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, de qui encara es discuteix l’autoria. Però allò que ens interessa als valencians actuals és que del nostre país va eixir la que, parla el mestre Martí de Riquer, “és una de les grans novel.les europees -ja ho afirmà Cervantes– tant pel seu contingut com per la seua forma i té la primacia entre la novel.lística catalana”. Un llibre cabdal per a tota la nostra nació que conta les aventures valencianíssimes del cavaller Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, Diafebus, l’emperador, l’emperadriu i l’Hipòplit i tots els personatges que viuen aventures èpiques, heròiques, eròtiques i domèstiques. Aventures valencianíssimes, sí. Perquè encara que l’acció té llocsa des d’Anglaterra fins a Constantinoble, passant per Sicília, Anatòlia o Berberia i no xafa mai l’antic Regne de València, tot i que en fa una referència, l’esperit valencià de l’autor/s, la manera catalana local de veure el món, flueix a cada línia.

                                        Un llibre, traduït a moltes llengües, que no pot faltar a cap llar valenciana. Tenim edicions des de les medievals a les d’avui mateix. Ara, d’entre totes, n´hi ha una molt recomanable que us farà gaudir sense els entrebancs de la llengua antiga. És l’edició a càrrec dels professors de la Universitat de València Rosa Giner i Joan Pellicer que edità l’any passat 3i4. Una versió fiel, però modernitzada, que ha merescut de la Generalitat Valencina el premi, atorgar ahir al Saló del Llibre, al millor llibre editat l’any 2004. L’enhorabona cordial als autors de l’actualització del text medieval i a tots els valencians que han obert o obriran les portes de sa casa al cavaller Tirant lo Blanc i companyia.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 20.11.05

                                                       

Tradicions i hipocresia.

Els musulmans practicants celebren aquests dies el més del Ramadà. Hem vist famílies immigrants que respecten aquest manament de la seua religió que els veda de menjar, beure, fumar o practicar el sexe mentre el sol és al cel. Una tradició aliena a la nostra cultura que seria allò que, entre nosaltres, era la Quaresma. Un dies d’abstinències i dejunis que, a hores d’ara, només segueix una mínima part de la població. La nostra societat s’ha laïcitzat. Ja no és obligatori seguir una tradició que els més joves ni coneixen però que marcà, i de quina manera!, els qui patírem el franquisme.

                         El que em conten amics d’educació musulmana que viuen a Europa em trasllada als anys de repressió i hipocresia del  nacional-catòlicisme. Són gent lliure  que, sense renegar de la seua cultura, han adoptat pràctiques i maneres laiques. S’han alliberat, em diuen, de la hipocresia peudoreligiosa que domina unes societats on el Ramadà, que sovint només conserva el seu caràcter festiu tradicional, se segueix  de cara al veïnat, però es vulnera  sistemàticament en privat. El director d’un hotel a Algèria em diu que aquests dies troba a tot arreu cuiners i servei fumant o menjant d’amagat. I  molts clients, que mai beuen alcohol al bar, es fan  pujar tota mena de begudes a l’habitació. Hipocresia viva.

                         Un amic turc, que viu a Astúries casat amb una asturiana, em contava el seu cas amb la carn de porc, prohibida per l’Islam i que per tradició no havia tastat mai. La primera favada que li van servir li va causar repugnància, com ens causaria a nosaltres menjar gos, però a la segona s’hi va apuntar i… fins ara. A una altra amiga algeriana li va passar el mateix amb les botifarres. Les trobà excel.lents, però quan va saber que es feien amb sang, prohibida per la religió i aliena a la seua tradició cultural, quasi li van entrar basques. Ara n’és una addicta. Tradicions mortes.

                                                                              Toni Mestre. Diumenge 25.11.01

                                                                              

                                                                             

Un odi inútil.

El furor que les idees nacionalistes fusterianes desperten en certs ambients centralistes espanyols, o entre els castellanitzats del País Valencià, és, en la meua opinió, la prova més clara de que el seu argument central és vàlid: els espanyols, de Cela en avall, ens odien i no pensen sinó a aniquilar-nos. Fills d’una educació uninacional falsa, antidemocràtica, la nostra mera existència, la nostra tenaç exigència de seguir sent, els posa malalts d’odi.

                               Potser a algú li semble una idea exagerada. No ho és gens. És fruit de l’observació. És tracta d’un odi que naix ja en l’Edat Mitjana, quan la nostra nació formava part de la Corona d’Aragó i teníem per amics Portugal, Anglaterra i l’Imperi i per enemics França i Castella. Quina mala sort haver hagut de viure a l’ombra de dos gegants imperialistes! Des del nord i des de  l’oest amdós han abusat de la seua força i han actuat històricament amb mala fe i prepotència.  I ens han volgut dividits, dèbils, submissos als seus interessos: inermes nacionalment. Sempre que hem intentat alçar el cap i viure amb dignitat, autogovernar-nos i ser un poble lliure entre els altres pobles lliures del món, han llançat sobre nosaltres els exèrcits més feroços, les lleis més injustes, els personatges més sinistres. El seu odi inexorable ha travessat els segles com un insistent Guadiana de ressentiments.

                                L’odi! Quina passió més lletja, més trista! I més inútil. Ens odien per ser qui som! I què volen que siguem? El que no podem ser? Perquè ens volen falsificats si només tenim valor sent autèntics? Perquè  s’entesten encara en una idea d’Espanya errònia, esterilitzadora, odiosa? Una idea que, a més, saben molt bé que és injusta. I com odien la seua injustícia, la seua cobdícia, voldrien matar-la matant-nos. No veuen l’horror del seu error? No són conscients que tot naix d’un absurd complex d’inferioritat?  Perquè no obliden l’odi i deixen marxar el nostre, els altres pobles? Només així viuran, viurem tots, en pau.

                                                                          Toni Mestre. Diumenge. 04.11.01

“De buen rollo”

Cada any que passa les estadístiques, implacables, ens diuen que l’ús social de la llengua pròpia del país, a la que diem valencià, nom tradicional entre nosaltres la llengua catalana, baixa. D’una banda n’és responsable l’efecte cataracta, aquell que mata cada any les generacions valencianes més velles, que, nascudes abans de 1939, encara es criaren i s’educaren en unes ciutats i pobles on el paisatge lingüístic nacional restava intacte. A casa, al carrer, al treball es parlava valencià sense que calgueren campanyes ni promocions més o menys hipòcrites. Amb la victòria franquista l’horror general s’estengué també al camp de la llengua. A moltes famílies als fills nascuts abans de la guerra se’ls parlà valencià i als posteriors només en castellà. La por trencà la cadena que des del segle XIII, malgrat desfetes, insídies i pressions s’havia mantingut ferma en la majoria dels casos. La llengua, però, no s’ensenyava a escola i la gran majoria de la gent era analfabeta.

Ara, amb l’oficialitat, la Llei d’Us i Ensenyament, l’esclat de publicacions de tot tipus, l’edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d’haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del “buen rollo”. Sobretot entre la gent jove, la que s’ha educat en valencià el “buen rollo” està matant l’esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l’hora de la veritat, en la vida, no l’usen. La presència d’un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel.lectuals, etc… fan que apliquen la regla suicida del “buen rollo”. Per a què discutir, o fer-se de senyalar? “Buen rollo”, tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?

Toni Mestre. Diumenge 30.10.05

Assumir o no la llibertat.

                                 Viure en llibertat no és fàcil. De fet la gran majoria de la humanitat s’estima més viure subjecta, sotmesa o manipulada per les seues classes dominanats per tal de no haver de fer-ne ús. Perquè la llibertat és un risc. Suposa haver de triar, possibilitat d’equivocar-se… i responsabilitzar-se’n! I això per a molts és insuportable. I s’hi giren d’esquena. Creuen, cecs, que tenen prou amb allò que escampen i propaguen els amos del poder. No s’ho confesen, però pensen que així defugen dubtes i dilemes que podrien posar en perill el seu món tranquil on no cal sinó deixar-se anar costera avall. Una actitud clarament irresponsable que afecta tant l’individu com la societat  a què pertany.

                                 Aquesta postura covarda corromp i malmet tots els col.lectius socials depenents. Però aquells que no han sabut alliberar-se de la càrrega forana i sucursalista, més aviat colonialista, que els oprimeix encara presenten una major degeneració. Així la societat valenciana, on el motor no és el poder, sinó la submissió. Tret d’una minoria el nostre poble és d’aquells que els agrada més rebre informació, encara que els siga nociva, que generar-la i gestionar-la, perquè això suposa un risc. Hem acceptat majoritàriamnet el jou i el portem alegres, amb cascavells si cal, com els rucs. Deixem que altres ens expliquen i ens facen la història, que naturalment expliquen i fan al seu benefici. Però amb les molles que els cauen de taula, amb aquest sol i tantes urbanitzacions amb golf, per exemple, nosaltres ja anem cara a l’aire, “de poniente”, clar. Perquè la llibertat provoca ansietat, por, angúnia. I si en renunciem ens estalviem allò tan dur i tan pesat de prendre decisions. I de responsabilitzar-nos-en. Per a què? Si ja hi ha qui ens ho dona tot decidit i fet. Si a més ja tenim falleres majors i els “prinsipes” una filla!

Toni Mestre- Diumenge 06.11.2005

%d bloggers like this: