Cada any que passa les estadístiques, implacables, ens diuen que l’ús social de la llengua pròpia del país, a la que diem valencià, nom tradicional entre nosaltres la llengua catalana, baixa. D’una banda n’és responsable l’efecte cataracta, aquell que mata cada any les generacions valencianes més velles, que, nascudes abans de 1939, encara es criaren i s’educaren en unes ciutats i pobles on el paisatge lingüístic nacional restava intacte. A casa, al carrer, al treball es parlava valencià sense que calgueren campanyes ni promocions més o menys hipòcrites. Amb la victòria franquista l’horror general s’estengué també al camp de la llengua. A moltes famílies als fills nascuts abans de la guerra se’ls parlà valencià i als posteriors només en castellà. La por trencà la cadena que des del segle XIII, malgrat desfetes, insídies i pressions s’havia mantingut ferma en la majoria dels casos. La llengua, però, no s’ensenyava a escola i la gran majoria de la gent era analfabeta.

Ara, amb l’oficialitat, la Llei d’Us i Ensenyament, l’esclat de publicacions de tot tipus, l’edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d’haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del “buen rollo”. Sobretot entre la gent jove, la que s’ha educat en valencià el “buen rollo” està matant l’esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l’hora de la veritat, en la vida, no l’usen. La presència d’un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel.lectuals, etc… fan que apliquen la regla suicida del “buen rollo”. Per a què discutir, o fer-se de senyalar? “Buen rollo”, tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?

Toni Mestre. Diumenge 30.10.05