El furor que les idees nacionalistes fusterianes desperten en certs ambients centralistes espanyols, o entre els castellanitzats del País Valencià, és, en la meua opinió, la prova més clara de que el seu argument central és vàlid: els espanyols, de Cela en avall, ens odien i no pensen sinó a aniquilar-nos. Fills d’una educació uninacional falsa, antidemocràtica, la nostra mera existència, la nostra tenaç exigència de seguir sent, els posa malalts d’odi.
Potser a algú li semble una idea exagerada. No ho és gens. És fruit de l’observació. És tracta d’un odi que naix ja en l’Edat Mitjana, quan la nostra nació formava part de la Corona d’Aragó i teníem per amics Portugal, Anglaterra i l’Imperi i per enemics França i Castella. Quina mala sort haver hagut de viure a l’ombra de dos gegants imperialistes! Des del nord i des de l’oest amdós han abusat de la seua força i han actuat històricament amb mala fe i prepotència. I ens han volgut dividits, dèbils, submissos als seus interessos: inermes nacionalment. Sempre que hem intentat alçar el cap i viure amb dignitat, autogovernar-nos i ser un poble lliure entre els altres pobles lliures del món, han llançat sobre nosaltres els exèrcits més feroços, les lleis més injustes, els personatges més sinistres. El seu odi inexorable ha travessat els segles com un insistent Guadiana de ressentiments.
L’odi! Quina passió més lletja, més trista! I més inútil. Ens odien per ser qui som! I què volen que siguem? El que no podem ser? Perquè ens volen falsificats si només tenim valor sent autèntics? Perquè s’entesten encara en una idea d’Espanya errònia, esterilitzadora, odiosa? Una idea que, a més, saben molt bé que és injusta. I com odien la seua injustícia, la seua cobdícia, voldrien matar-la matant-nos. No veuen l’horror del seu error? No són conscients que tot naix d’un absurd complex d’inferioritat? Perquè no obliden l’odi i deixen marxar el nostre, els altres pobles? Només així viuran, viurem tots, en pau.
Toni Mestre. Diumenge. 04.11.01
Toni Mestre 